El dia que Rajoy va obrir la caixa dels trons
BarcelonaEn algun magatzem dels afores de Madrid, llogat pel Congrés, s'hi amaga una de les raons que expliquen la multiplicació dels independentistes i el vigor de l'actual procés sobiranista. Són 4.028.396 firmes, amuntegades dins de 876 caixes, que el PP va recollir fa vuit anys durant el debat estatutari català. La campanya de recollida de firmes va començar el 31 de gener del 2006. L'objectiu oficial era reclamar al govern de José Luis Rodríguez Zapatero que sotmetés la reforma de l'Estatut a un referèndum en què votessin tots els ciutadans de l'Estat. Mariano Rajoy, llavors cap de l'oposició, volia que tots els espanyols responguessin a la següent pregunta: "¿Creu convenient que Espanya segueixi essent una única nació en la qual tots els seus ciutadans siguin iguals en drets i obligacions, així com en l'accés a les prestacions públiques?"
Malgrat la gesticulació, el nou Estatut era aigua beneïda per als populars. Rajoy havia perdut les eleccions del 2004 contra Zapatero, en bona part a causa de la pèssima gestió dels atemptats de l'11-M. En plena travessia del desert, el debat estatutari era l'oportunitat idònia per recuperar terreny. D'una banda, li permetia assetjar Zapatero sense treva i acusar-lo de claudicar davant del nacionalisme. A més, el conflicte territorial permetia al PP mantenir tensionades les seves bases electorals. Tot plegat, ben embolcallat per alguns diaris i ràdios de Madrid que havien convertit l'anticatalanisme en la seva marca distintiva.
Aviat va quedar clar que l'objectiu del PP no era la celebració de cap consulta, sinó la instrumentalització d'aquesta mobilització com a arma política contra el PSOE i la Generalitat. No importava la finalitat, sinó la campanya en si mateixa. Per això, les firmes no van comptar amb cap supervisió ni van ser validades per cap organisme judicial, tal com passa amb les firmes per donar suport a una iniciativa legislativa popular. Es va comprovar que hi havia firmes a nom de l'ànec Donald, de Mickey Mouse i, fins i tot, d'Isabel la Catòlica. El PP tampoc no va fixar cap límit temporal per recollir-les i va acabar la campanya quan va superar els quatre milions de rúbriques, una xifra que va considerar amb la suficient càrrega política per desestabilitzar el procés.
Més firmes que vots
El bombardeig mediàtic previ havia estovat el terreny i els militants del PP no van haver de suar gaire per atreure milers de persones a les seves paradetes. En alguns feus populars, com l'exclusiu barri de Salamanca de Madrid, es van recollir més firmes que no pas vots obtenia el PP: més de 57.000 firmes enfront dels 56.857 vots aconseguits a les autonòmiques del 2003.
La iniciativa, tot i l'eufòria oficial, aviat va adoptar un caire incòmode. El to de la campanya se'ls havia escapat de les mans i semblava pilotada més per la caverna mediàtica que no pas per la direcció d'un partit amb voluntat de govern. L'anticatalanisme latent havia supurat obertament en moltes paradetes. El mateix Josep Antoni Duran Lleida va explicar que un dia, en un carrer de Madrid, un militant del PP que no el va reconèixer li va demanar "una firmita contra los catalanes". Davant d'això, Rajoy va haver d'explicar repetidament que la recollida de firmes no anava "contra ningú", però cada dia era més clar que calia posar fi a una campanya que situava el PP en la línia de la xenofòbia.
La incomoditat del PP català
Per al PP català, la situació era especialment desagradable. Una cosa era estar en contra del procés estatutari i una altra, ben diferent, era recollir firmes en una campanya amb innegables connotacions anticatalanes. Josep Piqué, president dels populars catalans en aquells temps, sabia que hi hauria eleccions al Parlament al final del procés, potser aquell mateix 2006. L'estratègia del PP dinamitava el seu impossible gir catalanista i, per això, els populars catalans van recollir firmes amb comptagotes, procurant passar desapercebuts. Alguns regidors del partit -a Palamós, a Santa Coloma de Farners- es van negar a recollir-ne. Diuen que Piqué no volia assistir a la presentació de les firmes, però Rajoy l'hi va obligar.
Aconseguit l'efecte polític de les firmes, el PP va afanyar-se a enterrar-les. Les va presentar com a annex a una proposició no de llei per demanar un referèndum estatal. La proposta, firmada per Eduardo Zaplana, va ser tombada el 16 de maig del 2006, l'afer es va oblidar i les firmes es van dur al magatzem. S'acabava així la part programada d'aquesta història, però se n'obria una altra que el PP no havia previst.
Independentisme en ascens
La campanya havia indignat amplis sectors socials catalans, sobiranistes o no. Havia posat les bases d'un nou independentisme nascut de la percepció d'agressió que molts catalans havien sentit, un sentiment que es va multiplicar arran del recurs contra l'Estatut interposat pel PP davant del Tribunal Constitucional el juliol del 2006. La sentència, publicada el 2010, va culminar aquest divorci i va convertir el sobiranisme per primer cop en majoritari. Segurament conscient d'haver obert la capsa de Pandora, Rajoy va voler girar full. "Ara toca mirar al futur", va dir en conèixer la sentència. I el futur era, poc que s'ho pensava, el procés sobiranista que ell mateix havia contribuït a fer néixer.
