Agustín Cócola: "El turisme provoca un desplaçament massiu de la població, a Barcelona"

BarcelonaViu a Lisboa però fa més de tres anys que estudia, a la Universitat de Lisboa, l’impacte del turisme sobre la ciutat i el veïnat de Barcelona, especialment al Barri Gòtic. Constata que el turisme està substituint la vida residencial i demana que es posi un topall als preus dels pisos.

¿Lisboa és una ciutat tan turística com Barcelona?

Allà potser el canvi està sent més ràpid i violent. Cada cop s’hi veuen més casos de mòbing, sobretot a gent gran. Hi ha inversors que compren finques senceres amb els llogaters dins i, a partir d’aquí, comencen a fer-los fora, molts cops de manera molt violenta. Això aquí a Barcelona ja fa anys que passa.

¿Extorsionar veïns perquè marxin de casa seva?

Els grans inversors busquen edificis sencers per construir-hi hotels o pisos de luxe. El cas més violent amb què m’he trobat és el d’una finca a la plaça del Duc de Medinaceli on un veí es va llançar per la finestra. Abans hi vivien 100 persones de lloguer i ara és un hotel.

El Soho House va obrir portes fa pocs mesos.

Als que tenien contractes nous els van donar indemnitzacions baixes, però als que tenien contractes antics i no volien marxar se’ls va fer la vida impossible. Van començar les obres de l’hotel quan encara hi vivia gent, van rebre amenaces, se’ls va denunciar...

¿El mòbing immobiliari és comú a Barcelona?

És un problema massa comú. En la meva investigació he fet més de dues-centes enquestes i una cinquantena d’entrevistes a veïns i comerciants del Gòtic, i un 8% d’aquestes persones asseguren haver patit pressions per deixar casa seva. El mòbing és una forma d’expulsió directa, però n’hi ha d’altres.

Hi ha alguna gent que potser hi surt guanyant, si li donen una bona indemnització.

El 65% de la població del Gòtic coneix casos de gent que ha hagut de marxar del barri a causa de la indústria turística. Això inclou gent a la qual han fet mòbing, o a la qual de sobte li han apujat el lloguer un 30% o un 40%. També hi ha veïns que marxen de manera voluntària, entre cometes, perquè la seva vida quotidiana ja no és agradable. Sigui com sigui, la realitat és que el turisme està provocant un desplaçament massiu de la població, a Barcelona.

El Gòtic és el barri que concentra el màxim nombre de turistes per metre quadrat.

Aquest és un barri on tot l’habitatge està en blocs de pisos, i actualment el 52% de les finques tenen almenys un pis turístic. Els sorolls i les molèsties que això ocasiona, sobretot tenint en compte l’augment del turisme de borratxera, fa que molta gent es desesperi i decideixi vendre o no renovar el contracte de lloguer. La gent marxa perquè no vol viure en un entorn on el dia a dia és problemàtic.

En canvi hi ha gent que vol llogar un pis al centre i no hi ha manera.

La dificultat o impossibilitat d’accedir a l’habitatge és una forma d’expulsió indirecta. Molts pisos ara es destinen a lloguer turístic, i per tant n’hi ha menys per a les persones que busquen un habitatge com a residència habitual. Això també fa que pugin els preus.

On és el límit?

El problema és que no es posen límits. Es creu que el creixement turístic és il·limitat i això és perillós. Ara mateix hi ha llicències per a la construcció de diversos hotels més. Si en els pròxims tres anys no venen, per dir alguna cosa, un milió més de turistes, aquests hotels entraran en crisi, i si d’aquí 10 anys hi ha un 50% més d’hotels a Barcelona, també caldran un 50% més de turistes, si no els hotels faran fallida. Per això és important limitar.

Quines polítiques caldria implementar per revertir la situació?

Cal regular el sector turístic però també s’ha de fer el mateix amb el sector immobiliari. En el lliure mercat pot semblar utòpic parlar de decreixement turístic, però hem de reflexionar i plantejar-nos si volem que el benefici econòmic continuï estant per damunt dels drets socials de les persones. S’haurien de limitar les llicències de bars, restaurants, hotels, i també caldria reduir la promoció de Barcelona com a destinació turística.

I com es podria regular el sector immobiliari?

Creant més habitatge públic, posant un topall als preus dels pisos de lloguer, controlant l’acció dels inversors i fent-los pagar més impostos, reformant la llei d’arrendaments urbans perquè l’inquilí estigui més protegit, i en general facilitant l’accés a l’habitatge.

¿Això també passa en altres ciutats europees?

La pressió turística no és exclusiva de Barcelona, també es dona en altres ciutats com ara Roma o Lisboa. Però, per exemple, en algunes zones de Londres, que també és una ciutat molt turística, el 20% del parc d’habitatge és públic, mentre que a Barcelona només ho és l’1%. El problema és que aquí l’Estat no protegeix el ciutadà. Als països del nord d’Europa hi ha un estat del benestar que promou la creació d’habitatge social, fa polítiques de control del lloguer i garanteix els drets fonamentals de la ciutadania.