Els líders caiguts sota la llarga ombra de la corrupció

L’hereu polític segueix els passos cap als jutjats del gran líder

La imputació de l’expresident francès Nicolas Sarkozy per corrupció activa, tràfic d’influències i violació del secret d’instrucció ha tornat a situar tots els focus sobre l’home que fa dos anys va abandonar l’arena política després que François Hollande li arrabassés l’Elisi. La instrucció que ara comença complica el camí de retorn d’aquest Napoleó modern al seu imperi. Sarkozy haurà de maniobrar en un camp minat per la caiguda de la popularitat i les lluites fratricides de la dreta si vol recuperar la presidència el 2017.

Declaració sense precedents

La justícia el seguirà de prop en tot el recorregut, impulsada pels sis casos que té oberts. Sarkozy va convertir-se la setmana passada en el primer excap d’estat francès a ser posat en detenció preventiva per declarar, una mesura que ha donat força a la seva croada contra una persecució judicial “polititzada”. Però ni és la primera vegada que se l’imputa ni és el primer mandatari francès amb problemes als tribunals. El 2013 ja va ser imputat per abús de feblesa en relació al cas L’Oréal, però la instrucció no va trobar proves per demostrar que s’hagués aprofitat del delicat estat de salut mental de l’hereva de la marca de cosmètics per treure-li finançament per a la seva campanya presidencial. Queda per veure què opina la justícia aquest cop, però de moment Sarkozy no ha arribat al nivell del seu predecessor, Jacques Chirac, condemnat a dos anys de presó el 2011 per malversació de fons públics i abús de confiança quan era alcalde de París als 90. Tot i no complir la pena, ha estat l’únic cop que un antic cap d’estat francès és condemnat, sense comptar la cadena perpètua del mariscal Philippe Pétain després de la Segona Guerra Mundial.

L’alternança a Downing Street també passa per les renúncies polítiques

Els llogaters del mític Downing Street coneixen i fan servir la conjugació del verb dimitir. En els últims anys hi ha hagut renúncies polítiques tant en les files conservadores com en les laboristes. El primer ministre David Cameron va haver d’acceptar les dimissions amb pocs mesos de diferència de dos dels seus ministres. Al febrer, el ministre d’Immigració, Mark Harper, va dimitir després que es fes públic que la seva treballadora domèstica no disposava dels permisos necessaris per continuar al Regne Unit. En el seu comiat de l’oficina, Harper es va defensar assegurant que no tenia consciència que hagués contractat una sensepapers perquè fins en dues ocasions havia comprovat la seva documentació.

Uns ajuts exagerats

Maria Miller, companya de gabinet a la cartera de Cultura, Medi Ambient i Esports, va seguir els mateixos passos que Harper el mes d’abril en saber-se que durant anys havia demanat un excés de diners públics per pagar la hipoteca de casa seva. Segons les investigacions, la ministra no va tenir en compte la baixada d’interessos per recalcular la petició monetària ni va informar que al domicili en realitat hi vivien els seus pares. Amb la dimissió irrevocable, Miller va haver de tornar els 7.000 euros que es va embutxacar de més.

Al laborista Gordon Brown, els disgustos li van venir per tres diputats que havien estat ministres al seu govern, caçats mentre s’oferien com a representants d’empreses nord-americanes per una comissió de 3.300 euros diaris. “Sóc un taxi preparat per ser llogat”, va dir un dels afectats, sense saber que estava sent enregistrat per periodistes britànics. Malgrat tot, cap va tenir represàlies judicials.

El totpoderós magnat italià, sentenciat per corrupció i frau

El fins fa poc intocable Silvio Berlusconi, que durant anys se n’havia sortit en múltiples imputacions judicials -gràcies en part a les lleis que aprovava com a cap de govern-, ara ha hagut d’abaixar el cap. En aquests moments, després d’una condemna per frau fiscal pel cas Mediaset de falsejament de drets televisius, el magnat ha d’acudir regularment a atendre malalts d’Alzheimer en un centre no gaire lluny del seu domicili de Milà. Se li va commutar la pena inicial de quatre anys de presó -finalment convertida en un de sol gràcies a un indult general aprovat per ell mateix anys abans- per un any de serveis socials.

Sense immunitat

El pitjor per al líder de la dreta italiana, però, va ser quan l’octubre passat el Senat el va expulsar de la Cambra, complint una llei del govern de Mario Monti, i va perdre la immunitat parlamentària.

El magnat i polític ha dedicat bona part de la seva carrera política a atacar els jutges i presentar-se com a víctima de magistrats suposadament comunistes. Però ara, de cop, ha fet un gir d’estratègia, ha apartat el seus advocats històrics i ha abaixat el to, aconsellat pel seu nou assessor legal, Franco Coppi. Berlusconi està preocupat pel que pot implicar el seu més gran judici pendent, el cas Ruby, d’inducció a la prostitució de menors i abús de poder davant de funcionaris policials. Al centre d’atenció hi ha la jove marroquina Ruby robacors, que amb 17 anys hauria participat en escandaloses festes acabades en sexe remunerat a casa del magnat. L’estiu passat un tribunal va condemnar Berlusconi a set anys de presó per aquest cas, i a la prohibició perpètua de càrrecs públics. Aquest mes de juliol s’hi ha de pronunciar el Tribunal de Cassació.

El Japó o l’estricte codi de l’honor que empeny al suïcidi

Al País del Sol Naixent les dimissions per casos de corrupció estan a l’ordre del dia. Al contrari del que passa a Catalunya o a Espanya, al Japó les dimissions, encara que no siguin per corrupció, són molt freqüents. És molt significatiu que durant els cinc anys entre la dimissió de l’actual primer ministre, Shinzo Abe, el setembre del 2007, i la seva reelecció com a cap de govern, el desembre del 2012, cap dels cinc premiers que el van succeir mantingués el càrrec més d’un any consecutiu.

A l’ombra de la corrupció

Totes aquestes dimissions les van atribuir a l’escàs suport popular a l’executiu en qüestió, però moltes estan estretament relacionades amb escàndols per corrupció.

Shinzo Abe va dimitir poc després que el seu ministre d’Agricultura, Toshikatsu Matsuoka, se suïcidés just el mateix dia que havia de donar explicacions per una despesa de 3,6 milions d’euros, que en un primer moment va atribuir a la “depuració de l’aigua” d’unes oficines.

Yukio Hatoyama, cap de govern entre el 2009 i el 2010, va dimitir mesos després de saber-se que havia rebut 3 milions d’euros a través de donacions a nom de la seva mare i de persones difuntes.

Un altre escàndol que es va saldar amb dimissió va ser protagonitzat pel ministre de Justícia Keishu Tanaka, l’octubre del 2012. Quan encara no feia ni un mes que havia estat nomenat (per Yoshihiko Noda, el cap de l’executiu que va dimitir per l’accident de Fukushima), va deixar el càrrec al·legant motius de salut. Curiosament, dies abans havia retornat els diners que havia rebut d’una empresa taiwanesa i s’havia fet pública la seva estreta relació amb la màfia japonesa coneguda com a Yakuza.

El final escandalós de Helmut Kohl i del president Wulff

Angela Merkel, la mateixa que en l’última campanya electoral per a la presidència francesa va donar suport públic a Nicolas Sarkozy, farà com si mai hagués tingut res a veure amb l’avui imputat expresident francès. De fet, la cancellera alemanya deu en part el seu càrrec a haver-se desmarcat d’un escàndol de finançament il·legal en el seu partit, la Unió Democratacristiana (CDU), que va escombrar, entre altres polítics reputats, el canceller Helmut Kohl.

La comptabilitat B de la CDU

El novembre del 1999 es va revelar que la CDU tenia comptes d’origen dubtós i que Kohl n’estava al cas. Es va destapar que el partit que avui lidera Merkel llavors tenia una doble comptabilitat on el tresorer només era responsable dels ingressos i el secretari general de les despeses. En plena investigació, Kohl va haver d’admetre que havia acceptat donacions. L’excanceller sempre es va negar a donar el nom dels donants que haurien aportat a la CDU entre 1,5 i 2 milions de marcs (al voltant d’un milió d’euros). Arran d’aquell escàndol també va haver de plegar Wolfgang Schäuble, actual ministre alemany de Finances. La crisi va impulsar Merkel a escriure una carta pública demanant a Kohl, el seu pare polític, que deixés la CDU.

Amb Merkel ja cancellera, l’últim gran escàndol a Alemanya va comportar la dimissió el 2012 del president del país, Christian Wulff. L’exmandatari va ser, però, absolt al febrer per un tribunal de Hannover d’un presumpte tràfic d’influències. Wulff, també de la CDU, estava acusat d’haver acceptat una invitació del productor David Groenewold a l’Oktoberfest 2008. Els fiscals sostenien que Wulff va demanar després a Siemens finançament per a un projecte del seu amic.

Olmert fa història en ingressar a presó per un cas de suborn

Ehud Olmert podria haver tingut l’honor de fer les paus amb els palestins però passarà a la història com el primer primer ministre d’Israel que va a la presó per corrupció. Tot apunta que al setembre els jutges ordenaran el seu ingrés en compliment d’una sentència de sis anys i una multa de 210.000 euros per haver afavorit el seu germà en la construcció d’un complex urbanístic a Jerusalem. Olmert ha jugat gairebé tots els papers de l’auca i durant dues dècades va ser un polític de primer fila. Primer com a alcalde de la simbòlica Jerusalem i després com a ministre i primer ministre entre el 2006 i el 2009. Aquell any l’acusació que havia orquestrat un suborn va acabar amb la seva legislatura, i fa unes setmanes, la sentència judicial l’ha vetat per a futures tornades.

De la pau a la guerra

La seva és una carrera plena de llums i ombres. Es va atrevir a deixar la comoditat de l’extrema dreta del Likud per acompanyar en el viatge el centrisme liberal de Kadima d’Ariel Sharon. En el seu mandat va fer intents de pau amb l’Autoritat Palestina de Mahmud Abbas, alhora que va autoritzar la Segona Guerra del Líban i l’operació Plom Fos contra la franja de Gaza, en què en un mes van morir més d’un miler de palestins, el màxim nombre de baixes del conflicte àrabo-israelià en les últimes quatre dècades.

A la presó potser coincideix amb el vell camarada del Likud Moshe Katsav, president d’Israel entre el 2000 i el 2007. Katsav va ingressar a la presó el desembre del 2011 en ser condemnat a set anys per haver violat funcionàries a les seves ordres. La justícia es va creure el testimoni de les dones i va subratllar que Katsav “va fabricar proves” per mantenir la innocència.