Esteban Hernández: “Els nous partits han copiat les estructures de Silicon Valley”

El nou conservadorisme porta vestits ajustats i s’ha gestat dins el món empresarial, especialment a les empreses tecnològiques. Esteban Hernández (Madrid, 1965) ha publicat Nosotros o el caos: así es la derecha que viene (Deusto). En aquest llibre fa un paral·lelisme entre els nous partits i l’empresa. Abans ja havia reflexionat sobre economia a El fin de la clase media (Clave Intelectual, 2014).

Com és la nova dreta?

La nova dreta és nova perquè trenca amb algunes maneres de fer instal·lades al nostre inconscient col·lectiu. Pensàvem que els de dretes eren persones conservadores que intentaven mantenir el sistema i l’esquerra l’intentava canviar. Ara et trobes tot el contrari: la gent que decideix està promovent canvis de gran pes. S’han convertit en els nous intel·lectuals, i més que conservar volen construir un món diferent.

Diu que això neix de l’economia.

És des d’on s’instiguen les mesures que estan canviant la societat. Em fixo especialment en Silicon Valley perquè és on s’han visionat de manera més específica. Veuen un món completament diferent, però les seves idees no són diferents de les que es promouen des del món financer.

Es fixa també en les característiques estètiques. Quines són?

Les empreses tenien unes normes estètiques, i ara també, però són diferents. A l’empresa, i també a la política, la nova dreta porta vestit ajustat, marcant cos. És una estètica que era típica dels quillos i ells l’han recollit i els serveix per reafirmar-se a si mateixos. Això és molt útil per a les empreses perquè exigeixen actitud, i amb això es visualitza.

I passa a la política. ¿És un efecte natural o artificial el sorgiment dels nous partits?

Comença per la variable generacional. A Silicon Valley els que s’inventen noves tecnologies són joves, però els que hi posen els diners, no: són els mateixos de sempre. En la política ha existit un tap i hi ha gent que ha pres posicions. Rivera i Iglesias són gent que no es podia desenvolupar dins de les estructures dels partits i ho van muntar des de fora. No crec que hi hagi un pla al darrere. Hi havia aspectes al carrer que han sabut recollir, com la transparència o la lluita contra la corrupció.

¿S’assemblen els nous partits i les noves empreses?

Els nous partits han copiat les estructures de Silicon Valley. Hi ha molts exemples a Podem i també a Ciutadans que tenen a veure amb les empreses tecnològiques: l’hiperlideratge, l’estructura flexible... Això ja ho fan moltes empreses. Però ho han portat a un terreny diferent. També hi ha la variable de l’edat. La majoria tenen menys de 40 anys i tendeixen a menysprear la generació anterior perquè consideren que ha fracassat. I encara més: Podem ha crescut a través de joint ventures a Catalunya, a València... Tenen una estructura mínima i s’han expandit així, amb lògica empresarial clara.

Recorda a les lean company, empreses amb poca estructura.

Absolutament. Ha sigut el model.

I tornant a l’empresa, ¿això que passa a Silicon Valley ha arribat aquí?

Sí. Els seus encerts s’han difós mundialment. Les bases sobre les quals s’organitzen les empreses a Silicon Valley estan molt instal·lades a les grans empreses europees. L’organització de la feina a partir d’avaluacions, la importància de l’actitud, la imatge...

I per què ho anomena dreta?

Perquè té a veure amb la ruptura amb un model fordista, amb més planificació, estructura i jerarquia i un sistema estable de promoció. Tot això que va merèixer crítiques, i amb raó, ha sigut substituït per nous models, perquè consideraven els anteriors molt burocràtics i rígids. I ha acabat sent postburocràcia. Noves maneres de jerarquia i quantificació del rendiment dels treballadors que són tan pressionants o més que les del passat. I si allò era dreta, això és encara més dreta. I aquí torno a la política. Podem o Ciutadans poden tenir una estructura de lean company, però el lideratge és molt rígid. Es fa el que diu el líder. Ningú fins ara ha plantejat un problema a Rivera. El grau de dissenció interna és molt menor. I un diu, si aquests partits són més flexibles, ¿per què passa això? Perquè els nous models, tot i que més lleugers, són encara més rígids que els del passat.

La reacció de la “vella política” ha sigut fer por: “Si vénen aquests, tot s’ensorrarà”.

És el risc com a element de legitimació de les polítiques. A l’empresa ens diuen: “Hem de canviar perquè el mercat és volàtil, el consumidor és infidel i si no ho fem podem caure d’avui per demà”. El poder polític fa servir el mateix discurs: amb Grècia, o amb Kirchner, o a Catalunya. El missatge sempre és “si feu això, ens dirigim a la ruïna”. En essència, és dur a l’extrem les característiques dels contraris. És dir: “Nosaltres som sensats i els altres irreflexius”. Així legitimes les teves accions per la maldat dels altres.

És efectiu aquest discurs?

Ho sol ser. Quan estàs en una situació estable funciona. Però quan és inestable o ets poc creïble se’t torna en contra. El cas d’Esperanza Aguirre és claríssim. Aquesta idea va ser l’essència del seu discurs contra Carmena i no li va funcionar.