“M’explicava com li feien la vida impossible”

BarcelonaUn degoteig de successos tràgics i conductes irregulars que no s’han pogut investigar a fons. L’opacitat del centre d’internament per a estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona ha mobilitzat entitats de defensa dels drets humans i representants polítics, queixosos pel funcionament del recinte, creat el 2006 en substitució del centre de la Verneda, que acumula un historial fosc de morts sota custòdia policial. A la Zona Franca hi va morir el ciutadà armeni Aramis Manukyan, de 32 anys, que es va penjar amb els cordons de les sabates a la cel·la en la qual esperava ser expulsat al seu país d’origen. Aquella mort -un suïcidi segons la versió policial, rebatuda per diverses entitats i testimonis- va tornar a posar el focus sobre el centre d’internament. En el cas de Manukyan, la Policia Nacional -encarregada de la gestió del recinte- va esgrimir que l’intern era conflictiu. En canvi, alguns interns contactats per la plataforma Tanquem els CIEs asseguraven que Manukyan havia sigut agredit després d’un enfrontament amb la policia i que va ser reclòs en una cel·la d’aïllament. El desenllaç va ser tràgic.

Mustapha Karroumi, de 32 anys, també coneix les cel·les d’aïllament del CIE de la Zona Franca. Va passar per l’habitació que s’escapava del control la tardor del 2013, en la seva segona estada al recinte, després d’una primera expulsió al Marroc, que s’havia produït dos anys abans. Segons la versió de Karroumi -que estava en situació irregular a Catalunya-, la policia el va agredir al centre després d’un episodi teòricament innocent: van descobrir que a l’habitació hi tenia un encenedor i va mantenir un discussió amb els guàrdies. L’intern va assegurar que, quan el van portar en una sala aïllada, un agent el va colpejar a la cara mentre dos policies el subjectaven.

Denúncia per maltractaments

La dona de Karroumi, Paloma Gutiérrez, va denunciar els fets i va adjuntar fotos de les lesions. Ho explica a l’ARA al seu pis de Molins de Rei, on viu amb la seva parella i el seu fill de 14 anys, fruit d’una relació anterior. “Sents impotència. Ell m’explicava com li feien la vida impossible dins del CIE, fins al punt que li impedien beure cafè, no li donaven sabó per rentar-se i li treien les fotos que tenia a l’habitació. Estava molt nerviós, perquè es pensava que li passaria alguna cosa”, relata Gutiérrez, de 40 anys. La parella s’havia casat el setembre de l’any passat, un mes abans que fos detingut per una identificació al carrer. La primera estada a la Zona Franca -l’any 2011, fruit també d’un control policial en què li van demanar la documentació- havia acabat amb expulsió al Marroc, tot i que tota la seva família viu a Sant Guim de Freixenet (Lleida). “No donen oportunitats, de la gent en fan números”, exposa Gutiérrez. Sense xarxa familiar a Nador i amb la parella a Molins de Rei, Karroumi va tornar a entrar a l’Estat de manera irregular. No sabia que l’esperava un calvari.

Ara vol encetar una nova etapa. Sense feina a Catalunya, però amb els papers en regla després de casar-se, anirà a Alemanya per retrobar-se amb un oncle que viu a Frankfurt, que l’ajudarà a trobar feina. “Volem que ens vagi bé. Fa 5 anys que tenim una relació, però sembla que n’hagin passat 15”, admet Gutiérrez, amb feina d’agent cívic fins al desembre gràcies a un pla ocupacional de l’Ajuntament de Molins de Rei.

Tuberculosi al centre

Pel CIE de la Zona Franca també hi va passar un senegalès de 27 anys, que utilitza el nom de Ton per no revelar la seva identitat i que viu en situació irregular al Camp de Tarragona. La primavera passada acompanyava el seu germà a l’aeroport del Prat, que agafava un vol per tornar a Itàlia, i va acabar detingut a la comissaria. L’endemà ja havia ingressat al CIE. El seu periple va començar quan agents de la Policia Nacional li van demanar la documentació al tren de tornada a Tarragona després d’acomiadar el seu germà. El malson va durar dos mesos. “Em van demanar els papers i jo no tenia DNI. Se’m van emportar i, sense entendre-ho, ja era al CIE”, relata el Ton. “Tinc altres companys que han sigut expulsats així”, afegeix aquest jove, que sobreviu venent productes de top manta.

L’estada al recinte de la Zona Franca va ser complicat. “És molt dur, perquè no havia fet res dolent”, raona el jove, que abans d’arribar el 2007 al Camp de Tarragona havia passat per Mauritània, les illes Canàries i Barcelona. Dels dies de reclusió al CIE en recorda l’acumulació d’interns a la cel·la, les condicions precàries de la convivència i els episodis de tensió. Arran d’un cas de tuberculosi que va afectar un company, va liderar una revolta per les condicions al centre d’internament. “El Mahamadou estava malalt i l’havien de portar a l’hospital. Jo demanava que li fessin una revisió, però ningú em feia cas. Després es va confirmar que tenia tuberculosi”, recorda. Quan es va confirmar aquell positiu, ell i altres interns van demanar que els fessin revisions mèdiques tenint en compte el contacte directe amb el malalt. “Els policies ja van entrar amb màscares on nosaltres dormíem”, recorda el Ton, que havia compartit cigarrets i cafè amb el malalt. Com que la seva petició no va ser atesa de manera immediata, alguns interns van iniciar una vaga de fam, que va neguitejar la direcció del CIE. Era un exemple de la precarietat amb la qual s’atenia els immigrants reclosos al recinte. “Necessitàvem un metge. Els vaig dir que jo havia entrat sa al CIE i que en volia sortir sa”, detalla per descriure els moments de més tensió. Quatre dies després es van poder sotmetre a una revisió mèdica. Havia esquivat la tuberculosi.

El 23 de maig, després de gairebé dos mesos al centre, va poder sortir-ne. “Encara no sé com vaig aconseguir que em deixessin sortir. Tinc la sensació que tot el tema de la tuberculosi hi va influir”, admet el jove, que comparteix pis amb dos subsaharians més, que a diferència d’ell tenen la seva situació regularitzada. No vol tornar a passar per la mateixa situació. “Encara tinc por que em tornin a agafar”, admet. Ell voldria viure amb tranquil·litat, amb papers i una feina. No demana res més.