Lolita Bosch: "Els agressors ja estan a punt per començar dilluns"

BarcelonaAra té 45 anys, i de jove va ser víctima de bullying. Ho explica al llibre La ràbia, que crea un impacte tristament inoblidable. Igual que el vídeo d’aquesta entrevista.

“Un company de classe de 15 anys em va regalar un enciam pansit el dia dels enamorats. 14 de febrer del 1985. Imagina’t l’escena. Un noi puja a la tarima, atura el professor, fa una reverència i m’humilia davant de tothom. Als 14 no tens resposta per a una cosa així. Sobretot si el professor només li diu: “Deixa’t de brometes i torna al teu lloc”. Jo em vaig dir: “Brometes? Estic perduda, no sortiré d’aquí”.

Hi ha coses pitjors que un enciam pansit.

Que et deixin missatges dient: “Suïcida’t” o “Ets un esguerro, un error de la natura”. A mi m’ho van posar. És molt desagradable anar cada dia a un lloc on no caus bé. I on t’humilien sistemàticament des que hi entres a quarts de nou al matí fins que plegues a les cinc. Comptes els minuts.

I et converteixen en la seva joguina.

Jo crec que a les joguines les tracten millor. He parlat amb nenes que els han fet ficar la jaqueta dins del vàter i les han fet circular per tot l’institut amb la jaqueta mullada posada. Això a la teva joguina preferida no l’hi fas. Amb una persona a qui fas bullying no hi tens cap vincle, no és una joguina a qui humanitzes una mica. Veus un objecte.

¿Hi ha alguna tipologia de víctima i d’agressor?

No, no n’hi ha. I el més trist és que hagis de buscar una raó pública que expliqui que et maltractin. El cas de les dones i la violència de gènere, abans, era el mateix: culpabilitzar les víctimes... “Alguna cosa deuen haver fet...” A l’escola dius: “Li fan bullying perquè és marroquí, o perquè porta ulleres, o perquè es transsexual, o ve de poble, o és massa llesta, però jo he vist nenes guapíssimes a qui els fan bullying. O a nenes riques. O a pobres. El que fan és que detecten la vulnerabilitat.

¿No hi ha manera de plantar cara al bullying?

No, com a adolescent, no. I si recorres als teus pares i parlen amb la directora del centre, i si tens sort i la directora et fa cas, un dia et trobes al seu despatx amb tres persones que t’estan fent bullying. I tu no t’atreveixes a mirar-los a la cara, i només estàs pensant que tonta que has sigut de dir-ho als teus pares perquè quan surtis d’allà et destrossaran. Entre la infància i l’edat adulta els obliguem a passar per aquesta mena de cosa estranyíssima en la qual no tenen drets. És com si em violessin, anés als Mossos i em diguessin que un moment, que van a buscar el violador. “Seguin, què ha passat?” Seria una autèntica animalada.

I això va a més?

Sí, va a molt més. Un de cada quatre estudiants catalans no vol que arribi el 12 de setembre. A mi m’envien missatges cada dia. Estic en grups de nens assetjats i estan horroritzats. I m’he colat en grups de WhatsApp d’assetjadors. I ja s’estan preparant, literalment: “Ja veuràs, aquesta, l’he vist tot l’estiu i s’ha fet un tatuatge”. És molt bèstia.

Dius al llibre que els directors tenen por que quedi tacada la reputació de l’escola.

Jo he vist cartes d’escoles privades on diu: “S’ha suïcidat un nen però no en horari escolar. Preguem una oració per la seva ànima”. Com que no s’ha suïcidat en horari escolar... S’ha suïcidat per bullying.

¿L’existència de les xarxes socials ha agreujat el fenomen?

He entrevistat nenes que els han entrat al lavabo quan anaven de ventre, els han fet fotos i les han fet circular per tot el poble. Aquesta nena surt i troba fotos seves al lavabo empaperant tot poble. I aquesta nena és gran, treballa al poble de caixera i veu cada dia els tios que li van fer allò.

¿Creus que estem fallant, com a societat, a l’hora de posar límits als fills?

Està fallant moltíssim. Igual que a la nostra època potser fallava i algun mestre pegava. Però avui dia està fallant. I els pares són grans irresponsables. Em sap greu dir-ho, perquè convisc amb mares que van a l’escola de la meva filla i són extraordinàries. També he vist mestres extraordinaris. Però a la nostra generació ens ha agafat una por als nens que no sé d’on l’hem tret i és al·lucinant. Si un nen de tres anys diu d’anar cap allà el pare diu “Sí, sí, que no plori”. Per què no pot plorar? Els considerem éssers hipervulnerables i no ho són. I si no els diu res als tres, als quatre o als cinc, llavors és massa tard per dir-los “Què estàs fent?”

Què pensa l’assetjador quan es fa gran?

El llibre el vaig fer perquè un dels meus assetjadors em va enviar un missatge de Facebook per dir que fèiem un sopar “per recordar batalletes”. No m’ho podia creure. Li vaig dir que si era conscient ara, amb filles de 16 anys, del que m’havia fet. La resposta va ser “Uf, no”. No ho troben tan greu perquè és molt bèstia créixer amb la consciència que ell va intentar que jo em suïcidés. Em vaig prendre una caixa d’Optalidón. Quan l’hi vaig dir, em va dir que recordava que s’ho passava bé i que no n’hi havia per a tant.