Josep Maria Via Redons: “Per què no ens prenem seriosament l’atenció domiciliària de la gent gran?”

Condicionant “Hem oblidat que les residències van ser concebudes com una alternativa social a la llar, no com un centre sanitari” Perspectiva “Més que fer un debat, estem buscant culpables”

¿El debat sobre les residències serà ara o mai?

Sí, però tinc la sensació que, més que fer un debat, estem buscant culpables. Si hi ha responsabilitats, lògicament, s’han d’aclarir, però s’ha estigmatitzat molt el conjunt del personal de residències i això no és un debat.

Vam entrevistar una persona que va tenir la mare ingressada a Sant Pau: li truquen per dir-li que la traslladen a un sociosanitari perquè ja porta uns dies sense febre i se la veu estable i al cap de tres dies es mor.

Sí, això ha passat. I al sociosanitari es pot morir algú per negligència professional. De fet, als Estats Units la iatrogènia, que és la mortalitat provocada per professionals sanitaris, és la quarta causa de mortalitat.

Segons l’últim balanç de la Generalitat, de finals de maig, el total de morts per covid-19 a les residències s’eleva a 4.098. Els positius representaven el 23% del total de persones que viuen en residències de gent gran a Catalunya, confirmats amb prova PCR. Això és un desastre?

El que ha passat, i s’ha d’explicar bé, és normal. Perquè ens hem oblidat que les residències van ser concebudes als anys 70 com una alternativa social a la llar, no com un centre sanitari, fins al punt que mai han sortit de l’àmbit dels serveis socials excepte ara, per la pandèmia, que han passat a Salut. La residència té una adreça i un codi postal, se li assigna un centre d’atenció primària i té un metge i uns serveis, com passa a casa seva o a casa meva. Però, esclar, en una casa normal no hi viuen 70 persones de 86 anys de mitjana que prenen set o vuit medicaments al dia. I el pressupost no està pensat per a això. Les residències han anat buscant solucions, però el que era segur era que aquestes solucions no podien resistir una epidèmia com la del coronavirus.

Per això diu que el que ha passat és normal.

Sí. Les residències no són centres sanitaris i no han tingut dotació sanitària. A sobre, moltes residències han tingut del 30% al 40% del personal de baixa. Miri, ho hem d’analitzar amb calma, perquè sempre s’ha dit que és bo que la residència s’assembli al màxim possible a casa teva i, per tant, millor crear unitats petites. Però quan ve una pandèmia et trobes que en un espai petit no pots separar infectats de no infectats. Ara sabem que el pròxim cop millor que hi hagi hotels a punt per poder-los derivar.

Com ho han fet els professionals d’aquestes residències durant tot aquest temps?

Molt bé. Estem parlant de gerocultors, fisioterapeutes, psicòlegs, animadors, persones preparades per ajudar a menjar, mobilitzar, vestir i aixecar. Però hi torno: tota aquesta gent no és personal sanitari; per tant, la seva feina l’han feta molt bé però la seva feina no és fer de metge i infermera.

¿En una residència amb 40 o 50 persones grans que prenen vuit pastilles diàries no hi caldria un metge?

Jo no estic segur que a totes les residències hi calgui permanentment un metge o més d’un. Podríem estar molt contents si tinguéssim una infermera de pràctica avançada les 24 hores en una residència, que fins i tot podria fer tractaments de patologies bàsiques de la gent gran.

¿Les públiques ho han fet millor que les privades?

No. Això ho ha afirmat una sèrie de gent que ha tingut interès en aprofitar de manera oportunista aquesta situació tan dramàtica. Però és molt fàcil: on són les dades? Hi ha el clàssic argument de dir que les privades, com que tenen afany de lucre (no totes, per cert), per fer benefici han d’ajustar el personal, etc. No diré que hi hagi algú que no faci les coses bé, però compte: si estan concertades la responsabilitat és del govern. Tenim uns governs que no s’han cregut mai el seu poder de contractació. Està tan interioritzada la funció pública amb gestió directa del personal funcionari que no s’han cregut la funció de contractació d’un servei extern. Però quan un govern estableix un contracte amb una empresa per a la prestació d’un servei, ha de ser molt clar amb les clàusules de qualitat que vol i advertir que la pot inspeccionar, sancionar i fins i tot tancar.

L’última responsabilitat és pública?

Evidentment. A Espanya, i a Catalunya encara més, el 73% de les places de residències són privades. Potser sí que som tan rics per dir que les tanquem i ens posem a construir-ne de noves que les pagarem, farem oposicions amb funcionaris vitalicis, amb plantilles enormes amb ajudants per a tot i que costen molts diners als que paguem impostos. I serà una meravella.

¿Les residències han de dependre d’Afers Socials o de Salut?

Aquest és el debat estructural, però per a mi no és el debat real. Les residències han de dependre de qui les faci funcionar. La responsabilitat número 1 de qualsevol polític és garantir la correcta atenció sanitària a tot arreu i en concret a les residències. Pots estar tres setmanes tirant-te els plats pel cap i quan has acabat el debat dius: “Però el metge on és?”

Però vostè va insistir que les residències havien de passar a Salut.

Hi vaig insistir molt, sí, per una raó molt senzilla: no podien continuar ni un dia més sense metges, i els metges estan a Salut, no a Afers Socials. Els que hem estat a l’administració sabem que si no estàs al pressupost no existeixes. De cara al futur, cal recordar que un 80% dels residents són persones amb alta dependència, però tu no pots partir la persona per la meitat i pretendre que s’adapti a dos sistemes incapaços d’integrar-se, el social i el sanitari, perquè és com prioritzar interessos político-administratius, en forma d’estructures i compartiments, per damunt del benestar de la persona. El concepte clau és integració sociosanitària, traducció de l’anglès integrated care.

Aleshores, què hem de fer?

Agafar el mapa de Catalunya i mirar-lo residència per residència, i que cadascuna faci un pla de contingència que li garanteixi l’atenció sanitària. Moltes podran fer un acord amb el CAP del seu àmbit territorial, però a Castelldefels, per exemple, hi ha disset residències i dos CAP. Hi falten metges. ¿D’aquí a l’octubre Salut tindrà capacitat d’assignar un metge a cada residència? Hauria de tenir-la. Però, si no la té, la residència hauria de contractar personal sanitari. Però anem a la segona part: com que és un servei social, la tarifa que està cobrant per resident i dia en el conjunt d’Espanya oscil·la entre els 50 i els 65 euros. Al País Basc i Navarra, 85 euros, pel concert econòmic. Però amb 50-60 euros has de donar menjar, mobilitzar, fer teràpia… I per contractar metges, o poses més diners o no els tindràs. Si els posa Salut, Afers Socials o Governació és igual, però s’han de posar.

O sigui que tenim un primer èxit, que és que l’esperança de vida a Catalunya és una de les més altes del món, però encara falta que siguin anys de qualitat. Com ho hem de fer, això?

Encara no ho sabem. Anem fent. I tenim algunes pistes molt clares. Les enquestes a les residències diuen que la gent que hi està per voluntat pròpia és un 4%. Quan ens pregunten als boomers si hi volem anar, la resposta és que no, clarament. Doncs si aquest és el panorama, per què no ens prenem seriosament l’atenció domiciliària de la gent gran? Avui es poden fer moltes coses a casa. Si la gent gran que necessita atenció es quedés a casa, les residències passarien a ser centres d’atenció de persones molt dependents o de cures pal·liatives.

La culpabilitat per tenir el pare o la mare a la residència ha augmentat.

De fet, molta gent, quan va veure el que passava a les residències, va córrer a intentar endur-se el familiar a casa i ja no va ser possible, perquè ja estava en el circuit de protecció. Van ser dies molt bèsties: morgues plenes de difunts perquè les funeràries tampoc tenien els equips de protecció i no podien recollir-los, els familiars no sabien ni si havien mort o a quin sociosanitari els havien derivat... En el pic de la pandèmia, el metge o atenia els malalts o informava els familiars, però les dues coses alhora no les podia fer. Si ara comencem a portar metges als tribunals... Pensi en el personal sanitari: ve d’unes retallades, s’hi deixa la pell més de cinc setmanes... ¿I ara els demanen responsabilitats? Si ve un rebrot, l’ànim no serà el mateix. Judicialitzar la sanitat no resol gaires problemes.

Tornant a la culpa: ha mort sola gent que va viure la infància sota les bombes.

Vivim en una societat que no valora la gent gran. Fan nosa. I si parles amb la gent gran sobre estar en una residència, t’ho justifiquen: “Els meus fills tenen poc temps, i tenen nens petits i venir aquí un diumenge no és un bon lloc...” I després hi ha qui et diu: “Jo no sé què hi faig aquí, soc una nosa i no sé per què visc”. Pensi que els dos grans problemes de la gent gran són la soledat i la pèrdua del sentit de la vida.

Pèrdua del sentit de la vida?

Per la meva experiència, aquesta pèrdua pot aparèixer quan se’t mor la parella de tota la vida, que l’un aguantava l’altre, o quan va morint la gent de la teva generació, o se t’ha mort un fill, o si estàs bé del cap però el cos no et segueix. No tot se soluciona aprenent a fer servir l’iPad o passant la tarda veient sèries a Netflix.

Aquesta idea de construir pisos on vagin a viure parelles amigues quan siguin grans, és possible?

Sí, però han de tenir prevista l’atenció sanitària. Tant si vius en una caseta a Suècia amb un prat al davant com si vius en un pis tronat, si ve el coronavirus l’atenció sanitària no serà tan diferent.

PerfilJosep Maria Via Redons (Sant Cugat del Vallès, 1958) és metge i va ser director del Servei Català de la Salut entre el 1984 i el 1994. Ha presidit diversos congressos internacionals a la Fundación Edad&Vida al voltant d’un concepte que remarca com a clau: la integració sociosanitària de les residències de gent gran, que van ser concebudes com una continuació dels domicilis particulars però cada cop hi viu gent més gran i amb més necessitats sanitàries. Via, que ha estat molt actiu durant el pic de la pandèmia en vista de la mortalitat que hi ha hagut a les residències de gent gran, avisa del que cal fer perquè si ve un rebrot no hi tornem a ser, i remarca que, més enllà del covid-19, l’epidèmia permanent entre la gent gran és la soledat i la pèrdua del sentit de la vida.