La primera classe de llengua, a la panxa de la mare

BarcelonaVa començar com una moda, sense base científica però seguida intuïtivament per moltes persones: comunicar-se amb els nens quan encara són a la panxa de la mare, parlar amb ells, explicar-los contes, posar-los música. Algunes mares fins i tot es posaven uns altaveus a prop de la panxa perquè el so arribés millor al fetus. Es creia que, en sentir aquelles paraules, aquella música, el nen estaria relaxat i content. I, a més, començaria a cultivar-se, a mostrar un interès per les arts. Avui sabem que els fetus fan molt més que sentir els sons del seu voltant: els processen.

Va ser el 1988 quan, per primera vegada, un grup de científics van demostrar que el fetus és capaç d'identificar la cançó preferida de la seva mare. Des d'aleshores la investigació ha avançat molt i, gràcies a la utilització d'escàners cerebrals, ha pogut demostrar que parlar amb la criatura abans que neixi no només serveix per a estimular-la, sinó també per iniciar el seu aprenentatge de la llengua. Tradicionalment, la ciència havia considerat que els nadons trigaven un mes a ser capaços de distingir entre els diferents sons del llenguatge matern, però, ara fa quatre anys, dos estudis, un de la Universitat Luterana del Pacífic (EUA) i un altre de la Universitat d'Hèlsinki, anaven més enllà i demostraven que els nounats ja poden, des del minut zero, distingir entre un so de la llengua materna i un d'una llengua estranya. Com és possible?, es van preguntar els científics. La resposta: perquè naixem amb els deures fets. L'aprenentatge lingüístic no comença quan arribem al món, sinó abans.

El cas dels nens adoptats

Ara, un nou estudi aprofundeix en aquesta extraordinària capacitat d'aprendre abans de néixer i confirma que, tot i que ho fem només de forma parcial, aprenem la nostra primera llengua a l'úter matern. El nou estudi, a càrrec de científics de diferents universitats, se centra en el cas de nens adoptats que són traslladats a un nou país immediatament després del part, i demostra que nens nascuts a Corea però adoptats per famílies holandeses són capaços de reproduir sons propis del coreà molt millor que la resta d'infants. Això, per als científics, demostra que el llenguatge que sentim quan som a l'úter matern té una importància fonamental: en el futur tindrem més traça a percebre aquests sons, i també a produir-los. El nen d'una mare biològica italiana que és adoptat a Anglaterra i creix fent servir l'anglès tindrà més facilitat per aprendre l'italià d'adult.

El que apunten els investigadors del és que els nadons traslladats a una comunitat lingüística diferent de la de la seva mare biològica acaben per oblidar el seu llenguatge natiu, però, sense ser-ne conscients, retenen una sèrie de coneixements lingüístics que els resultaran útils si un dia volen aprendre aquell idioma. Això és així perquè l'aprenentatge dels fonemes no s'inicia a partir del sisè mes de vida, com es creia fins ara, sinó durant l'últim terç d'embaràs. Aquest procés d'aprenentatge és especialment ràpid i intens. Tant, que en el moment del part ja està completat.

El nou estudi se centra en els nens adoptats perquè plantegen un repte interessant: en el seu cas, la llengua que senten quan són a l'úter no es correspon amb la que acabarà sent la seva llengua habitual. Aquests nens adoptats aprenen el nou llenguatge, el del país on han anat a viure, sense cap mena de problemes. En un o dos anys el dominaran tan bé com els nens amb pares biològics locals, o fins i tot millor. En canvi, la llengua materna (des d'un punt de vista biològic) l'oblidaran ràpidament. Què passa amb allò que han après quan eren a l'úter? Es perd? Doncs no, continua emmagatzemat al cervell i està disponible per si mai ho necessiten.

Una habilitat que es perd

Tant se val que sigui a Barcelona, Manchester o Sant Petersburg, tots els nounats arriben al món amb la capacitat de distingir cadascun dels sons que es fan servir en tots els llenguatges del planeta. Resulta paradoxal, però un nadó de dos mesos és capaç de diferenciar més sons dels que són necessaris per parlar un idioma determinat. Però aquesta extraordinària habilitat té data de caducitat: a partir del sisè mes els nadons se'n surten millor de distingir els sons de la seva pròpia llengua i bloquegen aquells que no faran servir.

Els experiments fets fins ara demostren que els nadons prefereixen sentir la mateixa llengua a la qual es van acostumar quan eren a l'úter matern. I, si no la mateixa, almenys una de semblant, amb un ritme i una entonació similars. Això no passa només amb la llengua, sinó també amb les veus: s'estimen més les veus familiars que les dels estranys. La seva veu preferida? La de la mare. Pot no agradar en una època que està reinventant els models de paternitat i masculinitat, però el cert és que els nadons s'estimen de forma especial la veu de la mare. Diferents estudis demostren que quan el fetus té set o vuit mesos el seu cor s'alenteix quan sent parlar la mare, cosa que, per als científics, indica que la veu materna té un poder calmant. Per què no passa el mateix en el cas dels pares? No se sap, però una possible resposta és que els fetus senten la veu materna per dues vies: com a so ambient a partir del l'abdomen de la mare i de forma interna a través de la vibració de les cordes vocals. En canvi, la veu del pare només els arriba com a so ambient. És, per tant, més distant, més aliena.

Que el fetus pari atenció a les veus és normal: un fetus no pot olorar, veure o tocar el món exterior; tot el que li arriba de fora és el so. Ara bé, que els nens comencin a aprendre un llenguatge quan encara són dins l'úter matern vol dir que té sentit estimular-los de forma especial? No, diuen els investigadors, que insisteixen que no cal obsessionar-se i passar-se estones llargues parlant al fetus, perquè ja rep tota la informació que necessita escoltant les converses de la mare amb altres persones.