Tanta generositat bé val una ‘standing ovation’
BarcelonaEl Fòrum, aquell invent que fa deu anys va engreixar els comptes corrents de tanta gent, acull la conferència d’Artur Mas. Que està pensada i executada com a gran esdeveniment queda clar amb la frase que se sent per megafonia: “Companys de protocol, procedim a obrir les portes. Ocupeu els vostres llocs. Que hi hagi sort!” Comença a entrar gent. El Govern en ple i polítics diversos. També Xavier Rubert de Ventós, David Madí, Francesc Cabana, Miquel Calçada, Salvador Cardús, Àngel Colom, Francesc Xavier Mena, Josep Maria Vila d’Abadal, Arcadi Calzada, Carme Forcadell, Muriel Casals. Dos cineastes, Francesc Bellmunt i Ventura Pons. Pilarín Bayés m’ensenya les llonganisses de Vic que ha portat per obsequiar l’organització. La senyora Maria Claret, de Camprodon, m’explica que acaben de digitalitzar el cinema del poble. També l’hi comenta a Ferran Mascarell i ho aprofita per convidar-lo. A Joan Laporta li parla meravelles de la seva filla: “Està lliure?”, li contesta ell. Expansiu com sempre, l’expresident del Barça parla amb tothom i sento que Oriol Junqueras li és franc: “Tu ets un tio llest. Has detectat que a mi se m’ha de fer cas”. Veurem si Artur Mas ho té tan clar.
S’anuncia per megafonia l’entrada del president. Als Oscars de Hollywood de l’aplaudiment a peu dret en diuen standing ovation. Allà cada cop són més escasses, a Kirk Douglas i encara gràcies. Aquí no. L’enorme platea n’hi regala una al president. Mas diu que sobre el discurs ningú en sap res. L’imagino en mànigues de camisa, sol davant l’ordinador amb el llum escadusser d’una bombeta solitària. Desfila el discurs sobre una idea troncal: la generositat i tots els seus matisos, en una llarga dissertació que paladeja en cada paraula, com el sommelier que ensuma els tocs de xocolata d’un priorat.
Injecta suspens en cada entonació de la paraula “eleccions”. Crepiten espurnes d’ironia en el castellà de “ conllevancia ”, “ acoso y derribo ” i “ desprecia cuanto ignora ”. Amanyaga la semàntica de “llepafils” i“perepunyetes” però, ai!, no posa exemples. Critica la sobredosi del “pit i...”. Digui “collons”, president, que així l’escalf serà més gran. Tanta saborosa eloqüència no evita el proverbial símil mariner i un altre amb el carnet de conduir, potser massa popular per a la majestuosa ocasió.
Nova standing ovation, que Joaquim Gay de Montellà, president de Foment del Treball, aprofita per marxar amb cara de ja tenir-ne prou. I el clímax de la generositat: ser l’últim o el primer de la llista. Els últims seran els primers -perdó per utilitzar el refranyer-, van ensenyar-nos ja fa molt de temps. La generositat, sí. La del camp que ens alimenta, la de la llum del sol i la força tel·lúrica de la terra catalana. És l’èpica de qui vol passar a la història i insisteix a parlar només en nom propi. Gran ovació final, tothom dempeus. Salutació a Junqueras. El líder d’ERC fa cara d’estabornit. No n’hi ha per menys. Un no rep cada dia una abraçada de l’ós tan exuberant. I sobretot, tan “generosa”.
