El declivi de les grans bèsties marines del Mediterrani

BarcelonaLa sobreexplotació pesquera, l’abundant presència de plàstics, l’escalfament progressiu de l’aigua i la pèrdua dels seus hàbitats tradicionals han situat els grans animals marins del Mediterrani en una situació cada vegada més precària. Tortugues, taurons, rajades, dofins i balenes veuen amenaçat el seu futur com a conseqüència directa de la pressió humana, que, aliena al que passa a les profunditats marines, ha desencadenat el que els científics han batejat com la sisena extinció massiva d’espècies de la Terra. Viure sota l’aigua, paradoxalment, no és cap garantia per sobreviure.

El Mare Nostrum banya les costes de 22 països diferents i, tot i que és un mar interior relativament tancat, encara és la llar de 17.000 espècies diferents. Amb una profunditat mitjana de 1.400 metres, el coneixement de la seva orografia és recent. De fet, la por ha marcat molt la relació dels homes amb els oceans i, al llarg dels segles, els animals marins més grans són els que n’han sortit més mal parats, utilitzats com a menjar i vistos com una font inesgotable de recursos.

Un perill ínfim

Les entitats Submon i Animal Latitude s’han fixat l’objectiu de donar a conèixer aquests éssers, normalment invisibles, per mirar de normalitzar la seva presència. Per exemple, expliquen que, tot i que sembli impossible, cada any passen per davant de les costes catalanes prop de 3.500 balenes com a part de la migració que les portarà a passar l’estiu al mar de Ligúria, al nord de Còrsega.

Bona part de la tasca del projecte, batejat Jo també visc al Mediterrani, se centra a explicar amb dades científiques a la mà que el perill que representen aquests animals per a les persones és pràcticament nul. Malgrat que el cinema ha fet molt de mal a la reputació dels taurons, són uns animals que no tenen cap interès en la carn humana i que difícilment atacaran un banyista. I això cal subratllar-ho. A la pràctica, són les garotes, les meduses i els peixos aranya els que poden provocar més lesions, i tot i així és estrany que passi. Conèixer tots aquests animals és el primer pas per aprendre a conviure-hi i respectar-los com el que són: els habitants de la Mediterrània.

Les dificultats de la babaua per fer niu a Catalunya

La pesca accidental i la presència de plàstics que s’empassen sense voler és la principal amenaça a què han de fer front les tortugues a la Mediterrània. Hi viuen tres espècies, totes en perill d’extinció: la verda, la llaüt i la babaua, però és aquesta última la més habitual.

En els últims anys s’han vist exemplars intentant fer niu a les platges de la Mediterrània occidental, un fet força estrany perquè aquests animals acostumen a pondre els ous als mateixos indrets on neixen i els seus hàbitats són al sector oriental. Les hipòtesis són que amb l’escalfament global busquen aigües més fredes o, simplement, que estan mirant d’expandir-se a nous indrets, però en una situació en què les platges estan totes ocupades per banyistes és pràcticament impossible que les postes que fan tinguin èxit. L’any passat a Catalunya es van documentar fins a quatre intents diferents. Dos sense èxit a Blanes i Malgrat de Mar, un més a la platja de l’Arrabassada de Tarragona -els ous es van recollir i es van traslladar a un espai protegit del Delta de l’Ebre, tot i que no van prosperar- i l’últim a la platja Llarga de Tarragona, un fet que es va descobrir quan les tortuguetes van començar a sortir de la sorra.

Davant d’aquesta realitat i el fet que en alguns intents ha sigut la presència humana el que ha impedit a les tortugues pondre els ous -si no poden fer niu ho intenten durant dos o tres dies i acaben llençant-los a l’aigua-, el departament de Territori i Sostenibilitat ha emès una sèrie de recomanacions. Entre aquests consells destaca que es truqui al 112 si es té constància de la seva presència perquè els tècnics especialitzats se’n facin càrrec. Si es veuen a la nit, quan surten de l’aigua per fer el niu, és essencial evitar molestar-les, fer sorolls, enlluernar-les o fer fotos amb flaix. Tampoc s’ha de trepitjar el rastre que deixen.

La tortuga babaua troba en el rebuig dels pesquers -les restes que es llencen a l’aigua perquè no tenen sortida comercial- bona part del seu menjar. La directiva europea que vol limitar aquest rebuig, paradoxalment, podria comprometre encara més el seu futur.

Els cetacis: l’emblema de la conservació dels oceans

Espècies de cetacis n’hi ha moltes, però al Mediterrani n’hi viuen vuit: tres espècies de dofins -el llistat, el comú i el mular-; dues espècies de cap d’olla -el gris i el negre-, un tipus de zífid o balena de Cuvier, el catxalot i el rorqual comú.

Potser pel seu aspecte més amable són animals que cauen bé i, a la pràctica, han sigut utilitzats per les organitzacions ecologistes com a emblema de la conservació marina. Ara bé, cal recordar que, excepte la balena, tots tenen dents i poden ser perillosos si se’ls molesta.

D’entre tots els dofins el més habitual és el llistat, distingible per la ratlla que li neix als ulls. El mular, però, és més costaner i més probable de veure. Una pàgina a Facebook batejada com a Dofins metropolitans fa el seguiment dels albiraments. Les fotografies de les aletes i de les cues dels cetacis són la millor manera d’identificar-los perquè acostumen a tenir petites marques. Per això van descobrir que l’any 2010 una balena grisa, originària del Pacífic, va entrar a la Mediterrània i va passejar-se de punta a punta durant milers de quilòmetres abans de tornar a sortir per l’estret de Gibraltar. Efectivament, tot i que són animals grans i voluminosos, no és fàcil seguir-los la pista. Els experts, per exemple, no saben on van a parar els rorquals durant l’hivern, tot i que fan 21 metres i sí que tenen documentat com migren cap al nord cada primavera.

A diferència dels taurons, que s’enfonsen si deixen de nedar, és habitual que cetacis ferits o morts acabin arribant a la costa. Els registres parlen d’entre 20 i 40 exemplars cada any, només a Catalunya, tot i que tampoc es coneix com poden influir el trànsit marítim i els sorolls dels vaixells en les seves comunicacions i desplaçaments.

El disseny més perfecte de tot el regne submarí

El rellotge biològic dels taurons juga en contra seva. Incapaços de reposar tots els exemplars que moren pescats -triguen molts anys a tenir descendència i, quan ho fan, és molt limitada-, cada cop en queden menys.

Els taurons han evolucionat durant els últims 400 milions d’anys, el doble de temps que les tortugues i deu vegades més que els dofins. Per això presenten força diferències amb la resta de peixos i tenen un disseny gairebé perfecte que els permet situar-se a dalt de tot de la cadena tròfica. No tenen escates, han substituït les espines per cartílags i la bufeta natatòria per un fetge immens, tenen les brànquies a la vista i renoven les dents al llarg de tota la seva vida, només per posar uns exemples.

La seva mida i la disposició per menjar són els dos condicionants perquè siguin perillosos, però la realitat és que el 80% de les 500 espècies de taurons són més petites que una persona. A més a més, tot i que el tauró peregrí és el segon més gran i viu al Mediterrani, només menja plàncton -el més gran és el tauró balena i té la mateixa dieta-. A les costes catalanes el peix xovato, el peix guilla, el solraig, la mussola, el caçó, el gat i les tintoreres són els més comuns. A la Mediterrània també hi viu el tauró blanc, el depredador per excel·lència, però pràcticament no en queden i viuen lluny de la costa. L’últim que s’ha vist va pescar-se el 1992 a Tossa de Mar. De fet, al Mare Nostrum la meitat de les espècies de taurons que hi viuen estan directament amenaçades, molt més que a la resta d’oceans.

60 anys sense el vell marí

La foca monjo o vell marí (Monachus monac hus ) fa dècades que està en procés de desaparèixer. Tot i que antigament se’n trobaven a tot arreu, ara a la Mediterrània només en queden algunes colònies en zones aïllades de Grècia i de Turquia. La pressió turística fa més difícil cada any la seva supervivència, perquè necessita espais estables a la costa per fer niu i descansar, i cada cop és més difícil que en trobi.

A Catalunya l’últim exemplar es va abatre l’any 1951. Considerat nociu per a l’home perquè també s’alimenta de peix, va ser perseguit fins a l’extenuació, especialment després de la Segona Guerra Mundial, que en aquell moment va deixar moltes armes en mans de la població. Ara mateix és el mamífer més protegit de tot Europa i hi ha projectes de reintroducció centrats a les illes Canàries, per situar-se a mig camí entre les colònies que encara hi ha d’aquest animal a Madeira, el Marroc i Mauritània, els altres indrets on també viu fora del Mediterrani. Malgrat el seu precari estat de conservació, és capaç de recórrer llargues distàncies en un sol dia i és habitual la dispersió de mascles joves. Per això entra dins del possible que se n’albiri algun exemplar en els pròxims anys. Sense anar més lluny, a les Balears se’n va veure un l’any 2008.