Les raons de Rajoy per deixar de ser Mister No

La Moncloa matisa l’estratègia. Fins ara Mariano Rajoy aspirava al fet que el procés català morís sol gràcies als vetos polítics del PP i el PSOE al 9-N -com el del 8 d’abril al Congrés- i als cops de porta legals del Tribunal Constitucional, que aquesta setmana ha dit que per exercir el dret a l’autodeterminació (una altra cosa és que discutim en quines condicions pot o no la Generalitat fer una enquesta amb urnes ) cal posar-se d’acord amb els grans partits espanyols, canviar la Constitució i preguntar després a tots els espanyols si ho beneeixen.

Rajoy era Mister No. A cada debat deia que el procés era un desastre, que ell no passaria a la història com el president a qui se li va trencar Espanya i que tampoc acceptaria xantatges. Ell i els seus esperaven que tot descarrilés abans: a les urnes el 25-N del 2012, a l’hora de pactar la declaració de sobirania o en el moment d’acordar la data i la pregunta. Res d’això ha passat. Al contrari. Els grans sindicats catalans -de matriu estatal- no només fan actes a favor del dret a decidir com ahir a Pallejà, sinó que es planten davant Alfredo Pérez Rubalcaba quan ve a visitar-los perquè afluixin. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir fa via i, en un acte patronal reivindicatiu de Pimec fa uns dies a Montjuïc, bona part del públic va acabar cridant “independència”.

El menyspreu del Madrid del poder, la pròpia convicció i la pressió -i lleialtat- dels seus socis i entitats com l’ANC i Òmnium han fet que Mas no reculi, que hagi arribat on Rajoy no preveia i que digui que no pensa aturar-se. Ara se’l creuen.

El PP es mou i descarta les mesures coercitives. No podia presentar-se al Congrés amb les mans buides altre cop i ha de complaure Rubalcaba, que posa com a preu al seu suport (estratègic) desterrar l’immobilisme. La proposta de finançament singular, que Rajoy no concep com una tercera via (no preveu que es voti i encara menys al costat de l’opció independentista o altres concessions), pot tenir costos per a ell però és un mal menor i potser fins i tot li servirà per partir CiU. Ahir el president de Madrid, Ignacio González, el seu flagell intern, ja va alçar la veu. Rajoy confia en l’habilitat de Montoro i la nebulosa de la seva reforma fiscal (primer recentralitzo i després afluixo) i en les pors i les ganes de bona part de l’ establishment català per donar rang de miracle a tot el que es mogui entre el pacte fiscal i el de sempre.

Mas acusa el PP de provocar el xoc actual

“Si el PP no hagués volgut carregar-se l’Estatut per carregar-se el PSOE i Zapatero, ara probablement estaríem en una situació diferent: estaríem desenvolupant aquell Estatut que no era l’ideal per a Catalunya, però que donava un marge de joc per tirar uns quants anys més”. Aquesta és la conclusió a què arriba el president de la Generalitat, Artur Mas, en una entrevista concedida a la revista L’Avenç, que celebra el número 400. Mas considera Catalunya com un “país de capelletes” i constata la dificultat de construir “corrents polítics que tinguin força per ells mateixos”.