Luz Rello Sánchez: “He creat una aplicació capaç de predir el teu risc de tenir dislèxia”

Quan vas saber que eres dislèxica?

A preescolar, amb 5 i poc. Estàvem a classe, teníem un paper amb quatre dibuixos i cada un tenia una paraula. Estàvem asseguts al voltant de la professora i ens anava dient a cadascun que llegíssim la paraula que toqués. Me’n recordo com si fos ara que hi havia un animal on posava “pota” i que em vaig estressar moltíssim. Dels quatre dibuixos vaig anar comptant 1,2,3,4 i vaig veure que em tocaria la paraula 1. Vaig escoltar com ho deia una companya i ho vaig recordar. “Pota”. I quan em va tocar ho vaig dir molt bé i la professora no se’n va adonar i va seguir. Llavors t’adones que tots estan fent les coses bé i que tu els enganyes. Fixa’t com de difícil és detectar la dislèxia: tu no saps que tens un problema de lectoescriptura, penses que ets més tonto i prou.

Fins que un dia es va descobrir.

Arriba un dia que ja no se sosté. La professora va dir als meus pares que era despistada i que m’havia de concentrar més. Jo continuava fent tot el que podia, i alguna assignatura, com llengua o coneixement del medi, les suspenia per faltes d’ortografia.

Ho devies portar molt malament, no?

Sí, jo tenia la capacitat de veure tot el que passava al meu voltant, però era més lenta. Recordo que gairebé vaig repetir quart de primària. Vaig començar a plorar a la reunió amb els pares i el professor i els vaig dir que si no em feien repetir aquell estiu treballaria un munt, que ho prometia. I al final no vaig repetir.

Com et miraven els companys?

El meu cas no va ser gaire fort, però em trobo molts nens que tenen problemes de bullying. Als 11 anys m’ho van diagnosticar i vaig començar a rebre classes de suport amb altres companys que anaven més endarrerits. I treballava un munt. Treballava més de petita que ara, de veritat. Durant els àpats, després de sopar, treballava una barbaritat. I vaig començar a millorar, però quan tens dislèxia, no saps si estàs escrivint bé o malament. La teva percepció és que sempre ho fas bé. I per a mi, començar a treure bones notes va ser una sorpresa. No era conscient que millorava.

I en el moment de triar carrera, vas triar lingüística. Per què?

Perquè quan fas tants exercicis de llengua, al final t’acaba agradant. Tothom em deia que no servia per a res, però hi havia una assignatura que es deia processament del llenguatge natural, que és l’àrea de la intel·ligència artificial que es dedica al llenguatge. Tu escrius un whatsapp i el text predictiu té a sota un model de processament de llenguatge natural que sap quina paraula hi va o quan fas servir el traductor de Google o el reconeixement de veu. Com que la robòtica i la tecnologia sempre m’havien fascinat de petita, vaig acabar fent un màster a Anglaterra.

I l’interès per treballar a favor dels nens amb dislèxia com va aparèixer?

No va ser idea meva, perquè no agrada anar pel món dient que tens dislèxia.

Hi ha famosos que ho diuen.

Guai. Això és el que fa prendre consciència del problema, però quan ets petita i estàs marginada...Vaig dir-me que d’això no se n’adonaria ningú. A més treia superbones notes. Res, no n’hi havia cap rastre.

I què va passar?

El meu supervisor de tesi, Ricardo Baeza, professor de la Pompeu Fabra i aleshores vicepresident de Yahoo Research a Barcelona, va notar que hi havia alguna cosa estranya en els articles científics que escrivia: errors, detalls... Ningú ho havia notat durant anys. I li vaig dir que tenia dislèxia però que no es preocupés. Al cap i a la fi, ja estava fent el doctorat. Perquè, de dislèxic, se n’és tota la vida. No es cura. Pots compensar-ho, aprendre a viure-hi, però t’acompanya sempre. Pensa que les persones amb dislèxia som completament normals. És un trastorn que no es veu. Però la nostra memòria de feina quan llegim se satura molt més. I passa el mateix a l’hora d’escriure. Vas més lenta.

I què et va dir?

Es va quedar pensant, perquè m’acabaven de donar el Premi Nacional de llicenciatura lingüística. Em va dir que perquè no agafava les coses que sabia de lingüística i d’informàtica i ajudava persones com jo. Vaig pensar-m’ho dos dies i vaig canviar el tema de la tesi. Això és ser un bon director de tesi, trobar la perla de cadascú. L’admiro molt.

I per on vas començar la tesi?

El primer que vaig pensar va ser com llegeixen les persones amb dislèxia, però mesurar la lectura és molt subjectiu. La velocitat es pot mesurar, però passen un munt de coses més, al cap, durant la lectura. I vaig dir de fer servir l’ eye tracking, que és una tècnica de seguiment ocular habitual en publicitat: un aparell mesura com va la mirada amb una precisió de mil·lisegon i de píxel per la pantalla. Vam fer 17 experiments amb 300 persones. A tots els fanals de Barcelona hi havia el meu número de telèfon i un text que deia: “Necessito persones amb dislèxia diagnosticada que vulguin participar en una investigació de manera voluntària a la Universitat Pompeu Fabra”. I també al centre comercial de les Glòries, em vaig posar allà i a la gent que passava li preguntava si tenia dislèxia.

Llavors els vas posar davant una pantalla i els feies eye tracking?

Primer vam mirar com influeix el disseny del text a l’hora de la lectura: tipus de lletra, mides, colors, mapes conceptuals... I el que vam descobrir són coses supersenzilles, però que quan les veus al paper te n’adones: tot el que fa que la lectura d’una persona amb dislèxia sigui més ràpida, també ho fa amb la resta. Per exemple, una lletra que no sigui complicada com Arial, Helvetica i Verdana dóna diferències significatives. I fer les lletres més grans. També vam descobrir que posar els conceptes clau del text en negreta millora la comprensió i la memorització del text. Els professors poden posar les paraules clau de l’examen en negreta i ajuden a tothom, no només les persones amb dislèxia. Vam veure que posar un nombre en dígits era més ràpid de llegir i comprendre. I passar les xifres a percentatges (els periodistes ho sabeu molt bé, perquè sempre ho feu).

És molt gràfic, sí. I què més?

La cosa més important que no podíem creure que passava és que hi ha una condició que fa que les persones amb dislèxia llegeixin millor que les persones que no en tenen. I és quan els textos tenen errors. Vam fer un estudi amb un text amb faltes d’ortografia i les persones sense dislèxia feien els seus tests i al final ens deien que hi havia molts errors, perquè, a tu, un text amb errors et molesta. Però les persones amb dislèxia acabaven el test i no ho havien notat. Alguna en veia un.

Però ho havien entès perfectament.

Exacte. En un text amb errors, la comprensió de la gent amb dislèxia es manté igual, tant li fa els errors. Amb l’ eye tracker vam comprovar que totes les persones veien els errors i que els dos grups miraven més temps una paraula mal escrita. Però la gent sense dislèxia deia que era un error i l’altra, no. De manera conscient no influeix en la comprensió. No sé com, però ho fem. I això té grans conseqüències.

Quines?

Van venir grups de mares i associacions de dislèxia en lluita perquè no els abaixin les notes als fills per les faltes. Jo no sé on és la línia de faltes per a cada edat, això ho ha de saber un professor en el dia a dia, però ara sabem empíricament que les faltes es processen de manera diferent. Hi ha un informe meu sobre el tema que corre per les conselleries d’educació, però depèn moltíssim de l’escola i la sensibilitat que tingui el professor. Encara et trobes amb drames que no et pots creure.

Però és fàcil detectar que un nen o una nena té dislèxia?

No. És superdifícil. La manera més freqüent encara és quan els pares veuen que el fill treballa, creuen que és intel·ligent i treu males notes, i llavors es plantegen que hi pugui haver un altre problema. Detectar-la abans que es converteixi en un problema, encara no es fa. Però és el que farem nosaltres a Carnegie Mellon, amb un sistema de detecció precoç de dificultat de lectoescriptura. Hem barrejat les dades lingüístiques de 30.000 persones dels últims 6 anys i ho hem unit a diferents algoritmes d’intel·ligència artificial. Hem fet un test, presentat en forma de joc, capaç de predir si tens risc de tenir dislèxia amb un 90% de precisió. I amb Change Dyslexia, l’ONG que he fundat, estem posant tota aquesta propietat intel·lectual en una aplicació, que es diu Dytective, que estarà disponible a partir del novembre. Fins fa molt poc no sabia si seria gratuïta o de pagament, perquè és caríssim de mantenir el model d’intel·ligència artificial, però Sam-sung Espanya ens està ajudant a desenvolupar-lo així que com a mínim el primer any cobrim les despeses i serà una eina gratuïta per a qui la vulgui fer servir.

Ara estàs treballant a Pittsburgh. Com és l’experiència?

Els investigadors d’allà tenen una altra actitud. Hi pots anar a qualsevol hora del dia o la nit, qualsevol dia de la setmana, i hi ha gent al laboratori. I algú et demana si pots acabar una cosa i et quedes sense dormir, i t’adones que ningú no dorm. Mai m’havia passat abans. És el que té el laboratori d’una universitat d’elit. Tots els investigadors que hi ha són uns apassionats i ho donen tot. No és que siguin millors que els altres. El que marca la diferència són les hores de feina que hi dediquen.

Un consell per a pares?

Estimar els seus fills, perquè en el cas de la dislèxia, l’autoestima del nen està superdanyada. Estimar-los independentment de les notes, de les faltes d’ortografia, de com llegeixin. ¿Oi que si el teu fill no és tan bo en pintura no penses que és menys intel·ligent?, ¿o no té bona oïda i no és bo en música i no passa res?, ¿o en esports? Però quan té problemes de lectoescriptura, llavors, ¿és tonto? No. Hi ha un munt d’intel·ligències. El problema de la lectoescriptura és que és el filtre pel qual t’avaluen, i em preocupa que hi ha moltes persones vàlides que no acaben l’escola i no saben que tenen dislèxia. És un trastorn ocult.

Experimentes malestar quan agafes un llibre?

No, per sort, no. Tardo una mica més, però a mi m’agrada llegir.