La tossuda evidència del dèficit fiscal
Malgrat les variacions segons la conjuntura i malgrat les diferències entre els diferents sistemes de càlcul, el dèficit fiscal de Catalunya es manté tossudament en unes quantitats i uns percentatges insostenibles per a qualsevol país. El conseller d’Economia de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, va presentar ahir les xifres del 2011, amb un resultat previsible: segons el sistema de càlcul més desfavorable (mètode de flux-benefici), 15.006 milions d’euros, que suposen el 7,7% del PIB català. La xifra suposa que cada ciutadà paga d’impostos 2.055 euros més del que rep. Segons el sistema més benèvol (mètode càrrega-benefici), el dèficit pujaria a 11.087 milions, un 5,5% del PIB. En tot cas, el dèficit s’ha reduït lleugerament respecte del 2010, però no ha estat per una inversió més gran, és a dir, fruit d’una opció política des del govern de l’Estat per compensar la forta desigualtat fiscal, sinó a causa bàsicament de les prestacions d’atur per part de la Seguretat Social, en les quals no hi ha discrecionalitat política en funció del territori.
No es detecta, per tant, cap tendència correctora en l’exagerat dèficit fiscal català, un dels més alts a Europa entre regions. De fet, si es fa la mitjana entre els anys 1986 i 2011, el dèficit se situa en el 8% del PIB. Han canviat els governs a Madrid i a Barcelona, ha canviat la situació econòmica, ha crescut la consciència col·lectiva d’estar patint un tracte injust, han canviat els sistemes de finançament. Tot canvia, però el dèficit persisteix. Les xifres es mantenen tossudament estables. Per molt que s’hi esforci el ministre Montoro, no hi ha maquillatge polític o acadèmic que pugui dissimular l’evidència dels números. La conclusió d’ahir de Mas-Colell va ser molt gràfica: Espanya no ens roba, perquè naturalment el sistema és democràtic i perfectament legal. Però el que resulta incontestable és que “Espanya ens frena”. Sens dubte, la troballa dialèctica del conseller farà fortuna: el dèficit frena el desenvolupament econòmic i frena l’estat del benestar. L’únic que no frena és el sentiment de maltractament, el sentiment que dins l’estat espanyol serà molt difícil que Catalunya se’n surti.
