Un Vany de realitat
ENTERRADORS. Ara ja puc dir-ho: aquest any no les tenia totes. Al mes de juliol, sota l’impacte emocional del cas Pujol i davant de la complexitat del repte logístic que es va marcar l’Assemblea Nacional Catalana (inscripcions, coloraines, trams, transport, etcètera), vaig témer que un 11-S potser menys reeixit que els anteriors engegaria la maquinària propagandística del braç mediàtic de l’Estat. Per sort, l’optimisme militant dels organitzadors ha estat més poderós que el desànim, la por, la guerra bruta i els ocellots de mal averany. El que va passar ahir a Barcelona passa molt poques vegades, i en molt poques ciutats del món. La mobilització ordenada d’una multitud tan enorme, esperonada per un discurs ferm i afirmatiu, sense insults, provocacions ni incidents de cap mena, és una fita important; que aquest fet es produeixi el 2014, tres anys després que els més llestos de la classe pronostiquessin la baixada del suflé, ja no ens parla d’entusiasme o d’il·lusió, sinó d’una persistència insubornable. El sobiranisme català està instal·lat al mig del tauler i no pensa marxar-ne. Des d’aquest punt de vista, la gegantina V d’ahir és un bany de realisme, una dutxa d’aigua freda per als nostres “il·lusos enterradors”, com en deia Francesc Pujols.
ASSEMBLEA. L’èxit d’ahir és incontestable, per molt que el PP i la delegació del govern espanyol s’entestin a fer el ridícul aventurant una xifra d’assistents fins i tot per sota de la xifra d’inscrits (quan es menteix quotidianament, ja no ve d’una mentida). La monumental V barcelonina confirma la majoria d’edat del sobiranisme organitzat. L’ANC, amb el suport d’Òmnium, ha esdevingut una poderosíssima maquinària d’agitació, que no té comparació possible a casa nostra; no només treu més gent al carrer que ningú, sinó que la seva gent després escampa els carrers i els deixa nets com una patena, sense incidents ni escenes desagradables. Ara, a més, disposa d’una massiva base de dades i d’uns comptes envejables gràcies als donatius i a la venda massiva de samarretes. ¿Sabrà (i podrà) l’ANC convertir la seva capacitat logística en un impuls polític i electoral? ¿El podrà fer compatible amb la força regeneradora de les noves plataformes de l’esquerra alternativa? La resposta és transcendental perquè, si bé el procés continua en mans dels partits polítics favorables a la consulta, el sobiranisme social potser no es conformarà amb el paper de simple espectador. Sobretot si el 9-N fracassa.
LA DOBLE U. Carme Forcadell, que parla millor com més gent té al davant, se sent avui enfortida; per això ahir es va permetre parlar a Artur Mas en imperatiu: “President, tregui les urnes”. Però en tots els discursos -també el de Forcadell- van destacar les crides a la unitat. La doble U, unitat i urnes: no s’hi val l’una sense l’altra. La unitat cromàtica i perfectament alineada que els helicòpters mostraven en enfocar la Gran Via i la Diagonal hauria de trobar resposta en el Parlament, en una estratègia comuna dels partits pro consulta. Això és el que toca ara, i queda clar que és molt difícil. Però la superba manifestació d’ahir ens permet iniciar el camí amb els ànims revifats; l’impacte del cas Pujol queda ara degudament dimensionat.
Els nostres polítics reben pressions molt fortes per no trencar la legalitat imposada pel PP i el PSOE; ja està bé que la gent els pressioni en una altra direcció. El milió i mig llarg de catalans que ahir van fer la V semblen tenir clara almenys una cosa: sense les urnes no hi ha solució. Que ningú no s’enganyi per les estampes familiars, els càntics i les rialles; al darrere de cada manifestant hi reposa una fermesa insospitada. Passen els mesos i els anys, i la realitat és tossuda: amb Catalunya, Espanya té un problema; sense les urnes, el problema serà cada cop més gros.
