Rajoy treu pit amb l’economia i el no al 9-N

MadridMariano Rajoy no afluixa i se sent fort en els temes clau de la legislatura malgrat que les enquestes encara no l’acompanyin i l’angoixin cada cop que pensa en les europees. Amb unes xifres econòmiques més presentables que les de l’any passat, ben proveït d’hemeroteca i amb el suport d’Alfredo Pérez Rubalcaba -que no de la immensa majoria dels votants del PSOE- al no al dret a decidir, el president espanyol apareix com una roca davant la voluntat dels catalans -amb el suport de dos terços del Parlament- de pronunciar-se el 9-N sobre el seu futur. “La democràcia no es pot confrontar a la legalitat perquè sense una cosa no s’entén l’altra”, va dir Rajoy a un Josep A. Duran i Lleida (CiU) que esperava algun gest que permetés obrir el diàleg entre governs i alimentar la tercera via que ell va formular i que té el vistiplau de bona part de l’ establishment català. Un camí que no té qui l’aculli a la capital espanyola.

Ell i Joan Coscubiela, d’ICV, es van esgargamellar demanant diàleg, presentant la consulta com una enquesta i demanant a Rajoy “una alternativa” a la petició del Parlament de traspàs competencial per convocar referèndums, que es debatrà d’aquí unes setmanes. Però Rajoy, malgrat l’oferta de “cessions mútues” del portaveu nacionalista, s’encongia d’espatlles. Admetia que ni volia donar una sortida fora de la Constitució ni podia fer-ho perquè, al cap i a la fi, la sobirania popular, deia, no és cosa seva, ni tan sols d’ell i Rubalcaba o del Congrés en ple. La sobirania pertany al conjunt dels espanyols i a ell li toca custodiar-la.

Als espanyols els pertany la sobirania i també el mèrit que Espanya hagi passat el “cap d’Hornos” de la crisi i enfili, segons Rajoy, la recuperació. Un camí que també fan altres països d’Europa i que permet, segons ell, i un cop que Espanya ja no és “un problema”, allunyar el fantasma del rescat i fer propostes d’estímul econòmic. Caldrà acabar les reformes “raonables” que aquests dos anys s’han fet -no es va obrir a esmenar la filosofia de cap dels seus projectes, des de la llei Wert fins a la de l’avortament o la reforma laboral- i que s’han demostrat “eficaces”.

Amb dos anuncis econòmics

Rajoy va tenyir bona part de la seva hora i mitja de discurs inicial de triomfalisme econòmic, va presentar el seu govern com el protagonista del miracle econòmic espanyol, cosa que va portar Rubalcaba a preguntar-se: “En quin país viu, vostè?” En el capítol dels anuncis, històrics segons ell, n’hi va haver dos. Un que hauria d’ajudar a consolidar la recuperació de l’ocupació i un altre que reconeix que la que es crea no és precisament de qualitat. S’implantarà una tarifa plana de 100 euros al mes durant dos anys en les cotitzacions socials per als nous contractes indefinits que suposin increments de plantilla i que durin més de tres anys i s’exonerarà de pagar l’IRPF als sous bruts inferiors a 12.000 euros. És a dir, els que estan força lluny del mileurisme.

En aquest punt Rubalcaba sí que va fer una esmena a la totalitat. El líder del PSOE, que va acabar el debat satisfet perquè considerava que havia fet un discurs entenedor sense perdre’s en discussions macroeconòmiques, va clamar contra les desigualtats i l’estil dretà de governar del PP en temes com l’avortament o l’educació. Rajoy va denunciar que el que deia a la tribuna no és el que pensa de veritat. En el capítol de la corrupció, el cap de l’oposició també va ser agressiu quan va instar Rajoy a parlar de comptabilitat, sí, però a fer-ho de la comptabilitat en B del PP, “que fa trenta anys que es finança de manera il·legal”. Dels casos que esquitxen la casa reial, ahir, en va parlar només IU.

Rubalcaba i Rajoy van exhibir unitat sobre immigració (el principal punt de fricció més notable va ser aclarir qui comptava amb més simpaties entre els agents de la Guàrdia Civil), ETA (no va ni aparèixer al debat) i Catalunya. Rajoy va carregar de solemnitat el discurs inicial però no es va apartar de la Constitució -va vestir de desafiament més que no pas d’oferta la seva reforma- i va insistir en els lligams sentimentals entre Espanya i els catalans, que, va dir, no han conegut altra manera de viure que l’actual. El diàleg que oferia era buit.

Rajoy pretenia tocar la fibra al matí i, ja a la tarda, entrava al joc. Lluny de concessions -fins i tot va qüestionar la representativitat d’Unió-, va dir a Duran que eren Artur Mas i CiU els que s’havien posat en un carreró sense sortida i que ell ja havia fet prou rescatant Catalunya per ara violentar les lleis per fer un rescat polític. La petició de Duran, que va aclarir que en tot cas s’hauria de votar en una consulta, quedava del tot desatesa.

El purgatori del PSC

Rajoy -a qui Rosa Díez, d’UPyD, va agrair la contundència i haver fet un discurs “polític i no jurídic”- se sent fort perquè té Rubalcaba amb ell. El líder socialista va esmentar només un cop la reforma constitucional “en sentit federal” i va solemnitzar que el seu partit “no votarà mai a favor de l’autodeterminació”. La consulta pactada que encara diu que defensa el PSC no serà doncs tampoc possible amb el PSOE, si més no mentre el lideri Rubalcaba.

El debat acabarà avui i els grups presentaran resolucions. CiU, ERC i ICV en redactaran de similars sobre el dret a decidir i preveuen donar-se suport mutu. Intentaran deixar en entredit el PSC, que s’haurà de conformar amb un text del PSOE defensant la reforma constitucional federal i el diàleg entre governs. Vista l’actitud de Rajoy, res a fer.