Un espectacle depriment
Periodista“Senyor Pujol, expliqui-ho tot. No ens obligui a enterrar i desenterrar el pujolisme vint vegades. Amb una n’hi ha d’haver prou”. Aquesta era la demanda de David Fernàndez -el millor orador ahir-, però Pujol no li ha fet cap cas. No ha respost a cap pregunta, no ha esvaït cap dubte, i tot sembla indicar que el pujolisme no quedarà enterrat definitivament fins que es resolguin tots el afers judicials que l’afecten a ell i a la seva família. L’esperada compareixença de l’expresident no ha estat altra cosa que un xou televisat amb un guió previsible, massa gesticulació i el trist espectacle de veure un polític octogenari, acorralat i que finalment perd els estreps. Bé, tampoc no els ha perdut del tot: en cas contrari segurament hauria dit alguna cosa de la qual penedir-se. Però en Pujol és molt Pujol i el cert és que la seva esbroncada als diputats -amb moments certament patètics- li ha servit per eludir les preguntes concretes que li han formulat. La seva tàctica de defensar-se atacant ha estat secundada per Jordi Turull (CiU), en un intent massa obvi de desviar l’atenció, reeixit en part gràcies a la col·laboració d’Alícia Sánchez-Camacho, sobreactuada, barroera i disparant a raig contra l’independentisme, la qual cosa, evidentment, és el que CiU més anhelava. Turull, tirant de Camarga i de Bárcenas, ha evitat haver de parlar de Pujol; això d’utilitzar el PP com a papu ja ho feia el PSC quan les coses se li torçaven, i ara funciona més que mai.
L’antic tripartit ha estat elegant en les formes, potser massa i tot en el cas de Gemma Calvet (ERC), tot i que en la rèplica, davant la manca de respostes de Pujol, ha exhibit més indignació. Herrera (ICV) i Iceta (PSC) han estat durs en el contingut però impecables en la forma. David Fernàndez (CUP) i Albert Rivera (C’s) han demostrat que representen millor que ningú el postpujolisme, i s'han dirigit a Pujol amb una desinhibició total, estenent les seves crítiques al nacionalisme (en el cas de Rivera) i a les oligarquies catalana i espanyola (en el cas de Fernàndez). Però ni ells ni ningú han aconseguit que Pujol digués res que no volgués dir, i tot plegat ha acabat amb una sensació crepuscular; com un funeral polític mal resolt.
Després d’un espectacle tan depriment, no sabem res de nou: Pujol fa de parallamps de la seva família, del seu partit i de vés a saber quanta gent més. Cal esperar que la justícia faci la seva feina, que tothom pagui pel que ha fet i que el país giri full com més aviat millor.
