Un pas més cap a Ítaca

BarcelonaCatalunya es va tornar a citar ahir al Camp Nou. L'escenari de les grans ocasions. Un lloc simbòlic, amb l'aura mítica d'haver viscut grans nits de comunió nacional. L'any 1981 cent mil persones van cridar que si "només som si volem ser", Catalunya volia "ser una nació". Era el lema proposat per la Crida. Quatre anys després, el 1985, cent tres mil persones es van tornar a aplegar a l'estadi més gran d'Europa en un recital de Lluís Llach i van acabar anunciant al vent, a Madrid i al món que el país emprenia el camí cap a Ítaca. Llavors, el públic pregava que el viatge fos llarg: no pretenia forçar la travessia, però tenia clar el destí. Ahir el Camp Nou va fer una nova demostració de força cívica i va notificar sota les estrelles que -prepareu les amarres- espera arribar a port ben aviat.

Gairebé 90.000 persones es van conjurar en un aquelarre festiu per fer sentir -en paraules de Vicent Andrés Estellés-, la veu d'un poble, un missatge clar i contundent més enllà de murs i fronteres. El lema de l'organització -Òmnium Cultural i l'Assamblea Nacional de Catalunya, entre altres- era "El 2014 nosaltres decidim", que va sonar per megafonia abans que s'alcés el primer flabiol de cobla. Per al públic, la paraula justa era, simplement, independència . Des del primer minut fins a l'últim. La cridòria era eixordadora quan l'actor Joel Joan llegia el poema Llibertat , de Joan Margarit, i afegia: "Espero que aquest sigui l'últim cop que hàgim d'omplir el Camp Nou per reivindicar la llibertat i que el proper sigui per celebrar que ja som lliures". També va anunciar al públic quina serà la pròxima demostració de força i una nova cita amb la història: la cadena humana que travessarà Catalunya el pròxim Onze de Setembre amb el lema Un metre més a prop de la llibertat .

La rebel·lia deixava pas a l'alegria, la poesia agafava el relleu de la tendresa. El públic entonava indestriable la lletania de Salvador Espriu, animat per Núria Feliu: "Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo". La societat civil es declara decidida a no girar cua: exigeix acció. "Ja no ens alimenten molles, ara volem el pa sencer", certificava Pau Alabajos parafrasejant Ovidi Montllor, abans de cantar amb Cesk Freixas Al vent , de Raimon, un himne fundacional de la Nova Cançó que fa 53 anys ja descrivia l'ànsia de fugir corrents, o amb moto. El passat, personal i col·lectiu, es va trobar amb el present en moltes cançons, bandes sonores de la nostra vida. El país és el mateix que quan Maria del Mar Bonet cantava Què volen aquesta gent? el 1968, però ara ja no som iguals. La balança s'ha decantat del tot està per fer al tot és possible.

Després de sortir de La presó del rei de França i les tonades populars de la Companyia Elèctrica Dharma, que van fer trontollar literalment l'estadi, la presidenta d'Òmnium, Muriel Casals, va sortir per fer el parlament oficial. Feia tres hores i vint minuts que havia començat l'acte i tot i així li va costat trobar el moment per tallar l'eufòria del públic. Casals va posar paraules als crits. "La causa de la independència no és contra res ni contra ningú", va defensar. La voluntat de sumar els no convençuts -"Quan sortiu, aneu a buscar els que dubten", va dir- i la pressió als polítics per no deixar de banda el 2014 -"El camí no pot ajornar-se"- van ser els eixos del discurs. "Tinguem la generositat, el coratge i la intel·ligència que reclama aquest moment històric", va dir. L'Orfeó Català amb la Cobla de Cambra de Catalunya van arrencar Els segadors i l'estadi va oferir una espectacular fotografia al món: Freedom for Catalonia 2014 . El lema del Concert per la Llibertat abraçava la diversitat; el mosaic exigia urgència.

S'apaguen els llums de l'estadi. Els mòbils pampalluguegen. Surt Lluís Llach cantant Venim del nord, venim del sud . El camp emmudeix: "I no ens mena cap bandera que no es digui llibertat". Se'n va Llach, sense ni una paraula al públic, i engega Pastora. I darrere d'ells, les cançons més estimades del cantautor, rememorant aquell concert del 1985 - Que tinguem sort, País petit, Amor particular, Viatge a Ítaca, Laura, Alè i L'estaca -, interpretades per altres músics. El concert es tanca amb un rebel i coral Tossudament alçats, amb el públic il·luminant l'escena amb el telèfon mòbil.

El 29-J ha mostrat el retrat d'una societat civil unida, alegre i combativa que rema amb força cap a Ítaca. Sembla més a prop.