Caitlin Doughty: “No és fer un bon dol deixar que una funerària s’ocupi de tot”

Quan Caitlin Doughty (Oahu, Hawaii, 1984) tenia 8 anys va veure com una nena es precipitava al buit. Va ser el seu primer contacte amb la mort i des d’aleshores, i ho admet obertament, els cadàvers la fascinen. Llicenciada en història medieval, i amb una tesi sobre la caça de bruixes, dirigeix Undertaking LA, una funerària de Los Angeles que defensa que les famílies celebrin el funeral a casa, com es feia en el passat. És també la fundadora de l’organització d’acceptació de la mort The Order of the Good Death, i acaba de publicar Hasta las cenizas. Lecciones que aprendí en el crematorio (Plataforma. Testimonio). Per a Doughty no hi ha tabús. Al seu blog, Ask a mortician, hi penja vídeos amb tot tipus de qüestions: la necrofília, com s’embalsama un cadàver, si creixen les ungles i els cabells després de la mort, o què passa quan s’enterra una dona embarassada. A Lecciones que aprendí en el crematorio descriu tot el que passa als crematoris i a les funeràries. Ho fa sense estalviar cap detall i amb força humor negre. Diu que no s’ha d’amagar res. Ha revolucionat el sector i ha rebut moltes crítiques dels que defensen un negoci de la mort més tradicional.

Vostè s’ha oc upat de tota classe de morts. Ha treballat en diferents funeràries i ha fet de tot, des de transportar els cadàvers fins a maquillar-los, passant per incinerar-los. Amb tota aquesta experiència defensa la vetlla a casa. Per què?

Moltes funeràries diuen als clients que el millor és que ho deixin tot a les seves mans, que ells s’encarregaran de tot, que es limitin a donar-los els diners i que es despreocupin. Sona bé, si el meu cotxe s’espatlla m’encanta que algú se n’ocupi. Però la mort és diferent, perquè t’estàs acomiadant d’algú que estimes, que ha format part de la teva vida. I no crec que sigui una bona manera de fer el dol deixar que se n’ocupi un altre. Esclar que és complicat en grans ciutats com Barcelona o Los Angeles, no són comunitats petites on els veïns et poden acompanyar i ajudar. Les funeràries poden fer aquest paper, ajudar i assessorar, però també deixar que la família se’n faci càrrec.

Tornar al passat?

Sí, però amb més informació i més preparats. Les funeràries van començar a existir perquè a finals del segle XIX i principis del XX es considerava que els cadàvers eren perillosos, podien transmetre certes malalties. Van néixer perquè tot fos net, més higiènic, i per apartar els cadàvers dels vius. Ara sabem que tot plegat no és veritat. Els cadàvers no són perillosos, per tant, el negoci està basat en una premissa falsa.

Al llibre argumenta que una societat que amaga la mort és una societat malalta, i que s’ha de parlar obertament de la mort, també amb els infants.

No hauria de ser tabú, tots morirem. Els infants tenen una curiositat natural per la mort. Volen tocar els morts, veure’ls de prop. El nostre error és matar aquesta curiositat i començar a dir que els morts no s’han de tocar i que hi ha certes coses de les quals no s’ha de parlar. Si no els permetem ser curiosos i fer-se preguntes, tindran una relació amb la mort menys saludable.

Defensa que hauríem d’estar tres hores o més amb la persona que se n’ha anat.

El mort era algú que coneixies molt i que estimaves, que formava part de la teva vida. Se n’ha anat, ja no el veuràs més. És un fet real que s’ha d’assumir. Estar un temps al seu costat, veure els canvis quasi imperceptibles que experimenta, com baixa la temperatura del cos, com se li enfonsen una mica els ulls i se li obre una mica la boca, t’ajuda a acceptar-ho. Els que ho fan asseguren que arriba un punt que alguna cosa canvia, que assumeixen que se n’ha anat. A més, ajuda a ser conscient de la pròpia mortalitat.

Dóna molts detalls, i alguns podrien semblar força macabres.

És necessari donar detalls perquè la imaginació pot ser més terrible que la realitat. Si jo dic a algú que la seva mare és morta i que la cremaré, pot imaginar coses grotesques i terribles. Quan dono molts detalls, els familiars em donen les gràcies i se senten més còmodes perquè saben què els espera. Com més se sap, més s’entén tot.

Critica força que la mort s’hagi convertit en un gran negoci.

Sí, un funeral és un gran negoci i es dóna molt poca llibertat per escollir. Nosaltres oferim una alternativa més econòmica i més humana. La diferència entre fer-ho a casa o en una funerària pot ser de milers d’euros. Algunes funeràries, però, s’aferren cada vegada més al negoci tradicional, no s’adapten. Intenten crear noves lleis per evitar alternatives com la nostra. Ara fa poc volien tirar endavant una nova legislació que obligués els que decidien vetllar el mort a casa a tenir un frigorífic especial per a cadàvers. No és necessari.

Als Estats Units més de la meitat de la població opta per la incineració.

És més fàcil i menys car. A més, s’ha perdut la confiança en el negoci de les funeràries. Una enquesta que es va publicar fa poc deia que només dos de cada cinc enquestats consideraven que els responsables de les funeràries tenien una actitud ètica.

Als Estats Units també és possible fer-ho tot per internet?

Sí, només cal omplir un formulari, una empresa va a buscar el cos a l’hospital, l’incineren i t’envien les cendres a casa. Però no és gaire aconsellable fer-ho així. No es pot enterrar algú com qui encarrega una pizza.