El món va 50 anys tard en la fita d’universalitzar l’educació

BarcelonaNo hi ha cap país del món que hagi aconseguit encara la universalització total de l’educació obligatòria. Ni Xangai ni Corea del Sud, que surten a dalt de tot dels rànquings educatius mundials, ni els Estats Units, i encara menys Espanya, han assolit el repte de mantenir tots els joves dins del sistema educatiu fins al final de l’etapa secundària.

L’any passat, la comunitat internacional es va posar d’acord per intentar aconseguir aquesta fita d’aquí 15 anys dins dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, que van substituir els cèlebres Objectius del Mil·lenni, i que van esdevenir l’Agenda 2030 de l’ONU.

Però l’informe de seguiment de l’educació al món, que publica avui per primer cop la Unesco amb la intenció d’avaluar anualment la progressió d’aquesta agenda, alerta que si seguim les tendències actuals “el món farà 50 anys tard en els seus compromisos educatius”.

La universalització de l’educació primària -que l’ONU ja havia fixat per al 2015 i que no va aconseguir- no arribarà fins a l’any 2042. La universalització del primer cicle de secundària (que en molts països coincideix amb la fi de l’etapa obligatòria) es retardarà fins al 2059 i la de la secundària de segon cicle -s’hauria d’assolir el 2030- no arribarà fins al 2084.

“Necessitem una ruptura amb el passat, un repensament total de les polítiques educatives actuals, en l’àmbit estatal però també en el regional i local”, explica el portaveu de la Unesco Aaron Benavot, i posa especial èmfasi en la necessitat que cada govern analitzi amb detall “quins són els alumnes que es queden enrere”, ja que els casos “són diferents en cada part del món i fins i tot en cada país”.

L’informe també destaca, de fet, les grans inequitats que es mantenen en l’àmbit de l’educació arreu del món. Als països rics, els immigrants de primera generació tenen uns resultats educatius molt inferiors als dels companys autòctons. A altres parts del món, “els refugiats i desplaçats forçosos són els més desatesos”: el 50% dels nens refugiats no van a l’escola i la proporció puja al 75% per als adolescents refugiats en edat d’anar a l’institut.

En l’àmbit mundial, però, la principal inequitat és entre rics i pobres. De fet, els països pobres assoliran la universalització de l’educació primària 100 anys més tard que els rics, diu l’informe. Però, fins i tot dins un mateix país, les oportunitats educatives són molt diferents en funció dels ingressos. I a molt llocs encara, també, en funció del gènere. Si bé la paritat educativa es va assolir el 2014 en xifres globals, només al 63% dels països hi ha paritat real a primària i al 46%, en secundària.

Un altre element que genera desigualtats és la llengua, que dificulta l’aprenentatge dels nens de cultures i ètnies minoritàries en molts països. Segons l’informe, el 40% de la població mundial aprèn en una llengua que no parla o que ni entén.

Un dèficit de finançament

Per posar fi a aquests problemes que arrosseguen els sistemes educatius arreu del món, a més d’un canvi de polítiques, cal una inversió més elevada. “L’educació és indispensable per al desenvolupament dels països, per a la seva economia i també per aconseguir tots els altres objectius de l’Agenda 2030, com la conscienciació i la lluita contra el canvi climàtic -destaca Benavot-, però els governs encara no inverteixen prou en educació”. L’informe calcula que falten 39.000 milions de dòlars (34.900 milions d’euros) anuals d’ara al 2030 per poder assolir els compromisos educatius adquirits per la comunitat internacional.

En termes globals, la despesa pública en educació supera el llindar marcat per l’ONU d’un 4% del PIB o d’almenys un 15% del total de despesa pública en cada país. Però malgrat que les xifres mitjanes compleixin els objectius, hi ha almenys 35 països que gasten menys del 4% del PIB -l’estat espanyol hi destina el 4,3% segons l’informe- i encara molts més que no hi destinen el 15% del pressupost públic: Espanya només hi dedica el 9,6%, per exemple.

Tot i així, la majoria del dèficit financer mundial de 34.900 milions d’euros es produeix principalment en els països pobres. “Els estats de mitjans i baixos ingressos no aconseguiran assolir els objectius de l’ONU per si sols, necessiten l’ajuda externa”, remarca Benavot.

Per cobrir aquest forat, caldria multiplicar per cinc o per sis el volum actual de l’ajuda humanitària dedicada a l’educació i prioritzar els països més pobres com a destinataris d’aquestes ajudes, ja que ara només reben el 28% dels ajuts destinats a educació, tot i que compten amb el 36% de la població no escolaritzada del món.

Però els últims anys aquestes ajudes han baixat, en lloc de créixer, i el 2014 eren un 8% més baixes que el 2010, l’any en què van assolir el seu pic. “Aquest dèficit es podria cobrir si els països donants dediquessin el 0,7% del seu PIB a ajuda humanitària i destinessin el 10% d’aquesta ajuda a l’educació bàsica i secundària”, apunta l’informe de la Unesco.

L’estudi dóna dades també sobre com l’educació contribueix a reduir desigualtats socials i generar creixement econòmic en els països. És el motiu d’almenys la meitat de la diferència de creixements entre el Sud-est Asiàtic i l’Àfrica subsahariana, per exemple. Per això, la Unesco demana no descuidar tampoc “l’aprenentatge al llarg de la vida” i donar segones oportunitats a la gent que no ha pogut anar a l’escola.

Al món hi ha encara 758 milions d’adults analfabets (el 63% són dones), una xifra que no s’ha mogut els últims anys “i que probablement està subestimada”, diu el portaveu de l’agència de l’ONU.

Faltaran graduats superiors

Una educació de qualitat tant per als escolars com per als que ja són treballadors ajudarà a fer el canvi cap a una economia més sostenible, diu l’informe, i apunta també que “crear indústries verdes requereix treballadors altament qualificats”. Segons Benavot, aquest canvi al mercat laboral ja s’està produint: “cada cop hi ha menys demanda de treballadors amb qualificacions mitjanes i creix la dels més qualificats”, diu. Per això, i especialment amb la falta d’universitaris als països pobres, el 2020 hi haurà una mancança de 40 milions de graduats superiors al món, alerta l’informe.

Tot i que a països com el nostre hi ha cada cop més universitaris amb problemes per trobar feina, Benavot remarca que “això no vol dir que no siguin necessaris”. Al seu parer, el problema rau en aquest cas “en les prioritats d’inversió del sector privat”, que haurien d’apostar més per la indústria verda i la innovació i “haurien d’adquirir un rol més actiu en la formació dels treballadors per a les habilitats que seran necessàries en el futur”.