Una dècada de sobiranisme: de la sopa de sigles a la majoria social

BarcelonaDues dates clau, dues reunions en moments diferents però determinants i que ajuden a entendre el paper de la societat organitzada al marge dels partits en el procés cap a l’estat propi. Un pol de pressió per exercir el dret a l’autodeterminació que ara lidera l’Assemblea Nacional Catalana, un magma que s’acosta als 35.000 activistes i que avui celebra la segona assemblea a Tarragona.

La primera de les reunions és el 27 d’agost del 2005. Hi havia representants del CIEMEN, la Xarxa o la Coordinadora d’Associacions per la Llengua. Se n’hi sumarien d’altres. Allà, com recorden Víctor Cucurull, ara al secretariat de l’ANC, i Mònica Sabata, exportaveu de la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), es crea un nucli per assegurar que l’Estatut que tramita el Parlament no es rebaixi. S’acabarà creant la PDD, que va tenir el suport de més de set-centes entitats i que tria aquest nom per no “espantar a ningú amb l’autodeterminació”, com evoca un altre dels seus portaveus, Gerard Fernández. El 18 de febrer del 2006, tres setmanes després del pacte Mas-Zapatero per l’Estatut a la Moncloa, organitzen, amb el suport d’ERC (logísticament clau) i EUiA, la primera manifestació independentista massiva. Agafen per sorpresa els polítics a Madrid i a Barcelona i tot i que al referèndum de l’Estatut s’imposaria el pragmatisme es fa palès que el cicle autonòmic ja dóna símptomes de col·lapse. Jordi Bosch, responsable de relacions institucionals de la junta nacional d’Òmnium, fa notar que les coses ja havien començat a moure’s. No només a la seva entitat, en què Jordi Porta va forçar la renovació deixant enrere el resistencialisme i una lenta decadència, sinó també al Barça amb l’arribada de Joan Laporta o amb el naixement el 2004 de FemCat, el lobi empresarial catalanista. L’èxit de la PDD fa que s’entri en una dinàmica de mobilitzacions constants que, segons Sabata, “desdramatitza l’independentisme”.

Segona trobada. L’evoquen Fernández i Miquel Sellarès, un veterà que n’ha vist de tots colors des de l’Assemblea de Catalunya, la fundació de CDC i el tripartit. És en un bar a la riera davant el Centre Moral d’Arenys de Munt, el 13 de setembre del 2009, el dia en què el municipi maresmenc es va fer un lloc en el camí cap a l’estat propi. Amb l’Estatut al patíbul del TC, Pere Pugès i Miquel Strubell es conjuren perquè l’efervescència de les consultes que vindran i la normalització del dret a decidir entorn de la PDD, aleshores víctima dels enfrontaments interns per les discrepàncies sobre els objectius immediats, no es perdin.

A Sellarès el ve a buscar Pugès, exmilitant del PSC, i dinamitzador del primer nucli de l’ANC amb Strubell i l’informàtic Enric Ainsa. Durant catorze mesos noms de diferents sensibilitats s’identifiquen només amb un número en una llista de correu i intercanvien impressions per crear un ens que “sense suplir les institucions assegurés l’èxit de la idea de l’estat propi”.

Radicalitat democràtica

Els consultats coincideixen que l’empoderament de la societat civil arrenca amb la PDD, que treballa per “la radicalitat democràtica i la màxima transversalitat” -a la segona gran mobilització, la de les infraestructures, ja tindrien el suport de CDC, ICV, la CUP o Òmnium-, segueix amb les consultes i culmina en l’ANC. Es funda l’abril del 2011 i fa la primera exhibició de força la Diada del 2012. L’èxit fa que Artur Mas avanci les eleccions i es presenti amb un programa que inclou la consulta per l’estat propi.

Els referèndums locals, que van d’Arenys al de Barcelona del 2011, es van valer de la malla de regidors de Decidim.cat, que acabarien fent cap a l’Associació de Municipis per la Independència. Les votacions a més de 500 municipis amb la participació de 885.000 persones van bastir una potent xarxa i les grans mobilitzacions, com la manifestació del 10 de juliol del 2010 contra la sentència del Constitucional convocada per Òmnium i amb forta implicació política i institucional, serveixen perquè l’independentisme se senti fort i perdi vells tics marginals gràcies a tenir “un objectiu clar i deixar de lluitar contra molins de vent”, segons explica Cucurull.

El procés de l’Estatut, que es tanca amb el país ja immers en una crisi econòmica devastadora, actua d’“element aglutinador”, segons Josep Cruanyes, que el 2002 funda la Comissió de la Dignitat i ha format part dels òrgans directius de la PDD i l’ANC. El diàleg amb l’Estat esdevé, segons ell, una “via taponada” i el sobiranisme “fa un pas endavant per les limitacions dels partits”. Ho fa amb un objectiu clar i passant, com diu Fernández, “de la unitat per la unitat a la unitat pel procés”. Cucurull apunta que l’ANC ha reeixit en l’objectiu de la PDD, crear “un espai independentista no partidista”. S’ha passat, diu Cruanyes, d’“una gran fragmentació a un moment aglutinador”. Repassar amb Fernández les desenes d’iniciatives i entitats (i també de lideratges efímers) previs a l’ANC, que també ha tingut tensions internes, fa feredat.

Una tensió resolta

Òmnium era la gran entitat nacionalista. L’acceleració del procés amenaçava de deixar-la en fora de joc. “Semblava que ens quedàvem sense paper”, admet Bosch. Òmnium, tot i que no amaga el seu sobiranisme, “que és l’única sortida”, sempre ha buscat consensos amplis, dels quals l’ANC es pot permetre prescindir “tirant més pel dret”, opina Sellarès. Ell, amb Porta, Muriel Casals i Pugès, va ajudar a posar les bases per a un “repartiment de papers” que es va evidenciar l’estiu passat. Òmnium va organitzar el Concert per la Llibertat i l’ANC la Via. “Cadascú fa la seva feina, ara no hi ha recels i el paper de l’Assemblea ens treu una certa pressió”, explica Bosch.

L’ANC és un focus de desafecció política? Els interpel·lats opinen que l’Assemblea ha d’estar “amb els polítics i no enfrontant-s’hi” malgrat la mala imatge que tenen. Sellarès explica que seria un error retirar-los la confiança, “perquè han de fer les lleis, convocar la consulta i proclamar la independència”. Cruanyes admet que sovint hi ha una tendència, molt catalana, “al criticisme exacerbat”. Sabata és positiva: “Els partits han seguit perquè si no tot això els hauria passat pel damunt”, afirma abans de fer notar que la marxa “és compassada” i uns i altres ara es “retroalimenten”.

Però els polítics són minoria, si més no a l’ANC. Pel broc gros, Sellarès estableix una pauta compartida per la resta: “Hi ha un 10% de friquis, un 10% de gent que ha passat per mil partits i un 80% de gent normal, que no ha estat enlloc però ha col·laborat en entitats esportives o socials i ara fa el pas”, explica. La gent normal, la majoria social, s’ha erigit en salvaguarda d’un procés polític que ja des del principi no és vedat privat de l’establishment.