Senegalesos a Catalunya: més enllà del ‘top manta’

BarcelonaELA DIABY: “M’he arribat a penedir d’haver vingut”

L’Ela Diaby (23 anys) va arribar a Santa Coloma de Gramenet sense haver complert la majoria d’edat. Tenia clar que havia de deixar la seva família a la regió senegalesa de Tambacounda per triomfar a Catalunya en el món del futbol i després poder retornar als seus pares tot el que havien fet per ell. “La fama europea ens porta a tots a voler millorar la vida que tenim. Vaig pensar que si venia aquí tindria més sort per arribar més lluny”, explica amb una claredat aclaparadora. Les expectatives, però, van xocar de ple amb la realitat. “A vegades et preguntes on anirà a parar tot això i t’enfonses. Hi ha hagut moments en què ho he passat molt malament i m’he arribat a penedir d’haver vingut”, lamenta. Malgrat això, no ha abaixat els braços i ha fet tot el possible per aconseguir el seu somni, que amb el pas de del temps -i per una lesió- va passar de ser futbolista a haver de lluitar per aconseguir els papers i una feina. “Necessitava un contracte de treball per tenir els papers, però no hi havia feina per la crisi, i quan en trobava em demanaven els papers”. És un peix que es mossega la cua.

Per sort, va trobar feina en el negoci d’un amic, també senegalès. Però fins a aquell moment tot va ser molt dur per a ell. La seva fam per trobar feina i aprendre mai no va minvar. De fet, la seva actitud i la seva educació han sigut un element clau per créixer com a persona sense el suport familiar. Amb una humilitat constant, l’Ela fa tot el que està a les seves mans per tirar endavant. De seguida que va poder es va inscriure a l’escola d’adults, on va aprendre castellà i es va treure l’ESO. Després volia fer un grau mitjà d’electrònica, però no s’ho podia permetre. Amb l’anglès li passa el mateix, ja que es vol apuntar a una acadèmia però no la pot pagar. Per això mateix ha hagut de trobar una solució: a la biblioteca del seu barri s’hi deixa veure sovint, llegint sobre futbol, estudiant pel seu compte i buscant feina als diaris.

Abans d’ajudar el seu amic amb el negoci, feia petites feines per anar sortint del pas. Cobrant de tant en tant per carregar caixes o ajudar amb mudances. “És dur, però és millor tenir 20 euros amb una feina que et faci suar molt que robar una persona”, aclareix contundent. Agraeix tenir salut i diu que és el més important. No vol fer llàstima, vol fer-se valer per ell mateix i mai no rebutja consells. Quan té diners truca als seus pares, tot i que li costa molt: “Sempre em fan plorar. Em demanen com em va la vida i per què no torno al Senegal, que amb el seu amor tot anirà bé”. Sincer, obert i delicat, l’Ela sap que ha madurat aquests anys que fa que és a Santa Coloma, i amb 23 anys, amb el seu optimisme, malgrat tot, fa somriure la seva família.

JADIRATA BALDE: “Vull que els meus fills puguin decidir on volen viure”

“Jo no vaig viatjar a Europa per buscar feina, simplement anava a buscar el meu marit”. La Jadirata Balde, de 37 anys, va arribar a Barcelona amb només 16. Provenia de la regió de Casamance i a la capital catalana l’esperava el seu marit. En arribar, es va trobar els mateixos problemes que la majoria dels seus compatriotes: l’idioma i aconseguir els papers. Va viatjar a Barcelona amb un permís de reagrupament, de manera que se li concedia residir-hi, però no treballar. Un altre dels principals xocs que es va trobar va ser la falta de suport familiar. “Allà, quan et cases, te’n vas a casa del marit. Però tens familiars i persones pròximes. Aquí és tot a la inversa. Ets tu, el teu marit i ja no existeix res més”, lamenta. Si ha de dir el que li ha resultat més complicat, ho té clar: “Tenia 16 anys i era molt jove per pensar. Vinc de bastant lluny de la ciutat. Vaig arribar a Dakar i ja em pensava que era a Europa. Vaig sortir de la selva per arribar a un altre món”. Mai no va pensar que fos tan difícil i l’adaptació a una nova realitat va ser un escull que va trigar anys a superar. Després d’estar entre sis i set anys fent de mestressa de casa, a la Jadirata no li va quedar més remei que crear-se una nova realitat: “Em vaig separar. Tenia 23 anys, una nena de 3 i un nadó de 6 mesos... I espavila’t sola”, retrata amb emoció. Durant una temporada va haver de dormir en cases d’acollida. D’aquest moment, però, recorda les persones que més suport li han donat. “Són els segons pares dels meus fills”, comenta orgullosa.

La Jadirata va començar a estudiar per fer-se una nova vida. Els edificis, els cotxes i la modernitat d’un món tecnològicament i estructuralment més desenvolupat ja no li feien por. Per fer pujar la seva família ara treballa en una perruqueria del Raval, a tocar de la Rambla, no gaire lluny de casa. Aquesta feina li ha permès millorar la seva adaptació. De tota manera, lamenta que sempre hi ha persones que, fins que no els han agafat confiança i no veuen el que fan, rebutgen la gent com ella. “No me’n pendeixo perquè he arreglat alguna cosa de la meva vida, però vull tornar al Senegal”, explica. Les circumstàncies familiars l’hi han impedit: “Havia de criar els meus fills aquí”. “El meu somni és tornar allà d’on vinc”, recorda enyorada. De totes maneres, reflexiona que no vol que els seus fills hagin de passar el procés d’adaptació que va viure ella quan va venir a Barcelona. Vol que els seus fills, que han nascut aquí, puguin decidir on volen viure.

MAMADOU SALIOU: “Europa no és un paradís. És més dur que d’on véns”

“Vaig pensar que podia triomfar tranquil·lament al Barça perquè no sóc gaire alt, com els seus futbolistes”. Ho explica el Mamadou Saliou, de només 22 anys, mentre vigila el seu negoci al cor del Raval. Desconeixia una realitat no tan brillant com creia. “Europa no és un paradís. És més dur que d’on véns, sobretot si ets immigrant, amb totes les dificultats que et pots trobar”, lamenta. Relata que, en arribar amb 16 anys a Barcelona, li permetien residir, però no “sobreviure”. Com que no era major d’edat, podia passar per diversos centres de menors i tenia dret a documentació sense haver de tenir feina. En fer els 18 anys, n’havia de trobar per tenir els papers. Gràcies a la seva xarxa de contactes, que ha anat formant amb el seu carisma, va poder aconseguir una feina. Però res no va ser fàcil: “He hagut d’estar tres anys fent tot tipus de preparacions i cursos. I fins i tot coses que no m’han agradat. Vaig haver de dir que ja n’hi havia prou, perquè això és una mentida. No pots estar en una empresa fent bona feina, que et felicitin, però que quan se t’acabi el contracte ja preparin un altre jove per entrar al teu lloc. El treball en pràctiques és treball gratis”, critica. Per això mateix, després del desencant, va decidir emprendre altres vies. Al carrer Hospital número 12 hi ha Ben Bike -va crear l’empresa amb un altre soci-, un negoci de lloguer de bicicletes des d’on va guanyant diners per poder subsistir.

Rutes per l’altra Barcelona

També ha creat un projecte personal amb l’organització Diandé Àfrica. “El meu somni, ara, és tornar al meu país i ajudar qui més ho necessita. Escolaritzar nens i crear llocs de treball amb la construcció de l’escola que estem fent”, relata. A més del lloguer de bicicletes, Mamadou també organitza rutes turístiques per Barcelona. El seu objectiu, però, no és mostrar la Barcelona de la Sagrada Família, sinó endinsar-se per les zones amb dificultats i conscienciar la gent. Quan viatja al Senegal, el Mamadou també parla amb els nens de la regió per explicar-los la veritable realitat que es viu al continent europeu i que desconeixen.

En relació als estereotips, el Mamadou també es mostra crític: “Esclar que n’hi ha. Quan véns de fora, ets això: algú de fora. No és el mateix que jo prepari el meu currículum per portar a una empresa que no pas que el preparis tu. Ells primer llegiran el teu”, lamenta. Per posar-hi remei, el Mamadou creu necessària una mescla de cultures i sensibilització.

MICHEL DOUDOU: “Amb la dansa puc sobreviure, però no solucionar-ho tot”

“Aquí la gent no entén la vida que tenim al Senegal, igual que nosaltres no entenem la vida d’aquí, com la manera de viure de les famílies”. Aquesta anàlisi que fa el Michel Doudou, segons ell, es demostra a cada instant. Familiar, comprensiu i acollidor a casa seva, s’encarrega de cuidar el seu fill mentre explica la seva vida. Va créixer amb tota la família al Senegal, entre Thiès, M’bour i Dakar. Quan va venir a Barcelona, primer el 2003, i de manera definitiva el 2009, no comprenia l’ímpetu de la gent de voler viure independitzada. “Allà la casa sempre està animada. Si passa alguna cosa dolenta, sempre hi ha algú al teu costat. Aquí, aquesta connexió permanent amb els familiars ja no la tens”, explica. Ell no va venir per viure sol, sinó per poder ajudar, precisament, els seus i recórrer el camí que sempre ha volgut fer: “El meu somni era venir aquí, treballar i guanyar molt per després tornar al meu país”. El pas del temps, però, li va fer veure que no podia ser així.

Quan havia d’aconseguir els papers vivia sense calma: “T’ocupa tot el cap, no estàs tranquil, vas estressat. Així és com ho he viscut i no recomano a ningú viure sense tenir papers”, afirma. Per aconseguir-los es va casar amb una dona gallega que va conèixer al Senegal, mentre impartia un curs de dansa africana. La principal energia que el fa viure és, de fet, la dansa i l’art. “M’ajuda a tapar moltes coses, com la tristesa. Quan no estic bé vaig al curs de dansa, veig les meves alumnes, ballem, gaudim, i de sobte m’oblido de tot el que va malament”, explica. La dansa no només és un motor d’ajuda, sinó també un petit motor econòmic. Però sap que el problema és que l’art és difícil i que no es cobra gaire. “Amb la dansa puc sobreviure, però no puc solucionar-ho tot: tinc un lloguer, un fill i la família a l’Àfrica, que espera cada final de mes que enviï diners per sobreviure”. Són set a la família i només dos nois -al Senegal, la feina és majoritàriament per a homes.

Per poder ballar i sobreviure, el Michel necessita trobar una feina. Ha fet formació de cuina, però mai no ha tingut sort. La principal dificultat és trobar una feina estable que li permeti viatjar i no haver d’anul·lar els contractes signats per fer classes en diversos territoris. A més, els diners que guanya tampoc no són suficients per complir el seu somni: muntar una escola de dansa al Senegal, amb teatre, estudi de gravació i habitacions per allotjar gent. No perd l’entusiasme i assegura que “el millor record de viure aquí és tenir una família”.