Andreu Mas-Colell: “La recerca catalana compta a Europa. Ser líder demana més temps”

BarcelonaQuin encàrrec tenia l’any 2000?

El sistema universitari estava, diguem-ne, fet. S’havien fundat la Pompeu Fabra, la de Girona, la Rovira i Virgili i la de Lleida, i havia arribat el moment de donar molta prioritat a la recerca. Ho compartia el president Pujol, el meu predecessor, Joan Albaigés, en Josep Laporte, i suposo que, com que jo havia vingut dels EUA amb una trajectòria d’investigador, devia encaixar en aquest propòsit.

Què és el que va imaginar?

Vam partir del que hi havia, i parlant molt amb molta gent vam seguir dues línies. La primera, injectar talent al sistema, trencant amb el funcionarat més tradicional. Vam fundar Icrea (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats), que en aquests 15 anys ja ha contractat uns 250 investigadors, molts dels quals catalans que han treballat a l’estranger. Els sistemes de contractació funcionarials eren molt rígids i no permetien ni posar un anunci en una revista internacional per buscar algú, perquè, per començar, calia passaport espanyol. O t’havies d’esperar dos anys que es convoquessin places d’investigador, quan en recerca és bàsic tenir sentit de l’oportunitat per agafar algú disponible. Doncs amb Icrea ho vam poder agilitzar molt.

I l’altra línia?

Els centres de recerca. Hi havia els del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas), centres amb bons investigadors però que no tenien la magnitud que ens corresponia per als estàndards europeus. Teníem un buit i vam decidir omplir-lo...

[Sona una música que va pujant a primer pla. És el tango Por una cabeza. “ Por una cabeza / de un noble potrillo / que justo en la raya afloja al llegar... ”]. És el seu mòbil?

Ui, sí, demano disculpes... Ja l’apago.

Era un tango...

És un tango i li puc explicar una anècdota. Recorda la nit de les eleccions del 27-S, quan semblava que en trèiem 63 i al final van ser 62, i això ha tingut moltes implicacions...?

La recordo bastant bé, sí...

Doncs vaig decidir posar-me al mòbil el tango aquell que diu: “Por una cabeza... ” [Estupor i riures.]

Tanquem parèntesi. Em deia...

Que vam decidir omplir el buit amb una sèrie de centres, o aprofitant-ne alguns existents des de principis dels 90, com l’IFAE (Institut de Física i Altes Energies), iniciativa de Ramon Pascual, però que estava molt aïllat. Volíem fer un centre de neurociències però no es va concretar, i vam patir una altra petita frustració: volíem que el Centro Nacional de Investigaciones Cardiovasculares tingués la seu a Catalunya, però no va poder ser. I dit això, també vull dir que hi ha hagut una bona entesa amb l’Estat en les grans instal·lacions: el sincrotró, el supercomputador i el CeGen (Centro Nacional del Genotipado).

Com està la recerca a Catalunya?

No vull ser ni cofoista ni rebentista. Va prou bé per dir que comptem a Europa, i no és fàcil arribar a aquest punt, perquè el món no acabarà amb tota la recerca concentrada en un sol lloc, però tampoc acabarà totalment dispersa. Tendirà a clusteritzar-se en uns quants llocs. I Catalunya té una possibilitat real de ser un d’aquests llocs a Europa. Però això s’ha de treballar.

A quina distància dels líders?

[Esbufega.] Aquestes coses no s’arreglen en un dia. No fa gaire llegia un llibre d’història de la medicina als EUA, i hi havia cartes d’estudiants nord-americans, del 1880, que anaven a estudiar a la Meca, que era Alemanya, i a les cartes que enviaven a casa deien: “Això és una meravella. Els professors ho tenen preparat. No és com a casa”, etc. Aquesta gent i els rics que els van donar suport després van ser l’instrument per anar canviant la situació dels EUA. Per tant, arrencar i establir-se en recerca no és tan difícil: ho hem aconseguit en 30 anys. Arribar a ser punters en recerca, que ja ho som en algunes coses, però ser-ho massivament, demanarà més temps. És un tema estadístic i de massa crítica, no és gaire més. Una vegada vaig fer un càlcul estadístic per a Espanya, i comptant els ajuts europeus a la recerca em sortia que abans del 2050 hi haurà algun Nobel espanyol. Hi ha entre un 80 i un 85 per cent de possibilitats. Fixi’s també que si mira els premis Nobel, el que és típic és que siguin un francès, un alemany i un anglès tots treballant als EUA. Per tant, el que Europa s’ha de preguntar és per què les universitats americanes han sabut aprofitar millor el talent europeu que Europa. És vital la selecció i l’atracció. Miri la Universitat Politècnica Federal de Lausana, que té menys de 50 anys, que no es podia comparar amb la Federal de Zuric, la gran politècnica europea on va estudiar Einstein. Doncs bé, Lausana fa uns 30 anys va contractar un rector alemany, Patrick Aebischer, un neurocientífic que va captar dels EUA. Suposo que li va donar recursos, i ell es va dedicar a anar pel món contractant gent. Va aconseguir molts diners europeus, i avui Lausana apareix al top d’Europa. Tot això com a conseqüència, sobretot, d’haver sabut contractar bé. Podrà dir que per fer-ho es necessiten diners, ho admeto, però els diners atrauen gent, i la gent atrau més diners.

¿La recerca que es fa a Catalunya està ben connectada amb l’economia catalana?

Sí i no, depèn de quina economia catalana parlem. Tots els nostres centres de recerca universitaris estan connectats amb l’economia i tots estan produint start-ups, però el món del coneixement actua sobre l’economia per dues vies diferents. Una és donant suport a l’economia que existeix, per exemple amb programes com el de doctorats industrials de la Generalitat. L’altra és estimulant l’economia que vindrà, la biotecnologia, la societat de la informació, etc. I és aquí on hem de procurar que la universitat sigui una font de creació d’empreses. Scytl, que és una de les nostres empreses d’èxit -és la que fa vot electrònic al món-, va començar com un spin-off de la UAB. I Fractus, que és d’antenes, i que és a tots els telèfons mòbils, inclòs aquest que ara sonava, és un spin-off de la UPC.

No m’equivoco si li dic que aquesta entrevista la veuen via internet molts estudiants catalans al món.

Quina angúnia. Ara m’està fent posar nerviós.

L’altre dia entrevistava un doctor en microbiologia per la UB, de 33 anys, que em deia que el 95% dels companys de doctorat treballaven a l’estranger. Ell, concretament, no als EUA, no a Alemanya... a la República Txeca. I em deia: “L’economia catalana no pot absorbir tants llicenciats i tants doctors”. Hi ha molt de talent que hem format amb recursos públics que no es queda aquí. Com ho veu?

La seva pregunta és punyent. Primer, certament, com més gran sigui el nostre sistema de recerca més possibilitats hi haurà d’absorbir doctors de manera natural. Segon, com a país també tenim l’obligació de formar la nostra gent perquè sigui competitiva al món. I si això porta algú molt format a trobar feina a Alemanya, què podem fer?: ¿no formar-lo perquè es quedi a treballar aquí?

Com podem fer més gran el nostre sistema de recerca?

Faltarien més recursos públics, econòmics, públics i privats. Ja tenim institucions filantròpiques que donen diners per a la recerca. Al patronat del BIST en tenim unes quantes: la Fundació La Caixa, la Fundació Sabadell, FemCAT, la Fundació La Pedrera, la Fundació CELLEX... Però necessitem també més recursos públics. El sistema de recerca ha aguantat la crisi brutal perquè el vam llançar fa 15 anys en un moment de creixement de pressupostos, i s’havia fet molt competitiu de cara sobretot a Europa. Per tant, ha atret molts recursos europeus. Però no ha crescut com hauria pogut créixer. En part per la crisi econòmica i en part perquè el govern central no ha fet el que havia de fer. I ara deixi’m dir dues paraules sobre què hauria de fer el govern central. És molt simple: atrapar Holanda.

Holanda?

La ciència és molt competitiva, és molt de qui arriba primer... El Regne Unit, Alemanya i França estan i estaran, ara parlo d’Espanya, per davant nostre. Són més rics per càpita, i són més i, per tant, escolti, no els atrapem. Però Holanda, per què dimonis ha d’estar per davant d’Espanya? Només hi ha una explicació: ho fan millor. No són més llestos, el talent està distribuït igual, però hi dediquen recursos, la universitat és molt oberta, contracten gent de tot el món, i ho feien als segles XVI i XVII...

I aquí venim del “¡Que inventen ellos! ”

Exactament.

¿Catalunya s’hauria d’especialitzar o hauria d’investigar-ho tot?

Ni una cosa ni l’altra. Però hem de ser punters en alguna cosa al món. Té un efecte psicològic molt important, crític. Hi estem arribant, però potser no prou col·lectivament, que és el secret dels EUA: saber-se a la punta, saber que el que tu saps és a la punta del que se sap. I, per tant, si aquella nit treballes i saps una mica més, la humanitat sabrà una mica més. Tenir aquest sentiment fa que treballis fins a la una de la matinada. Una vegada vaig trobar un investigador que feia coses interessants. I li vaig dir: “Això ja ho tens patentat?” I em va dir: “No, jo sé que el que faig és bo, però si a sota d’això hi hagués petroli, els americans ja ho haurien fet”. L’autoconfiança que dóna saber que ets al cim és molt important.

Hi ha vida després de la política?

Hi ha vida! De vegades fins i tot massa, perquè t’emboliques en moltes coses... Segueixo la política, evidentment. I de vegades em surt un somriure, perquè l’experiència dóna moltes claus per interpretar el que passa, i perquè hi ha molts déjà-vu... Catalunya econòmicament va amb més força del que potser la gent es pensa. En temes fiscals, el 2016, el resultat serà oficialment satisfactori de cara a Europa: d’una banda, hi ha hagut la liquidació del 2014, que és molt bona i, de l’altra, els nostres amics de la CUP ens han fet estalviar moltíssim. Per tant, aquest any els comptes haurien de sortir sense inquietar Europa. L’any que ve serà més tens, perquè la liquidació del 2015 serà bona però no tant, i no sé si la CUP també ens farà estalviar.