Rafael Moneo: “Ho hauríem d’haver après: no es pot fer arquitectura inútil”

“No és casual que dos dels millors arquitectes de la història, Francisco Javier Sáenz de Oiza i Jorn Utzon, que reconec com a mestres perquè amb ells vaig començar la meva vida professional, decidissin passar llargues temporades a Mallorca. També ho faig jo des de fa dècades. És la nostra segona casa”. Amb aquestes paraules rebia Rafael Moneo (Tudela, 1937), la setmana passada, la Medalla d’Honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de Palma per la seva contribució al pensament arquitectònic i per l’estreta relació amb l’illa. “Des de Mallorca, els arquitectes podem comprendre el món, el pas de la història. Fins i tot el fet de no haver-hi rius ens allibera de la visió del transcórrer ràpid de l’existència, en la visió de Manrique, quan deia «nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar... »”

En quin sentit afirma que Mallorca us permet comprendre el món?

Mallorca, per les seves dimensions i les característiques geogràfiques, socials i històriques, és com un micromon que, a més, et fa la sensació d’aprehensible. Ho pots veure tot, entendre on comença i on acaba, i aquesta sensació, en canvi, no elimina la percepció que és un ens complet. També ho dic perquè té un sistema de distàncies que és molt grat. És essencial que per a una persona com jo, que viu a Son Servera, li sembli que l’altra punta de l’illa és molt enfora, com també ho és que a qui viu a Ciutadella li representi un món anar a Maó. Si no, seria insuportable. Per a Mallorca, com per a qualsevol illa de dimensions semblants, mantenir la sensació que hi ha distàncies és molt important.

Seguint el títol del llibre de Llàtzer Moix Queríamos un Calatrava, a les Balears també vam estar a punt de tenir-ne un. Què n’opina dels edificis espectaculars que els polítics encarregaven als grans arquitectes?

En els anys d’entusiasme de la construcció i dels grans pressupostos públics els polítics se sentien satisfets de poder exercir el paper de grans clients. En certa manera, es veien a si mateixos com els prínceps italians que volien deixar la seva empremta amb obres espectaculars que, en tot cas, no pagaven ells. La responsabilitat d’aquells excessos hem de compartir-la polítics i arquitectes. Aquell entusiasme va fer que ens desboquéssim. Així i tot, i no és la primera vegada que ho dic, l’arquitectura més exagerada sempre es fa als països menys desenvolupats. Contràriament, als països més desenvolupats la construcció no és un atribut del poder. Elegir un bon arquitecte però deixar-li molt clar el que es vol i per què es vol és un gest de la maduresa d’un país. Ho hauríem d’haver après: no es pot fer arquitectura inútil.

¿Diria que han quedat enrere els temps dels edificis singulars?

A més del que deia sobre els edificis com a atribut del poder, hi ha altres factors a tenir en compte. Avui tenim la sensació de viure sense que res ens sorprengui. Ningú et dirà ara que no és raonable fer el que es pot fer. Els avenços han fet que gairebé tot es pugui dur a terme, però hauríem de saber que no tot entra dins el que és raonable. S’hi ha d’introduir sempre un cert naturalisme.

Tornem a les paraules que va pronunciar en agraïment a la Medalla d’Honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts. En diverses ocasions va fer referència a mirar el món com a arquitecte. Quina és aquesta mirada?

L’educació com a arquitecte em sembla que fa que contínuament et demanis què hi ha darrere de tot allò que veim, darrere de qualsevol forma, darrere de qualsevol organització formal. Moltes vegades es menysprea la forma, però la realitat és que en la forma es dipositen molts dels aspectes que són essencials per explicar-te les coses.

En un temps en què moltes professions es replantegen la seva funció, ¿com canvia la dels arquitectes?

Hi ha una actitud absolutament diferent entre el que calia esperar en el segle XX de l’arquitectura i el que n’esperem avui. El segle XX materialitza en la construcció, i en l’arquitectura com a construcció, allò que realment es vol per a la societat. És captivador veure com les avantguardes del segle XX tracten de construir un llenguatge nou. Després observem com la seva tasca es va banalitzant a mesura que avança el segle. Aquest progrés arriba a l’actualitat amb la sensació d’un futur en el qual no podem intervenir, no sabem com serà. Avui, no només en l’arquitectura, hi ha un futur real sobre el qual no podem projectar.

¿No hi cap l’aparició d’unes noves avantguardes?

No ho veig. Si ens fixam en aquells arquitectes que formaren les avantguardes, n’identificam els rostres i la manera de treballar. Avui ens trobam davant un poder econòmic, polític o arquitectònic sense rostre. També és allò que deia abans, que avui no ens sorprèn res. Han canviat els mitjans de representació, els de reproducció i tants altres. En el segle XXI, la professió d’arquitecte s’està ajustant, i amb això no vull dir que s’hagi perdut tot el que era abans, però sí que la majoria de coses que es pretenen fer s’encarreguen a immensos gabinets en què, si algú hi posa el rostre, potser no hi faci res. De moment, veig una continuïtat en la incertesa present. Ara bé, vull deixar clar que la continuïtat no hauria de ser continuisme.