Stop corrupció: referents d'una lluita global

Barcelona / Washington / LondresElscatalans identifiquen la insatisfacció amb la política com el tercer problema del país, per darrere de l'atur i l'economia. La dada es desprèn de l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) del novembre. La percepció és encara pitjor entre els espanyols, que identifiquen la corrupció com el seu segon problema més important, més que l'economia, segons es desprèn del baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) fet públic dimecres.

La dada no podia sorprendre a ningú. Dimarts es feia públic l'índex de percepció de la corrupció (IPC), que situa Espanya com el segon país del món on més ha augmentat la percepció de corrupció a les administracions públiques, només superat per Síria. Però, ¿quins són els elements indicadors d'un sistema corrupte? ¿Com s'arriba a cotes de percepció homologables als països nòrdics, amb relació també a la integritat i el bon govern? Demà se celebra el Dia Internacional contra la Corrupció. Una efemèride que aprofita l'ARA per fixar-se en les experiències de països exemplars. Exemples especialment útils en un moment de construcció d'un sistema propi que es proposi redreçar la creixent desafecció política.

Com explica a l'ARA Víctor Lapuente, professor associat del departament de polítiques de l'Institut de Qualitat de Govern de la Universitat de Göteborg, "el comportament ètic de les empreses té una estreta relació amb la corrupció institucional, i també entre els nivells de confiança social i la corrupció". "Els països molt corruptes tenen nivells molt baixos de confiança social. La societat només confia en la gent propera, família, amics, o en el mateix partit", afegeix.

Seguint la tesi de Lapuente, qualsevol sistema polític i administratiu que es vulgui net ha d'apostar sense ambigüitats per la transparència. No només per les lleis de transparència limitada, sinó pel "lliure accés a la informació", tota, fins al detall, com veurem amb els exemples que exposem. I l'aposta per una societat formada, informada i crítica, com passa als països que encapçalen els rànquings de transparència. En aquesta cursa, segons Víctor Lapuente, "és més important el periodisme que l'acció judicial".

La importància de la percepció

L'última setmana hem sentit com es relativitzava la importància de la caiguda d'Espanya en el rànquing IPC, perquè es basa en percepcions i no en realitats. Però el cert és que la situació esdevé més alarmant tenint en compte, com explica Lapuente, que els agents econòmics es mouen en funció de les percepcions. Mala peça al teler. Tampoc cal ignorar una dada significativa: si bé la immensa majoria d'espanyols perceben altíssims índexs d'"alta corrupció", la mateixa majoria té una baixa percepció -homologable als països escandinaus- del que els experts en diuen la "baixa corrupció", quotidiana, de petit format, com suborns a càrrecs públics o funcionaris per rebre alguna compensació a canvi.

Això no pot ser un consol, indica Lapuente. Així, identifica com l'arrel del problema uns "aparells de l'estat molt polititzats", ja sigui en l'àmbit administratiu, judicial, mediàtic i altres organismes amb alta dependència política. Així doncs, més enllà de legislacions estrictes no subjectes a control polític, segons els experts, cal avançar cap a la plena transparència, cap a més consciència i exigència social amb el control de l'ús dels recursos públics, a més de reformes institucionals per avançar cap a administracions amb càrrecs intermedis despolititzats i neutrals. Davant una batalla global, exemples locals.

ESCÒCIA

La transparència

RoyBridge és una bucòlica població rural a les Highlands escoceses enmig del verd, l'aigua i una emblemàtica línia ferroviària que va quedar immortalitzada en les pel·lícules de Harry Potter. Les autoritats regionals van decidir el 2006 tancar l'escola rural d'aquest minúscul poble i així es va desencadenar una batalla de David contra Goliat entre les mares i els pares dels alumnes afectats i l'administració per evitar la clausura del centre. Després de mesos de lluita, es va aconseguir demostrar que la decisió s'havia pres basant-se en uns criteris econòmics i demogràfics poc acurats. I l'escola va mantenir la seva activitat.

L'accés als informes oficials sobre els quals es va prendre la decisió del tancament va ser clau per evitar-lo. Les mares i els pares dels alumnes van apel·lar a la llei de llibertat d'informació per reclamar els documents. I un cop els van tenir, els números que justificaven el tancament -i el trasllat- del centre estaven equivocats. De l'experiència d'aleshores en va néixer la Xarxa d'Escoles Rurals Escoceses, que defensa aquests centres, encara avui, i fomenta la transparència de l'administració. "Volem acabar amb la desinformació que es fa servir per tancar excel·lents escoles rurals a tot Escòcia -explica a l'ARA Sandy Longmuir, portaveu d'aquesta xarxa-. Hem aconseguit demostrar un cop i un altre que s'han fet servir arguments financers, educatius i socials falsos per tancar centres".

95 països amb legislació

Segons l'ONG Right2INFO, actualment hi ha 95 països al món que garanteixen per llei el dret dels ciutadans a accedir a la informació a partir de la qual els governs prenen les seves decisions. La legislació pionera va ser la sueca, que es va promulgar el 1766; no va ser fins al 1951 que no va venir la llei finlandesa i el 1966 la dels EUA. L'espanyola acaba de superar el tràmit al Congrés i la catalana es debat al Parlament.

La participació social en el control de la gestió pública es considera bàsica per garantir la transparència i evitar episodis de corrupció. "La transparència completa hauria de ser un dret humà essencial en el segle XXI", afirma Sandy Longmuir, que de la seva lluita en treu una conclusió alarmant: "La burocràcia se sent més còmoda quan viu instal·lada en el secretisme i no dóna explicacions a ningú sobre les seves accions".

DINAMARCA / NOVA ZELANDA

El bon govern

Dinamarca i Nova Zelanda són, segons Transparència Internacional (TI), els dos països menys corruptes del món. Però ni tan sols ells no obtenen la màxima puntuació en aquest prestigiós rànquing i es queden amb 91 punts en una escala de 100. Quina és la clau per ser un país íntegre? La resposta és evidentment complexa. I passa per una recepta que combina factors com democràcia, separació de poders, transparència i rendició de comptes.

Els primers quatre països del rànquing de TI amb menys corrupció -Dinamarca, Nova Zelanda, Finlàndia i Suècia- tenen en comú "un alt nivell de riquesa per càpita, un índex baix de desigualtats socials, un percentatge de gairebé el 100% de la població que sap llegir i escriure, i una clara prioritat en qüestions relacionades amb els drets humans com la igualtat entre home i dona", escriu Marie Chêne, investigadora de TI.

"La clau és la cultura cívica d'una societat", resumeix Carles Boix, catedràtic de ciència política de la Universitat de Princeton (EUA). "Un dels indicadors que millor es pot correlacionar amb el nivell de corrupció és el consum de premsa per càpita. Com més es llegeixen els diaris, com més informat està el ciutadà, més difícil és que el poder públic s'escapi de l'escrutini social. La qüestió és, però, que no sabem com provocar que la ciutadania llegeixi més, que estigui més informada", conclou Boix.

Una societat que controla

Un bon sistema polític -i una bona legislació contra la corrupció- no ho és tot i la capacitat d'escrutini per part de la ciutadania és bàsica. "No hi ha una relació directa entre democràcia i bon govern, però sí que n'hi ha entre totalitarisme i corrupció", resumeix Víctor Lapuente des de l'Institut de Qualitat de Govern de la Universitat de Göteborg. Unes administracions públiques eficients amb funcionaris neutres políticament -sense obsessions electorals- reporten també índexs baixos de corrupció, segons els experts.

Però fins i tot els països més ben considerats reben crítiques en la lluita contra la corrupció. TI retreu a Dinamarca poca transparència en les donacions privades a partits polítics i la falta de protecció de la figura del que desvela pràctiques corruptes. I en el cas de Nova Zelanda preocupa la governança de les empreses del sector privat.

CANADÀ

El finançament dels partits

Fins als anys 70, la major part del finançament dels partits al Canadà era privat -un 80% de les donacions eren de grans empreses-. L'augment del cost de les campanyes electorals, en part pels anuncis electorals a la televisió, va provocar una reforma del finançament de partits, que fins a aquell moment era molt laxa. L'estat va començar a cobrir la majoria de les despeses dels partits a canvi d'un augment de la transparència dels seus comptes i d'informar de les fonts de les seves donacions privades de més de 100 dòlars. Així, el principi de la igualtat política passava a regir el finançament dels partits.

Durant trenta anys aquest sistema no es va tocar. L'escàndol dels patrocinis a principis dels 2000, un cas de corrupció política que va causar la caiguda del govern del Partit Liberal després de 13 anys al poder, va provocar un canvi important en la manera en què els partits es financen avui. Les reformes del 2003 i el 2006, inspirades en lleis regionals com les del Quebec, van prohibir les donacions d'empreses i sindicats, van lligar les subvencions dels partits als seus resultats electorals, van limitar la despesa en campanyes i van crear més mecanismes per incrementar el nombre de les contribucions de ciutadans, limitades a 1.200 dòlars anuals a cada partit.

En els últims anys, el pes del finançament públic dels partits segueix dominant, tot i que les donacions individuals no paren d'augmentar. Segons un estudi de la politòloga canadenca Lisa Young, aquestes contribucions van créixer un 27% entre el 2002 i el 2006. A més, el Partit Conservador, que és la formació que lidera el govern federal, ha impulsat una reforma per eliminar una part de les subvencions públiques relacionades amb els vots als partits.

EU/EUA

La regulació de la feina dels lobis

Ellobisme és una professió antiga. I el terme lobi , també. El seu origen es remunta al segle XVII, quan els ciutadans britànics feien cua al vestíbul (el lobby ) de la Cambra dels Comuns per parlar amb els seus representants i fer-los saber els seus punts de vista. No va ser fins 150 anys més tard, als passadissos del Capitoli dels Estats Units, que la paraula va prendre el sentit que té avui, el d'intentar influir els representants polítics. Des d'aleshores Washington i recentment Brussel·les s'han convertit en les dues capitals del món amb més lobistes per metre quadrat. L'accés a la informació i als despatxos dels que redacten les lleis és un negoci que mou milions d'euros o dòlars anuals. Però a Europa els grups de pressió actuen amb una falta de transparència impensable als EUA.

Els 17.000 lobis que operen a Washington s'han d'inscriure en un registre obligatori que, des del 1995, defineix i regula per llei què es considera un grup de pressió. En un país on les campanyes polítiques depenen dels diners de les grans corporacions, els lobis han de declarar públicament ingressos i despeses.

A la UE tot és més opac. Després de diversos escàndols, el 2008 la Comissió i el Parlament Europeu van posar en marxa un registre voluntari per a un sector que mou entre 20.000 i 30.000 persones a Brussel·les. Un entramat que s'ha convertit en destí laboral de molts diplomàtics, alts funcionaris i antics comissaris o eurodiputats que no han dubtat a agafar la porta giratòria cap al món del lobisme un cop han abandonat les institucions comunitàries. La llista és llarga. Sis dels 13 membres del primer executiu de Durão Barroso van fitxar directament per bancs, companyies aèries i d'assegurances o consultories i grups de pressió quan van plegar de la Comissió.

Gairebé cinc anys després el registre de la UE ha aconseguit censar voluntàriament 6.000 organitzacions, segons dades publicades per la Comissió la setmana passada. Això suposa només entre el 60% i el 75% de tots els lobis que operen a Brussel·les. L'Observatori Europeu de les Corporacions, una ONG que audita el poder d'aquests grups a la capital comunitària, denunciava dilluns que grans corporacions com Amazon, Goldman Sachs i Time Warner, entre moltes altres que s'ha demostrat que actuen com a lobis davant les institucions comunitàries, no s'han inscrit encara en el registre.

ÀUSTRIA

La protecció del denunciant

Lafiscalia austríaca va engegar a mitjans d'aquest any una web per denunciar de manera anònima possibles casos de corrupció. Segons els seus responsables, en les primeres sis setmanes la web va recollir 365 alertes: en un 45% dels casos, segons la fiscalia, existien prou indicis de delicte i un 20% més de les alertes consistien en pràctiques tributàries irregulars que es van traslladar a Hisenda. Aquesta web, que estarà a prova a Àustria durant dos anys, garanteix l'anonimat dels denunciants amb un potent sistema d'encriptat que atorga un codi identificatiu per accedir a una bústia virtual. Això permet a la fiscalia contactar amb el denunciant per demanar més detalls o documents sense tenir accés a la seva identitat.

La denúncia d'irregularitats és una eina eficaç per detectar i combatre la corrupció i el frau i, per tant, la figura del denunciant és fonamental: les persones que tenen accés a informació privilegiada juguen un paper molt important a l'hora de detectar actes il·lícits. Tanmateix, calen lleis adequades per donar protecció a aquests denunciats i els mitjans necessaris per aplicar-les. Segons Transparència Internacional, la legislació és encara molt feble a la majoria de països: les disposicions estan fragmentades i la seva aplicació és deficient. A més, moltes lleis comprenen només el sector públic o no s'adapten a les necessitats específiques dels denunciants. En alguns estats, la protecció depèn excessivament de les lleis penals, en què els mecanismes de protecció de testimonis són insuficients i deixen fora molts tipus de denunciants.

Alguns països, com Àustria, han començat a treballar intensament en aquesta protecció -normalment arran de grans escàndols-. Un dels grans exemples, però, continua sent l'exhaustiva llei del Regne Unit de divulgació de qüestions d'interès públic.

SUÈCIA

L'educació i la conscienciació

També en matèria d'educació en el respecte al bé col·lectiu i la cosa pública, la brúixola dels referents apunta "nord enllà, on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", en paraules de Salvador Espriu. Suècia, per exemple, on l'educació en els valors i la ciutadania no és una assignatura aïllada, sinó que forma part important d'altres assignatures, de manera que impregna tot el sistema educatiu. Formen part de les ciències socials ja a primària els continguts sobre principis democràtics, igualtat i no discriminació per cap raó. I, a secundària, evolucionen cap a l'anàlisi de la informació als mitjans, les problemàtiques ambientals i socials i l'organització política i administrativa.

Per fer-se una idea de la importància a Catalunya de l'educació en determinats valors per imprimir canvis profunds dels comportaments socials fins i tot sense obligació legal, podem recórrer al reciclatge de materials. El canvi d'hàbits ha estat significatiu en el reciclatge als domicilis catalans, en bona mesura per la conscienciació a l'escola dels infants -que han empès les seves famílies al reciclatge actiu-, gràcies a les campanyes d'implicació activa dels docents.

Precisament, l'Oficina Antifrau de Catalunya ha engegat el projecte Jo, sí ,d'educació en la integritat a la secundària. Proporcionen formació en la integritat i la coherència en les conductes personals i materials educatius als disset centres on es fa la prova pilot amb l'horitzó de difondre la cultura de l'honestedat, la transparència i la consciència i defensa del bé comú.

Pel que fa a la conscienciació social, un altre dels pilars en la lluita contra la corrupció, en podem trobar exemples més enllà dels països nòrdics. A l'Índia en trobem un exemple amb la campanya Citizens Fighting Corruption , de la Partnership for Transparency Fundation i el Centre d'Afers Públics de l'Índia. La campanya ha aconseguit implicar i coordinar grans grups de ciutadans, ONGs, mitjans de comunicació i funcionaris públics en la sensibilització i l'organització per combatre pràctiques corruptes amb efectes nefastos per a la població més vulnerable, en situació d'extrema pobresa.

REGNE UNIT

Una llei per al sector privat

El Regne Unit ha fet passos de gegant els últims anys per combatre la corrupció en el sector privat. Com a mínim, sobre el paper. Una llei del 2010, la Bribery Act, va posar fi a un seguit de complicades lleis anticorrupció, algunes de les quals dataven de finals del segle XIX, i va marcar un nou marc legal més clar i estricte.

La llei, que va ser qualificada pels experts com una de les reformes de la legislació criminal corporativa més importants dels últims cent anys, va incorporar mesures dràstiques, i innovadores al país, per atacar els suborns, tant d'individus com d'empreses. Una de les més significatives és la prohibició a les empreses del Regne Unit de fer pagaments a funcionaris de qualsevol país estranger per accelerar processos burocràtics.

A més, la llei obliga les empreses a ser proactives: castiga les que fallin a l'hora de prevenir els suborns, i les obliga a tenir "processos adequats" per fer-ho -com ara assegurar-se que tots els treballadors, tant de plantilla com els externs que fan serveis per a l'empresa, n'estiguin assabentats-. Així, es creava un delicte nou, comès per les empreses que no evitin que els seus treballadors, o persones que hi estan associades, subornin o acceptin suborns -que poden ser, per exemple, regals desproporcionats i invitacions a tercers o familiars- a nom seu. Les empreses que puguin demostrar que tenen mecanismes en marxa per prevenir-ho disposaran d'una defensa.

El juliol del 2011 va entrar en vigor la llei i, dos anys després, encara és aviat per avaluar-ne l'impacte, i no hi ha dades concretes dels seus efectes. Tot just al setembre la policia de la City de Londres, que en aquests moments investiga 25 casos individuals, va iniciar un curs per a empreses per ajudar-les a complir amb la legislació. En entrar en vigor la llei, una enquesta de la consultora KPMG revelava que el 71% de les empreses britàniques estaven convençudes que hi ha llocs del món on no és possible fer-hi negoci sense involucrar-se en corrupció.

ONU

La convenció per la prevenció

La Convenció de les Nacions Unides contra la Corrupció (UNCAC), que va entrar en vigor el desembre del 2005, és l'únic marc legal global per combatre la corrupció a escala mundial. És un instrument jurídicament vinculant per als països que s'hi han adherit o que l'han ratificat -de moment, 168 estats, incloent-hi la Unió Europea.

El repte de la Convenció és aconseguir que els estats membres implantin totes les mesures, una fita encara llunyana. Entre els aspectes que tracta el text hi ha la prevenció, mesures de penalització i enfortiment de la llei, la cooperació internacional, la recuperació d'actius i l'assistència tècnica i intercanvi d'informació. Un dels capítols més importants tracta precisament de la prevenció, bàsica per evitar la corrupció. Inclou mesures dirigides tant al sector públic com privat, polítiques preventives model, com l'establiment d'òrgans anticorrupció, i més transparència en el finançament de les campanyes electorals i els partits polítics.

El 2009 els estats van acordar un mecanisme d'examen de l'aplicació de la Convenció, que consta de tres etapes: un qüestionari que contesten els estats que en formen part, una avaluació que fan experts de dos països per sorteig i un informe redactat pels experts i que s'acaba en acord amb el país avaluat. Cada any el grup de revisió es reuneix dues vegades a Viena.

Entre altres disposicions, la Convenció estableix que els estats membres es dotin d'institucions de prevenció. Alguns bons exemples són l'Oficina d'Ètica del govern dels Estats Units (Office of Government Ethics), el Bureau Integriteitsbevordering Openbare Sector (BIOS) a Holanda i l'ICAC (Comissió Independent contra la Corrupció) d'Austràlia. A l'Estat aquesta funció de prevenció només l'assumeix estratègicament l'Oficina Antifrau de Catalunya, una institució pionera contra la corrupció, que investiga possibles conductes irregulars i vetlla per la transparència dels poders públics.