Forats d’ascensor i lofts de 15 metres: misèries de l’infrahabitatge a Barcelona

Barcelona“Loft de 15 metres quadrats. Compta amb un petit lavabo amb dutxa”. Aquesta és una de les ofertes que, per 400 euros de lloguer al mes, es poden trobar a Barcelona. Es publiciten a internet, i moltes inclouen sense complexos fotografies d’espais minúsculs sense finestres a l’exterior ni llum natural, parets florides i instal·lacions elèctriques de dubtós funcionament. Així és com la María José i el Roberto van trobar el seu pis, al carrer Escòcia, 69 de Barcelona. L’espai habitable és de poc més de 20 metres quadrats, on la cuina, el lavabo i el llit comparteixen espai amb les cuques i les humitats. No es podien permetre res més: els havien desnonat feia poc, els deixaven entrar sense fiança i en el preu els incloïen la llum i l’aigua.

Però aviat van començar els problemes. Un cap de setmana, la llum de tot l’edifici se’n va anar i, poc després, els inspectors d’Endesa van descobrir que estava punxada. La María José i el Roberto es van queixar al propietari, que de seguida els va veure com una amenaça. Cap dels altres veïns –persones en risc d’exclusió social i sense papers– s’havia atrevit a reclamar mai. Però no sabia amb qui s’havia trobat, perquè el Roberto i la María José van destapar una estafa de 32 milions d’euros de l’empresa BB Serveis a administracions i residències de gent gran. Conscient que li podien desmuntar el xiringuito, el propietari va instal·lar fins a nou càmeres a l’edifici per tenir-los vigilats i, cada vegada que la parella pujava amb algú al pis –encara que fossin els fills de la María José, menors d’edat– trucava a la policia. Ho feia per mitjà de la dona que atén a la botiga de tractaments de bellesa a la planta baixa de l’edifici, on cap veí ha vist entrar mai cap client.

Càmeres i portes metàl·liques

El Roberto i la María José van denunciar fa poc la situació dels pisos a la Unitat Contra l’Exclusió Residencial (UCER), un grup –també conegut com “els GEO d’habitage”– creat al gener pel govern d’Ada Colau per prevenir els desnonaments i lluitar contra la pobresa energètica, entre altres problemes. L’ARA va assistir a la inspecció feta fruit d’aquesta denúncia, en què va veure com, armats amb una carpeta, un bolígraf i una càmera, els inspectors de l’Ajuntament examinaven tots i cadascun dels racons de l’immoble del carrer Escòcia: les portes metàl·liques que donen accés als pisos, l’entramat de cables i canonades fora de lloc, o la caldera atrotinada instal·lada a la terrassa, on també hi ha un bidet trencat i unes bombones de butà lligades amb cadenes.

Pel camí els inspectors es troben també les càmeres i, un cop el Roberto i la María José els obren la porta del pis, prenen mesures i fan més fotografies. Per les seves expressions en mirar el contracte de la parella i la cèdula d’habitabilitat, sembla que alguna cosa va malament, i és que el contracte sembla legal, però en realitat és nul. El propietari lloga com a habitacions compartides el que en realitat són habitatges autònoms, pels quals cobra 400 euros. Si el denuncien, sempre pot dir que lloga un estudi, o una oficina, quan el que fa realment és llogar infrahabitatge. I per això hi ha els inspectors, que certifiquen que és un contracte simulat i, per tant, invàlid. A Barcelona n’hi ha de tot tipus, d’infrahabitatges, i ara mateix es té el coneixement que s’estan llogant forats d’ascensor, difícils de perseguir si els llogaters –persones vulnerables– no ho denuncien.

Por de denunciar

Els inspectors piquen a una de les habitacions veïnes de la del Roberto i la María José. Els obre la porta un noi estranger, amb gorra i auriculars a les orelles. S’identifiquen i li demanen si poden entrar. Per l’escletxa de la porta s’entreveu una habitació minúscula. El noi diu que hauria de demanar permís a la gestora, i que ara no hi és. Els inspectors s’acomiaden i baixen a la botiga de la planta baixa. La dona que atén al mostrador els obre la porta amb cara de por. S’identifiquen i li demanen si poden parlar amb el propietari de l’immoble i veure l’oficina –on el Roberto i la María José sospiten que guarden els monitors de les càmeres. Els diu que no hi és, però que poden parlar amb ell per telèfon. Posa el mans lliures. “No sé qui sou, i esteu molestant els veïns”, diu el propietari. I alerta que no es fiïn del Roberto i la María José. “Són uns vàndals”, menteix.

Penja, i la dona del mostrador revela per què està tan nerviosa. Diu que ha trucat a la policia, i que ja estan de camí. “A la policia, per què?”, pregunten els inspectors. El Roberto i la María José branden el cap: ja hi estan acostumats. “He vist entrar a l’edifici unes persones desconegudes i m’he espantat”, contesta la dona, tremolant. “Jo mai truco a la policia si els meus veïns porten convidats a casa”, li retreu un dels inspectors, incrèdul. La dona s’aferra al mòbil amb força quan arriba la policia secreta, que demana qui els ha avisat. Aparentment, els han trucat perquè hi havia “revisors del gas que intentaven estafar les iaies de l’edifici”. “Ja deia jo que no fèieu gaire pinta de delinqüents”, diu un agent, mentre es mira els funcionaris, i torna a pujar al cotxe.

Els inspectors de l’Ajuntament es queden uns segons en silenci. La María José i el Roberto els pregunten què els passarà. “Enfonsarem el dolent”, contesten. Per començar, li obriran un expedient que pot comportar una multa de fins a 90.000 euros per habitatge, un total de 900.000, i l’obligaran a reallotjar tots els residents de l’edifici un cop puguin entrar, ja amb ordre judicial, a la resta d’habitacions. La María José i el Roberto alcen les celles. Estan tan acostumats a rebre que no s’ho creuran fins que no ho vegin.

Trenta-nou dies després, un equip de la Guàrdia Urbana entra per la porta del número 69 del carrer Escòcia, on ja res tornarà a ser el que era. L’expedient, que van entregar ahir en mà a la parella i que també entregaran al llogater, prohibeix al propietari disposar de l’immoble i l’avisa que la situació és “alarmant”, “perquè suposa un lucre a costa de fomentar situacions discriminatòries mitjançant l’oferta d’immobles que no garanteixen unes condicions de vida dignes per a cap ésser humà”.

Guerra bruta contra els més vulnerables

Quan la María José i el Roberto van començar a queixar-se de les condicions en què vivien a Escòcia, 69, els administradors no van dubtar a recórrer a les estratègies més brutes per fer-los fora. Van intentar desnonar-los falsificant el seu contracte d’arrendament. Algú va imitar la firma de la María José –el pèrit va determinar que no era la d’ella, però no podia certificar de qui era– i va canviar la data de caducitat del contracte. Així, simulaven que la parella vivia il·legalment a l’edifici. Enfadats, van deixar de pagar. El dia del judici, el març passat, van arribar a un acord amb el propietari: marxarien, però no pagarien cap deute. Ara, allotjats per l’Ajuntament en una pensió a Barcelona, estan pendents d’entrar en algun pis de lloguer social a l’espera de tenir, finalment, un respir en la seva vida.