Unes eleccions per triar un relat

Madrid“Retallades? Nosaltres no n’hem fet mai!”, afirma mig somrient un alt membre del govern espanyol. “Estalvi de la despesa pública”, en va dir la setmana passada el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro. Que les paraules no espatllin el relat. Que res faci trontollar l’optimisme que la Moncloa necessita vendre fins al 25 de maig a la nit. Aquell dia els ciutadans votaran una determinada idea d’Europa i per primera vegada -com a mínim sobre el paper- el president de la Comissió. Però també triaran el relat que marcarà la política catalana i espanyola els mesos vinents. ¿La majoria de la societat es creu que la recuperació ja és un fet? ¿Veuen encara la socialdemocràcia com l’única alternativa real a la dreta? ¿Els comicis serviran per demostrar a Brussel·les que els catalans volen decidir lliurement el seu futur? El vot (i la previsible elevadíssima abstenció) posarà llum a una situació d’efervescència política i permetrà saber on som realment.

A Madrid ho tenen clar. Per això, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, s’implicarà a fons en la campanya que comença aquest divendres. Participarà en una desena d’actes. El dissabte 17 serà a Barcelona fent costat a l’aspirant del PP, Miguel Arias Cañete. Alfredo Pérez Rubalcaba tampoc deixarà sola la seva cap de llista, Elena Valenciano. És significatiu que els dos principals líders polítics de l’Estat hagin optat per enviar a l’Eurocambra persones del seu cercle més pròxim, de la màxima confiança. De fet, a Espanya els autèntics candidats d’aquests comicis són el president i el cap de l’oposició. A Catalunya, el president de la Generalitat, Artur Mas, també s’hi juga molt.

Vendre optimisme

“Anem a millor, cal dir-ho!”, va reclamar Rajoy divendres passat a Galícia, en el primer míting formal de precampanya. No era un desig autocomplaent, era una ordre a les seves bases perquè instal·lin a l’opinió pública la idea que la tempesta perfecta -en paraules dels populars- ja ha passat. I, sobretot, que ha estat gràcies a la seva gestió, insistint en la idea que el PSOE és igual a crisi i desgavell econòmic, mentre que el centredreta és el bomber encarregat d’apagar els incendis creats pels socialistes. “El que està en joc és el futur”, diuen els populars en el seu eslògan electoral, una versió amorosida d’aquell “ O el PP o la nada ” que va formular la secretària general del partit, María Dolores de Cospedal.

És molt probable que, durant els dies vinents, hi hagi un plugim de dades governamentals que intenti donar consistència al discurs de la recuperació. D’indicadors n’hi ha perquè cada partit pugui crear-se el seu propi menú. Si, d’una banda, tot apunta que hi ha un canvi de cicle perquè l’economia espanyola ha deixat de caure, de l’altra, l’última Enquesta de Població Activa (EPA) demostra que se segueix destruint ocupació i que la feina és cada cop més precària. El relat dels socialistes s’aferra a aquesta part de la realitat: el creixement no afavoreix a tothom i augmenta la desigualtat. En el tret oficial de la precampanya, divendres, Rubalcaba va carregar contra el pla d’estabilitat de la Moncloa, que preveu la creació de 600.000 llocs de treball en dos anys: “És la fotografia final de la legislatura: amb més atur, sous més baixos i més impostos”, va dir. Guanyar o perdre aquesta batalla argumental té implicacions decisives aquí, molt més enllà del 25-M.

L’atur és la principal preocupació del 82,3% dels espanyols, segons l’enquesta del CIS del mes de març. Per poder mantenir el rumb fixat en aquest àmbit, Rajoy i el seu entorn (de manera especial l’equip de tècnics que ha anat guanyant poder a l’ombra de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría) necessiten un aval fort a les urnes. El distanciament de José María Aznar del seu delfí no és, només, per la gestió que fa del final d’ETA sinó també per la política fiscal de Montoro. Hi ha una part de la dreta que no ha paït la pujada dels impostos i voldria més ortodòxia neoliberal. Si el PP perd aquests comicis, l’hegemonia de la direcció actual pot debilitar-se quan falta un any per a les eleccions municipals i autonòmiques a moltes comunitats, amb majories que trontollen, com a Madrid i al País Valencià.

El PSOE necessita vèncer per erigir-se com l’alternativa de govern a Espanya. A Ferraz estan convençuts que un triomf servirà per aturar lleis com la de l’avortament o per tenir força real a l’hora de posar en marxa la reforma de la Constitució. El PSOE no ho té fàcil. La dreta ja li ha començat a retreure les retallades del socialista francès Manuel Valls i Esquerra Unida els acusa de votar el 73% de les iniciatives a la UE al costat dels populars. Conscients de la importància dels comicis, la plana major de la formació es bolcarà en la campanya. Hi seran els expresidents espanyols José Luis Rodríguez Zapatero i Felipe González, que fins i tot intentarà mobilitzar el vot en actes a Holanda i Alemanya. Tothom té coll avall que els resultats poden condicionar les primàries per elegir el candidat a la presidència del govern espanyol, que culminaran al novembre. Una victòria del PSOE donaria més autoritat a Rubalcaba per liderar el procés a la seva manera. Els aspirants oficiosos -Patxi López, Eduardo Madina, Carme Chacón i Pedro Sánchez- tindran una presència destacada, en un pla de campanya dissenyat amb mil ulls per intentar que sigui equilibrat i no donar peu a favoritismes.

La fotografia catalana

Un bon relat, però, té sempre diferents capes de lectura. Té gruix. Per això, la resta de formacions provaran de demostrar que la història ja no l’escriu només el bipartidisme.

UPyD reclama el vot d’una “tercera Espanya” suposadament lluny dels vicis del PP i el PSOE, focalitzant les crítiques en la corrupció -el segon maldecap dels espanyols- i el debat territorial. La competència espanyolista, amb Vox i Ciutadans, pot ser un veritable problema per al PP. Als socialistes, en canvi, la victòria se’ls pot escapar per Catalunya, on el PSC difícilment repetirà el 36% dels suports que va obtenir el 2009. Sens dubte, la fotografia del 25 de maig a la nit marcarà el rumb del procés sobiranista. Quina força tindran els partits del dret a decidir? ¿Hi haurà més participació a Catalunya que a l’Estat? ¿ERC farà el sorpasso a CiU? El relat que arribi a Brussel·les pot ser clau.