Jaume Padrós: “Els metges estem indignats, preocupats i amb incertesa”

Com estan els metges de Catalunya?

Indignats, preocupats i amb incertesa, com la majoria dels catalans davant la situació que vivim. Indignats perquè sovint el debat sobre la sanitat peca de partidista. Tenim un sistema sanitari secularment molt mal finançat. Amb la crisi s’ha vist més maltractat i, a més, l’ofec econòmic que està patint el nostre país l’ha escanyat encara més. En canvi, estem prestant un nivell assistencial considerat dels millors del món. I això es fa a costa del sacrifici col·lectiu dels professionals sanitaris. Això no pot continuar de manera indefinida i, en canvi, es dóna fins i tot la perspectiva que es poden augmentar les prestacions posant més pressió sobre el sistema. Això explica la indignació.

O sigui que així no poden continuar.

Si volem un sistema sanitari amb l’excel·lència que tenim no podem seguir pagant els professionals com els estem pagant. Professionals que no només han passat una carrera selectiva molt dura sinó que, després, s’han de formar com a especialistes, amb sous fins i tot de precarietat. S’ha dit de vegades que els metges joves marxen fora. No és veritat. La majoria no marxen, però les feines que els ofereixen són molt precàries. Estem parlant de metges que cobren 1.500 euros al mes. Miri, si alguna cosa hem fet malament és que quan hem parlat dels serveis públics hem infantilitzat una mica els ciutadans, en el sentit de pensar que tot era possible. Però hem parlat poc de com ens costa fer les coses. Al final, paguem impostos i hem de donar uns serveis.

Es refereix a la idea que la sanitat és gratis. Que és una frase demolidora.

Als països nòrdics tenen una sanitat universal, però en determinats serveis hi ha copagament. Jo no seré qui defensi ara el copagament, però el que cal és la valentia d’evitar que els partits quan estan a l’oposició diguin coses diferents de les que dirien si fossin al govern.

Però seria partidari de tornar a obrir el debat del copagament.

Crec que ho hem de posar tot sobre la taula. Sense prejudicis, tenint en compte la renda i no perjudicant els més febles ni els malalts crònics. Cal analitzar què fan països amb models de societat i d’organització sanitària similars als nostres. Jo en cap cas rebutjaria parlar de res que faci que el sistema sanitari compti amb més recursos. Els que estan en contra que en parlem no tenen en compte que posar el sistema sanitari tan al límit com el tenim ara a qui perjudica més és a qui menys possibilitats té de buscar-se una mútua.

El conseller Comín, en aquesta mateixa cadira, em deia: “Tinc hospitals amb plantes tancades. Amb els recursos que tenim per pagar l’activitat prioritzarem els operadors públics, després els sense ànim de lucre i després, si ho necessito, els d’afany de lucre”. Com ho veu?

Quan parlem de sistema públic, a vegades es confon la titularitat de qui presta el servei amb el mateix servei. A Catalunya, a diferència de la resta de l’Estat, la Generalitat no té la titularitat del 70% dels centres públics. Són d’entitats, consorcis, fundacions. Per exemple, l’Hospital de Sant Pau, l’Hospital del Mar, l’Hospital Clínic. Són públics, i ningú ho discuteix. La Mútua de Terrassa és una entitat sense ànim de lucre que presta un servei públic. El Parc Taulí, la Fundació el Tall a Manresa. Amb això s’està fent un soroll que té més interès des del punt de vista ideològic, dels pactes al Parlament, que relació amb la realitat. Com a Col·legi la nostra feina no és fer política, sinó ajudar el conseller de Salut a sortir-se’n amb les decisions. I aquest mateix anunci és el que li vaig sentir a la consellera Geli, al conseller Ruiz, i en canvi aquests concerts ja existien en les etapes anteriors. En el fons hi ha una concepció de grups polítics que pensen que només és públic allò que és de titularitat pública. I, per tant, que els metges hauríem de ser principalment funcionaris estatutaris. I hem de recordar que, a diferència de l’Estat, al model català la majoria de professionals són laborals. Hi ha hagut una confusió volguda, a propòsit d’algun cas polèmic que és als tribunals, de voler presentar el sistema sanitari català com a opac, com si hi hagués una transferència entre públic i privat que no quedava clara, i algú s’hi enriquís. A part d’injust, això respon a interessos partidistes per erosionar a qui governa. El sistema sanitari que tenim, en comparació amb la majoria de països del món, és una joia i un luxe. Això mereix que ningú s’apropiï aquest èxit.

Cada vegada vivim més anys. Com s’adaptarà la professió mèdica a aquesta piràmide de població?

Sí, tenim molts pacients amb patologies cròniques. Pacients més informats, que volen decidir, compartint-ho amb els professionals. Necessitarem treballar en equip. No només entre especialistes i infermeria, sinó amb treballadors socials, mestres... Tornar a redefinir el lideratge de la professió mèdica dins del context social. Tindrem pacients que manifestaran voluntats anticipades sobre com ser atesos. Acceptaran uns tractaments i en rebutjaran d’altres. Els temes bioètics seran molt importants. I les tecnologies: podrem fer visites amb les tablets al domicili sense ser-hi, perquè els pacients també dominaran les eines. Tot això obliga els metges a ser flexibles, a aprendre en l’àmbit de la gestió. No podem tenir professionals que no sàpiguen que les seves decisions tenen uns costos. A vegades veig que tenim una atenció primària poc resolutiva, el pacient ho detecta i se’n va a urgències perquè pot aconseguir una resolució de prova o un diagnòstic. Si donem possibilitats reals de gestió, li asseguro que millorarà el tema de les urgències i les llistes d’espera, sense posar un euro més. Fins i tot amb sous baixos, quan es donen possibilitats de participació millora la percepció del professional i l’autoestima. I el ciutadà se sent més ben atès.

¿La indústria farmacèutica paga la formació continuada dels metges?

Moltes vegades ho ha fet. Que una industria farmacèutica financi un congrés no hauria de ser problema. Una altra cosa és si vostè parla de compensar pagant un viatge. Això no és correcte. Crec que s’ha avançat molt els últims anys per extremar la vigilància i evitar els conflictes d’interessos. Les mateixes publicacions en revistes científiques t’obliguen a manifestar que la recerca no ha estat condicionada per l’ajuda d’un laboratori.

¿Va fer bé la Universitat de Barcelona de suprimir el màster d’homeopatia?

La universitat és absolutament sobirana per fer-ho. L’homeopatia és una pràctica mèdica que té més de 200 anys, molt arrelada a les societats occidentals. És veritat que amb instruments d’avaluació independents s’han fet més estudis que han posat de manifest que l’homeopatia no té efecte més enllà de l’efecte placebo. L’evidència és que no té acció. L’homeopatia és una pràctica complementària. D’altra banda, també és veritat que la demanda d’alumnes havia baixat.

Ara ha fet un any de l’accident de Germanwings i el gran debat que va generar en aquell moment el secret professional. La conclusió?

Els metges tenim l’obligació de custodiar un dret fonamental dels ciutadans: la intimitat. Però això no és un dogma absolut. Per tant, quan hi ha riscos per a tercers, el metge està obligat a comunicar aquest secret. Però ho ha de fer d’una manera excepcional i a qui correspongui. Això demana algun tipus de regulació. De tota manera, en el cas de Germanwings hi ha una altra cosa que no va funcionar: un mecanisme de valoració de la idoneïtat. Perquè si l’empresa sabia que el pilot ja tenia una psicopatologia prèvia, no hauria d’haver pujat mai en aquell avió; ni de pilot, ni de copilot, ni de res. Miri, la primera consideració és no estigmatitzar el malalt mental. Si poden ser un perill per a tercers, cal desenvolupar sistemes de vigilància més sòlids. També va fallar la comunicació d’una baixa. Vull recordar que en les baixes, a l’empresari mai se li diu el diagnòstic. També és anacrònic que l’any 2016, amb totes la tecnologia que tenim, per agafar una baixa el treballador hagi d’anar a l’empresa amb el paper.

Hem parlat de com se senten vostès. I com se sent el pacient? Hi ha pacients que lamenten que el metge no el miri als ulls, sinó a l’ordinador. En Carles Capdevila s’ha trobat malalts que li deien: “No li parlis de dieta sana a l’oncòleg perquè no et farà cas”. S’ha perdut el factor humà?

Aquest és l’altre gran repte de la professió. Tenim el projecte VISC+, un dels projectes capdavanters tecnològics, que permetrà que un professional accedeixi a dades computades per millorar el diagnòstic. Això no substituirà mai la relació metge-pacient. Al final la decisió la prendrà un professional, però no podrà fer-ho com anys enrere. Cal compartir la decisió amb el pacient i, per tant, cal generar un clima de confiança. Una de les coses que també revisarem al congrés són les habilitats comunicatives, com t’has d’aproximar al pacient que està patint o, per exemple, com ha de ser l’espai de trobada. El metge del futur ha de ser més empàtic, haurà de treballar en equip i escoltar més. Haurà de ser més respectuós amb les creences dels pacients. Haurà de tenir capacitat de gestió. I serà dona. La professió en exercici ara mateix ja és majoritàriament de dones. La dona -i cauré en un tòpic- té més capacitat per empatitzar amb les emocions i preocupacions. Allò del sisè sentit. El que necessitem, sobretot, són metges vocacionals, que siguin competents, compromesos, generosos, i que des del punt de vista psicoemocional siguin equilibrats. Aquesta setmana han vingut els MIR a col·legiar-se, i els vaig pregunar: “Què comunicareu? ¿Com ens farem pròxims a la societat que servim si no compartim els mateixos valors i inquietuds?”