La vida de viure altres vides

BarcelonaCaminant pel carrer Enric Granados de Barcelona veig de lluny un rostre familiar que ve cap a mi. Ens anem aproximant i no aconsegueixo identificar-lo. Tinc el seu nom a la punta de la llengua. Just quan em passa pel costat se m’encén la llumeta. “Carles?” És el primer cop que parlem i és com si ja ens coneguéssim de fa temps. L’he vist en multitud de pel·lícules, el recordo sent el dolent de La Rosa, aquell estrany spin-off de Poble Nou, i em va saber greu que ja no estigués al repartiment de la segona temporada d’ Agost al TNC -feia de marit d’Anna Lizaran- quan jo vaig veure el muntatge. M’explica que s’acaba de mudar al barri, que s’ha jubilat perquè després de tants anys cotitzant ja li tocava cobrar de l’Estat i que li agrada la vida relaxada que porta. “¿Em deixaries que escrivís un retrat sobre tu?”, se m’acut.

Al cap d’uns dies pujo al seu pis, petit, acollidor i amb bones vistes. “Has vist que hi ha un helicòpter allà dalt?”, i assenyala el capdamunt de l’edifici del vell Banco Atlántico -ara Sabadell- de Balmes amb Diagonal. Té True detective al costat de la tele, una caixa plena de vells vinils amb els quals vol anar retrobant-se a poc a poc i una melodia de jazz a l’equip de música. “Oi que vas estar un temps retirat de la professió?”, m’atreveixo a preguntar. “Sí, va ser una època complicada, ja t’ho explicaré”.

Sempre li ha agradat l’ofici d’actor, el privilegi de donar vida a altres vides. Però com tanta altra gent de la seva generació va començar una carrera universitària per ser “persona de profit”. En el seu cas va optar pel dret perquè l’atreia la criminologia i el dret penal, però les altres branques li importaven un rave. De fet, és quan se li entravessa dret administratiu -a tercer de carrera- que decideix plegar. Té un salvavides perquè ja s’ha embarcat en diverses iniciatives de teatre universitari, on coincideix amb companys de viatge imprescindibles com Mario Gas i Emma Cohen. Amb ells s’apunta a fer teatre a l’Institut d’Estudis Nord-americans i també a una campanya d’alfabetització per pobles d’Espanya organitzada per Falange. Toca representar clàssics com Lope de Vega i Cervantes i aprendre l’ofici de la millor manera: exercint-lo. Som a finals dels anys seixanta i Maria Aurèlia Capmany el convenç perquè s’apunti a l’escola de teatre Adrià Gual. S’hi troba amb Ricard Salvat, Josep Montanyès, Fabià Puigserver... noms cabdals del modern teatre català que està cristal·litzant i que anirà prenent forma amb el Grec, el Lliure i altres iniciatives rellevants.

Popularitat i època complicada

El carnet d’actor amb el jou i les fletxes adscrit a l’epígraf “ Teatro, circo y variedades ” certifica que s’ha fet professional. Combina els muntatges amb Núria Espert, Ventura Pons i Esteve Polls, entre d’altres, amb la feina provisional de dependent a La Caixa, per tenir coixí si alguna cosa falla. El moment crucial és quan Fernando Fernán Gómez el contracta per a un muntatge de Los Lunáticos, a Madrid. També arriba el cinema: La oscura historia de la prima Montse, Mi hija Hildegart i un divertit període de films semipornogràfics amb títols inoblidables: El sexólogo, Permiso para ligar i, el millor de tots, No me toques el pito que me irrito. “Es rodava ràpid i pagaven bé”, recorda amb bon humor. I gràcies a ells, la millor experiència. Luis Garcia Berlanga, erotòman empedreït, el clissa i el fitxa per a un destacat paper a La vaquilla, una experiència dura però extraordinària.

Són els anys de més popularitat. Alterna cinema, teatre i també televisió a la mítica escola dels dramàtics de TVE amb el triumvirat d’or dels directors: Mercè Vilaret, Sergi Schaaff i Lluís Maria Güell. La divertidíssima Les Guillermines del rei Salomó, amb Guillermina Motta, Carme i David, cuina, menjador i llit, Digui digui, Locos por la tele... Sèries i pel·lícules a Barcelona, Madrid i també Itàlia. En força papers porta ulleres i una improvisada aparença de despistat. “El Woody Allen català” és l’etiqueta que escolta. Però s’ho pren amb filosofia, va a la seva i no para de treballar.

Bé, durant uns anys sí que para. Es “l’època complicada”, el parèntesi marcat per perilloses substàncies addictives. Gràcies a amics i especialistes surt del pou. Uns anys en blanc li permeten refer-se, agafar perspectiva, noves motivacions i embranzida renovada: El gran Vázquez, 14 d’abril: Macià contra Companys, Ermessenda, Gran Nord... i Agost, esclar. El repte que li proposa Sergi Belbel és majúscul. Després de 20 anys sense fer teatre, ha d’enfrontar-se al monòleg inicial del seu personatge, assegut en un balancí davant la immensa platea del Teatre Nacional de Catalunya. La por inicial es converteix en sensacions impagables, davant el públic i també íntimament, com la de conèixer millor Anna Lizaran, que l’ajuda i l’aconsella amb generositat.

Ja està jubilat, sí, però si es posa content si el truquen per un càsting. Ara té un paper entre mans. Estudia i assaja, també passeja, surt a comprar i pensa què cuinarà per sopar. Està tranquil i li agrada.