El PP es desentén de la reforma de la Constitució

MadridPaisatge després de la batalla al Congrés. Ahir, als passadissos de l’edifici de la Carrera de San Jerónimo, era dia de lectures, de disputar i intentar guanyar el relat interpretatiu de l’endemà sobre el debat de la consulta a la cambra baixa. Tothom se’n sentia vencedor (o si més no exhibia conviccions per defensar-ho) i, un cop rebutjat el 9-N a les Corts, el PP ja pensava en la següent pantalla: la de les eleccions europees del 25 de maig. Si Rajoy es considera reforçat després del debat de dimarts (els seus asseguraven que va ser extraordinàriament ferm i convincent però admetien que “el problema” no desapareix) va concedir-se poc temps per assaborir-ho. Ahir al migdia va resoldre la incògnita -mínima- de qui seria el cap de llista del PP a les europees.

Fora de l’hemicicle es parlava de la consulta però també de Miguel Arias Cañete. A dins, a la sessió de control, Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba van aparcar el seu acord anticonsulta -forjat en diverses trobades bilaterals per repartir-se els papers i esmorteir el “desafiament” del Parlament- i s’enfrontaven per les desigualtats i les retallades. El reconeixement que els dirigents del PP feien al líder del PSOE pel seu paper al debat quedava esvaït per les crítiques a l’herència rebuda. La motxilla de Rubalcaba, que a més de ministre va ser vicepresident amb Zapatero, està carregada de pedres i Rajoy ho aprofita tant com pot.

Al PP havia agradat el discurs de dimarts del líder socialista. Li valoraven l’altura política, el seu compromís amb la unitat d’Espanya i el seu no contundent a la consulta i a l’exercici del dret a decidir. Però només era una cara del discurs del secretari general del PSOE. L’altra era la destinada a complaure el PSC i oferir una alternativa, una sortida, a les aspiracions catalanes. En aquest cas, una reforma federal de la Constitució que canviï de dalt a baix el Senat, reconegui la singularitat catalana de manera molt més clara i clarifiqui les competències dels uns i dels altres.

Una proposta que la intervenció de Rajoy havia polvoritzat convertint-la en inversemblant amb la duresa del seu to i la poca predisposició que va exhibir a la reforma constitucional, ja fos federal o no. De fet, el president espanyol va presentar -i en ell és habitual- la reforma constitucional no com una oferta o una oportunitat, sinó com un desafiament a qui ho vulgui intentar. Per molt que Josep Antoni Duran i Lleida intentés veure el got mig ple i el convidés a posar fil a l’agulla amb data i hora, cosa que també va fer ahir Artur Mas.

El ‘catenaccio’ de Cospedal

El PP juga el partit amb una atapeïda línia defensiva. Un catenaccio polític en tota regla que ahir dirigia la secretària general, María Dolores de Cospedal. Cospedal va indicar que si algú creu o espera que Rajoy promogui una reforma constitucional “és que ho ha entès al revés” i va acusar Mas de no tenir “la millor actitud” per arribar a una entesa política, ja que es va absentar de la sessió parlamentària de dimarts al Congrés. Per obrir el meló constitucional, al PP consideren que “faria falta un gran consens que no existeix”, malgrat que dirigents del PSOE expliquen aquests dies que els conservadors són conscients que, a mitjà termini, han d’encarar les reformes. Cospedal va dir que quedar-se amb la part del discurs de Rajoy en què va parlar de “porta oberta” als canvis i obviar l’Espanya forta i unida amb l’actual model és “descontextualitzar-lo”.

La líder del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, no va matisar ni desmentir Cospedal. Ella està removent cel i terra perquè la Moncloa ofereixi un finançament singular a Catalunya abans de l’estiu que, com a mínim, serveixi per debilitar la posició de Mas. Però en aquest punt del relat, situats en el debat de la consulta i el model d’estat, va indicar que qui s’ha de moure no és el PP sinó Artur Mas, que al seu entendre hauria d’abandonar l’actitud “irresponsable” i fer “un pas enrere”. És a dir, renunciar al 9-N, un escenari que ni tan sols Duran es planteja per ara.

Així doncs, amb una IU que ja no gosa defensar el canvi de reforma constitucional per consulta, els únics que encara aposten per la via reformista per resoldre el plet català són els socialistes. La seva candidata a les europees i número dos del partit, Elena Valenciano -la dirigent més pròxima a Rubalcaba-, va criticar ahir l’immobilisme de l’executiu espanyol, que més enllà d’una apel·lació al diàleg buit de contingut no va voler ni obrir la via d’un nou finançament. La diputada socialista no va amagar la seva preocupació per com es va desenvolupar el debat de dimarts. Tot i que els socialistes -també els catalans- estan satisfets de la intervenció del seu cap de files, la candidata a Europa va afirmar que cal obrir “un espai de diàleg ampli”, perquè “no n’hi ha prou dient que no”, i que cal treballar per una reforma a fons de la Constitució.

Els grans partits espanyols han assumit que amb Catalunya tenen un problema de fons. I si fins ara respiraven tranquils perquè l’escenari basc, sempre més enrevessat, semblava pacificat,el cert és que la ponència parlamentària per la reforma de l’autogovern basc va fent i s’emmiralla en Catalunya (volen que Mas hi comparegui). El PNB, de fet, va advertir Madrid que quan ells demanin la consulta no els hi podran negar perquè els drets històrics que reconeix la Constitució no tenen per què limitar-se al concert. Aitor Esteban, el portaveu penabista, ho va deixar clar: a la “patata catalana s’hi pot afegir l’ euskalpatata ”. De moment, el PP no vol obrir la Constitució.