El ventríloc de la CUP

Fa just dos anys encara no eres al Parlament, ens vam trobar en aquesta taula, en aquesta plaça. “Sí, mirant la foto veig que ara tinc algun quilet de més”. El titular de l’entrevista va ser: “La gent està esgotada i esperançada”. I ara? “La gent està més esgotada i més esperançada. Els símptomes d’esgotament són també del règim, del sistema, del model polític, i alhora tenim més bases per a l’esperança”.

¿Se t’han fet curts aquests dos anys? “Molt llargs. No et diré que una condemna ni de bon tros, però realment és Matrix”.

Fem balanç. “En la vida individual, el temps m’ha estat esvaït, esmicolat i desaparegut. Però hi ha coses importants. Ara som un país que té les bales de goma prohibides, que ha prohibit el fracking, que ha aprovat una llei pionera contra l’homofòbia. Nosaltres mai som del club de l’eufòria, però en part estem guanyant. Que 2,3 milions de persones impugnin tot un Tribunal Constitucional, guardià de les essències pàtries, em sembla històric, antològic i inèdit al sud d’Europa. Per tant, molta feina per fer, i força que se n’ha fet”.

¿La vida parlamentària és com te la imaginaves? “He confirmat que el poder és pitjor de prop que de lluny. Ens ha sorprès la mediocritat. El Parlament està al costat del zoo, això no sé si té alguna metàfora possible d’animals en captivitat i humans en llibertat, o qui són més bèsties, que és obvi que són els humans. El Parlament és antic, té funcionaments caducs, podria ser una cosa molt més àgil i menys litúrgica. Té un punt de sobreescenificació, cinisme, hipocresia i falsedat de la política”.

Ara ets famós. “És el meu fracàs més absolut. Fa dos anys et deia que m’espantava la societat de l’espectacle, i m’agrada la discreció, la feina de formigueta i el dret a la intimitat i la privacitat. Però això va desaparèixer l’endemà. Tot i això, jo només sóc el ventríloc de la CUP”.

Qui t’havia de dir que series amic de Mas. “Sí, qui ho havia de dir, efectivament. Hi ha molt respecte personal, hi ha hagut capacitat de diàleg, i l’abraçada personal, que no és política, vol dir que també va per aquí la feminització de la política. El canvi d’una cultura política d’espectacle, testosterònica, molt autoritària i molt masclista, a una de molt horitzontal de tenir debats en el debat de política general sobre el capitalisme com a sistema econòmic”.

Què passarà ara amb el sudoku de Podem, Guanyem, el Procés Constituent i la CUP? “La clau és el què i el com. La metodologia i el contingut, el projecte i el procés. Jo penso que és temps de sumar, que la història ens ha demostrat que aquesta matriu cooperativa de la unió fa la força és fonamental, Però sense perdre bou i esquelles, i aprenent. La crisi que vivim és també una crisi profunda de les esquerres. Tots dos processos, el català i l’espanyol, són compatibles i coordinables, el desig és més democràcia aquí i més democràcia allà, però no des d’un principi de subordinació, subsidiarietat, jerarquia, no de dir-nos que esperem que passi alguna cosa a Madrid perquè passi alguna cosa a Catalunya. Perquè això és no entendre el procés català, que ha decidit que el futur d’aquest país el decidirà la seva gent i no cap altre poder”.

¿No repetiràs al Parlament ni que t’ho demanin? “Jo no hi estaria d’acord políticament. Espero que no em posin en aquesta tessitura, jo penso que no passarà”. ¿I candidat a l’Ajuntament de Barcelona? “Oficialment ningú m’ho ha dit, però jo no ho veig. Per mi entra en la mateixa lògica política del saltimbanqui: ara regidor, el 2019 a Europa. Seria un error perquè cauríem en el parany aquest pervers de la societat de l’espectacle, les marques, les imatges, la perversió de la utilització de la cara”.

I ara què farà en David, doncs? “Tinc un deute polític, moral, ètic i sobretot d’amistat amb l’August Gil Matamala, perquè estava fent les seves memòries, ja tinc 1.200 pàgines, i en dos anys no he obert la carpeta”.

¿En aquests dos anys hi ha algun dia que te n’hagis penedit?

“Molts. La primera vegada que ho vaig dir va ser el gener del 2013, amb aquella frase de « Manolete, Manolete, si no sabes para qué te metes ». No és especialment el meu món”.

Et convido d’aquí dos anys en aquesta taula, el novembre del 2016. Què haurà passat?

“O retrocedim o col·lapsem o avancem. Retrocedir seria un pacte del tipus del 1978, es podria avançar en l’esquema de reforma constitucional, perquè una de les paradoxes de Podem és que al final la tercera via vingui per l’esquerra. I l’altra és que el futur d’aquest país l’anem construint nosaltres des de l’autodeterminació. Espero molt de les municipals, pot ser el gran moviment tectònic per posar les noves bases d’una democràcia a l’altura de la gent i d’un segle XXI molt més humà, just i solidari”.