Un procés calidoscòpic
BarcelonaMai com ara la política catalana havia estat tan calidoscòpica. Un sol fet, per exemple una reunió secreta d'aquestes que sovintegen, provoca lectures contradictòries en funció del color del vidre amb què es mira. La confusió és tal que respondre a una pregunta tan aparentment senzilla com ara "Com va el procés?" es converteix en un repte hermenèutic, una tasca de torsimanys de rodes de premsa, una missió d'arúspex d'aquells que a l'antiga Roma interpretaven la voluntat dels déus. Depèn del dia el procés s'escalfa o es refreda, s'accelera o es frena, s'aposta pel diàleg amb Espanya o es crida a sometent. El resultat és l'autèntic Dragon Khan emocional en què vivim tots plegats.
Aquesta aparent confusió no és casual. Assistim a una autèntica lluita, amb actors molt poderosos pel mig, per veure quin és el frame que s'imposa, quin és el marc narratiu en què cada episodi s'insereix i es dota de sentit. Això ha passat, per exemple, amb la reunió secreta del president Mas amb Rajoy. Uns ho han volgut interpretar com un signe d'acostament, com l'inici d'un viratge d'ampli abast per reconstruir ponts i buscar punts de trobada; i uns altres ho han vist com la simple constatació que no hi ha res a fer amb Rajoy però que cal anar-hi tantes vegades com convingui per assolir la màxima legitimitat interna i, sobretot, externa.
Interessos i interpretacions
Hi ha molts interessos en joc, però el més curiós és que també hi ha interpretacions sinceres. Per exemple, a Madrid, en el PP català i en l'àmbit econòmic l'opinió més estesa és que Artur Mas està buscant desesperadament la manera de fer marxa enrere. Creuen (de bona fe) que es va equivocar amb la seva aposta sobiranista i que ara està en un atzucac. Mas no desperta (encara) l'animadversió que va patir el lehendakari Ibarretxe. Aquest era un enemic a abatre, al president català el veuen com una ovella que s'ha perdut i cal reconduir al ramat. D'aquí la suavitat de formes de Rajoy, convidant Mas a estavellar-se al Congrés amb una proposta de reforma constitucional. Per molt que costi de creure, a la Moncloa pensen que aquesta seria una sortida digna per a Mas: ell ho presenta, perd i se'n va a casa amb la consciència d'haver fet el que ha pogut. Ningú es creu a Madrid que Mas sigui capaç d'anar fins al final i saltar el mur de la legalitat espanyola, però voldrien estalviar-li una humiliació pública, i estan concentrats a trobar una fórmula que li salvi la cara.
Aquesta és una de les característiques del procés. Un ampli tauler d'escacs on juga tothom: polítics, societat civil, mitjans de comunicació, poders econòmics, jutges, clavegueres de l'Estat... i visions completament oposades sobre el que està passant. En el camp independentista, hi ha dies que tenen gust de victòria perquè reforcen els arguments a favor del sí. És el que ha passat amb la interlocutòria del TSJC que obliga a donar més classes de castellà si un sol alumne ho demana. Un atac a la llengua és combustible per al procés, que experimenta llavors una explosió, una flamarada. Per contra, hi ha dies que es viuen amb una mena de desistiment, de desànim, en què sembla que el procés s'esfilagarsa i no té prou múscul per suportar una cursa de llarga distància com aquesta.
Més complicat és saber com influeix en el procés la delicada situació econòmica. Per una banda, sectors empresarials que ho havien fiat tot a la majoria absoluta de Mas ara desconfien d'un procés en què CiU va de bracet d'ERC. De l'altra, cada vegada s'aferma més l'aliança entre els partidaris de l'estat propi a seques i els partidaris d'aprofitar la independència per fer una esmena a la totalitat al sistema vigent. El Procés Constituent de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres n'és una bona prova, així com també ho és la puixança de la CUP. La sinergia 11-S i 15-M afegeix sens dubte complexitat al procés, però també és un dels seus principals actius.
Què pensa Mas?
I Mas? Què pensa? Com està? En aquests set mesos de procés el president s'ha convertit en el gran misteri, la gran incògnita, l'home que concita totes les mirades, el rostre on cercar qualsevol signe revelador: "He vist Mas molt cansat, se'l nota baix d'ànim", diu un empresari que l'ha vist en un acte. "El president està ferm, no s'arronsarà", explica una escriptora que hi té accés directe. Al final, "Com està Mas?" funciona també com a sinònim de "Com està el procés?". Els masòlegs estan molt cotitzats. Si una cosa està clara és que sense ell, sense el que ell representa, el procés seria objectivament molt més complicat. Potser inviable.
Els que el coneixen diuen que ho ha passat malament, però que està decidit a tirar endavant. L'argument que la Generalitat està a l'UCI i amb respiració assistida és cert, però el president i el seu conseller d'Economia saben que tenen una mena de botó nuclear: si Catalunya cau, cau Espanya i potser l'euro. Madrid viu en una contradicció: si escanya Catalunya farà augmentar l'independentisme (això mentre l'ecosistema mediàtic resisteixi, d'aquí la importància de TV3 i els mitjans públics de la Generalitat), i si no ho fa dóna oxigen al pacte CiU-ERC. De moment, s'imposa el pragmatisme: sense la locomotora catalana el tren espanyol descarrila. Vet aquí un altra coordenada interessant.
Una oferta crucial
Però tornem al principi. El procés avança o no? Doncs tal com expliquem a les pàgines següents, en alguns àmbits més que en d'altres, però en el que és essencial, pel que fa al pacte CiU-ERC, el guió es va complint sense pressa però sense pausa. A l'espera de la Gran Oferta d'Espanya (llegiu pacte fiscal o reforma constitucional) els contendents continuen amb les espases enlaire. Quan arribi aquesta oferta serà el moment crucial del procés, el caixa o faixa. De moment, però, res de res.
