El Vallès pren el poder de rebot

BarcelonaJosep Rull. Qui més s'assembla a la CDC que va idear Jordi Pujol

Josep Rull (Terrassa, 1968) porta tota la vida fent partit. A la Joventut Nacionalista de Catalunya, a la seva ciutat -on encara aspira a arrabassar l'alcaldia al PSC- i a CDC. Fill de paradistes de mercat, tintinòleg i animalista, els anys de la JNC, on va prendre el relleu de Carles Campuzano, un dels seus mentors, li van donar coneixement del país. Anant amunt i avall amb un Dos Cavalls groc, va aprendre a tractar amb la gent. Sense el caràcter expansiu de Jordi Pujol, Rull és un home que entra bé i és proper. Això el converteix en una de les figures amb més futur al partit i estimat per les bases.

La seva puixança no passa desapercebuda per ningú. Ni per Campuzano ni per altres outsiders a CDC, com ara Lluís Recoder, que el veuen com l'antídot al pinyol que ha envoltat Artur Mas des que va començar la seva operació per agafar el relleu de Pujol a finals dels 90. Rull forma part de l'ala socialdemòcrata del partit però evita sempre aparèixer vinculat a cap família. Per això es van fixar en ell Mas, Francesc Homs i Oriol Pujol per confiar-li la maquinària del partit com a secretari d'organització.

En dos anys ha greixat engranatges, ha intentat generar debat, ha tensionat la militància i ha lluitat per aixecar l'ànim des del 25-N. Rull no s'ha amagat i ha marcat tant perfil polític com ha calgut, fins al punt que el seu discurs sobiranista l'ha convertit en la bèstia negra de Duran i la cúpula d'Unió, que també recelen del seu progressisme.

Diputat des del 1997 i secretari de la mesa, si ara hagués assumit la secretaria general per delegació o la secretaria general adjunta s'hauria situat, encara que eviti postular-se, a la graella per succeir Mas. Per edat i per tarannà ho podria fer.

D'entre les primeres espases del partit Rull és, per extracció, manera de ser i ideologia, el que més s'assembla al català mitjà i a la Convergència fundacional. "En Josep serà el que ell vulgui ser", coincideixen molts dirigents del partit.

Jordi Turull. De flagell del tripartit a bruixot de la geometria variable

Jordi Turull (Parets del Vallès, 1966) és el típic diputat pencaire. Dels que llueixen més a l'oposició que al grup del Govern. Provinent del municipalisme, va ser regidor del seu poble del 1987 al 2003, va ser diputat provincial i va treballar en càrrecs tècnics en ajuntaments. Al Parlament hi va arribar el 2004 quan va córrer la llista. Compatibilitzava l'escó i la presidència de la complexa Regió 1 de CDC. Turull va entendre que el Parlament era el terreny de joc de l'oposició i va passar a l'atac. Era dels que es preparaven els temes i la feia passar magra al tripartit denunciant la despesa en informes amb sobrecost o poc útils, uns documents que demanava consultar i fotocopiar a les conselleries, cosa que feia posar nerviós més d'un. Estar en minoria i assenyalat no era un problema; per alguna cosa és perico.

Amb aquest perfil de corcó la seva tria com a portaveu el 2010 quan Mas va arribar al Govern i havia de posar en marxa la seva geometria variable va sorprendre. Pujol volia Turull (també va rumiar endur-se'l al partit l'any passat) i ell se'n va sortir pactant amb el PP, però també amb el PSC i ERC en temes claus.

No va decebre. Va acumular cansament i al final de la legislatura va exclamar un "que bé!", en referència a haver posat fi al viacrucis negociador de cada setmana. Però el repte que li ha arribat ara encara és més complicat i l'afrontarà sol, acumulant el càrrec de portaveu i el de president del grup. Ell és dels que sempre pugen i mai fan passos enrere.

Lluís Corominas. Fidelitat total a Mas i gran coneixement del partit al territori

Lluís Corominas (Castellar del Vallès, 1963) mai s'ha vist a ell mateix com un home cridat a la primera línia. Jugador i entrenador de bàsquet abans de fer el salt a la política -va ser alcalde del seu poble del 1992 al 2004- ell és més de fer assistències que no pas un anotador. Francesc Homs, amb qui té la mateixa bona relació que amb Artur Mas, va estar a punt d'endur-se'l de secretari del Govern després de promocionar-lo com a cap de campanya del 25-N de CiU. Finalment, i sense posar pegues en una mostra més de la seva fidelitat a prova de bombes, es va quedar al Parlament, on ocupa escó des del 2006 i és vicepresident des del 2008.

Quan Felip Puig era el secretari general adjunt, Corominas era el seu home al territori, el responsable de l'expansió i la política municipal. I en aquesta última etapa s'ha ocupat de la vicesecretaria de coordinació institucional. El pinyol volia que ara fos ell l'encarregat de portar el timó de CDC mentre Oriol Pujol no ho pogués fer, però finalment compartirà la responsabilitat amb Rull.

És difícil que no s'entenguin. Corominas és dialogant (la millor prova és que el grup parlamentari li ha confiat dues lleis tan complexes de pactar com l'electoral i la de transparència), fa bandera de l'austeritat i, això sí, opina que cal saber combinar seny i rauxa en la justa mesura. És un producte 100% convergent, que està totalment incorporat al projecte independentista.