Els obstacles per desenterrar la memòria

BarcelonaHan passat 38 anys des de la mort de Francisco Franco i els familiars de les víctimes del franquisme continuen reivindicant la recuperació dels documents i béns que els van requisar. No defalleixen en la recerca dels familiars desapareguts. Molts dels seus intents, però, acaben fracassant. El principal obstacle és una combinació fatídica: jutges hereus del franquisme, polítics que no volen mirar al passat i la llei d’amnistia del 1977, que impossibilita investigar els crims de la Guerra Civil.

Arxius opacs

Carpetes desordenades i dificultats d’accés

S’ha escrit molt sobre la Guerra Civil. Ho han fet historiadors locals i estrangers. Els serveis de repressió franquistes també van acumular desenes de milers d’informes. La documentació existeix, però després de 38 anys de democràcia encara continua dispersa i desordenada, i en alguns casos s’obstaculitza accedir-hi. Al juny, 200 historiadors van entregar un manifest al Congrés de Diputats. Es queixaven que les seves investigacions quedaven bloquejades sine die perquè el ministeri d’Exteriors havia vetat l’accés a la documentació. El relator especial de les Nacions Unides, Pablo de Greiff, ho destaca al seu informe: “Hi ha una gran quantitat d’informació en teoria disponible, però no sempre es permet accedir al fons documental. En alguns casos, arxius judicials, militars i del ministeri d’Exteriors continuen sent classificats com a confidencials, i la legislació vigent no permet establir criteris clars per a la desclassificació”. Accedir a segons quines carpetes pot dependre del criteri d’un funcionari. I la documentació pot estar dispersa i col·locada, sense cap racionalitat, en diferents caixes. De Greiff demana que s’adopti una llei d’arxius que compleixi amb els estàndards internacionals.

Els morts oblidats

Els familiars reivindiquen trobar els desapareguts

A Espanya hi ha localitzades 2.382 fosses comunes on podrien estar enterrades 45.000 persones. A Catalunya el mapa de fosses comunes n’assenyala 237. El cens de persones desaparegudes, que va impulsar la Generalitat, té 4.601 casos inscrits. Però són molts més els que van ser colgats en cunetes i trinxeres. Només a l’Ebre hi van morir entre 100.000 i 130.000 homes. No hi havia temps d’enterrar-los. Entre el 1938 i el 1953 a Catalunya es van afusellar 3.385 persones. La majoria també van acabar desapareixent en alguna fossa comuna. Al desembre, ERC va presentar una moció al Parlament en què demanava que es donés suport a la creació del banc d’ADN com a banc genètic per identificar familiars desapareguts. Des de l’inici de la democràcia a Catalunya només han estat identificats quatre cossos. Els últims esdeveniments polítics no donen gaires esperances: Mariano Rajoy va tancar l’Oficina de Víctimes de la Guerra Civil i de la Dictadura, creada per coordinar l’exhumació de desapareguts, i va eliminar dels pressupostos la partida destinada a la memòria històrica.

Però els familiars dels desapareguts no defalleixen. Han viatjat fins a Buenos Aires per presentar querelles davant dels jutjats argentins. Dimarts aniran a Brussel·les per parlar amb els eurodiputats. Se’ls acaba el temps, perquè molts ja són molt grans. De Greiff destaca el poc cas que es fa als que busquen des de fa dècades marits, pares, oncles i avis: “Mai, en tota la meva experiència professional, havia vist tanta distància entre víctimes i estat”.

El mausoleu de Franco

Una icona franquista amb republicans enterrats

“El Valle de los Caídos és una exaltació del franquisme. Indigna no només pel fet que va ser construït per milers de persones fent treballs forçats o en condicions d’esclavitud, sinó també perquè hi ha molts morts que hi van ser enterrats sense el consentiment dels familiars”, descriu De Greiff. La historiadora Queralt Solé calcula que entre 5.600 i 5.700 soldats catalans van ser traslladats, sense que els seus familiars ho sabessin, al Valle de los Caídos. Joan Pinyol lluita des del 2008 per recuperar el seu avi, enterrat al gran mausoleu de Franco. No es rendeix: “Ara amb altres familiars hem demanat una reunió amb el prior del Valle”, assegura.

Ara per ara el Valle de los Caídos continuarà sent una icona franquista. Un comitè d’experts va elaborar el novembre del 2011 un informe en què es plantejava convertir-lo en un centre d’interpretació, un símbol com ho poden ser Mauthausen i Auschwitz. El document va acabar en un calaix. L’agost passat el govern del PP va dir que no faria cap canvi per no “reobrir ferides”.

Els papers que mai arriben

El ministre de Cultura se salta la llei i no compleix les promeses

El 5 de juliol del 1939 van sortir de Barcelona els tres últims vagons carregats amb els documents confiscats per l’exèrcit franquista. Han passat 75 anys i encara falten papers per tornar. “La requisa va ser il·legal perquè encara no s’havien derogat les lleis catalanes”, diu el portaveu de la Comissió per la Dignitat, Josep Cruanyes. “Ara el ministeri de Cultura també se salta la llei”, afegeix. L’abril del 2012 el ministre de Cultura, José Ignacio Wert, va assegurar que tots els papers tornarien abans del 30 de juny d’aquell any. Els seus legítims propietaris encara esperen aquest retorn. Hi ha moltes més qüestions no resoltes: el govern espanyol es nega a tornar els papers a 43 ajuntaments catalans. “Tampoc volen tornar la documentació d’ordre públic i de justícia”, afegeix. Ni s’han tornat els béns requisats. “Quan Franco va ocupar Barcelona, es va obligar a entregar al Banc d’Espanya tota la moneda republicana. A canvi es va entregar un rebut i es va dir que es tornaria el seu valor en moneda espanyola. No s’ha fet mai”, detalla Cruanyes.

Símbols que no cauen

A Catalunya es van censar 3.647 monuments franquistes

La primavera de l’any 2010, el Memorial Democràtic va presentar un cens de la simbologia franquista a Catalunya: hi havia 3.647 elements. Eliminar-los depèn dels ajuntaments, que s’han quedat sense subvencions per fer-ho. No hi ha dades actualitzades sobre quins han desaparegut. Només a Castella-la Manxa hi ha 500 carrers dedicats a Franco, i molts pobles continuen homenatjant al dictador en el nom.