'Catalunya i Picasso', article inèdit de Salvador Espriu

EL TREC (11-VI-1980) TAROT - Queda". Una fitxa, un tros de paper enganxat amb un clip a un bloc d'espiral de la Casa Gelabert de Barcelona, ens deixa constància dels tràfecs d'Espriu bastint Ocnos de la seva pròpia escriptura. Ocnos, el soguer de l'Hades, que trena una corda d'espart inacabable que una somera es menja també sense parar. Ocnos o Quel·la, el drapaire brutíssim.

En aquest Bloc de revisions acomplides , iniciat el 3-XII-1980 i acabat el 7-I-1981, després de dedicar-hi un Nadal i un Sant Esteve més que avorrits, hi ha el fil roig, el llibant, la samuga, que va estrènyer la biografia aparentment sense cap interès d'Espriu, el fil que he guardat des de fa trenta-dos anys d' Ocnos i el parat esglai , i que ara finalment veurà la llum per Sant Jordi [al segell Balasch Editor].

És el llibre pòstum d'Espriu, la materialització d'un projecte dels seus últims anys, amb el propòsit de recopilar i repensar la seva producció assagística. Ara apareixerà per primera vegada en la seva forma definitiva. Espriu corregia tant els seus textos que, encara que una part de l'obra sigui de textos ja publicats en algun lloc, però no reunits mai en conjunt, cal parlar en rigor d'una obra nova, d'un Espriu inèdit.

De Rosselló-Pòrcel a Josep Pla, de Guerau de Liost a Llorenç Villalonga, de Picasso a Apel·les Fenosa, de Dalí a Subirachs, de Raimon a Ovidi Montllor, tots són textos significatius de l'univers espriuà. Alguns tenen un caràcter molt personal, com En defensa pròpia (1966) i les Normes de conducta (1983), redactats amb motiu del seu setantè aniversari; d'altres constitueixen petites joies enllaçades amb la seva obra de ficció; n'hi ha que són autèntics manifestos que posen en relleu les implicacions morals, socials i polítiques de l'autor. Però malgrat la diversitat d'extensió i de propòsits, tots responen a una mateixa voluntat literària.

Segons Rosa M. Delor, es tracta d'una "voluminosa obra d'assaig dissimulada sota el concepte de pròlegs que quan sigui editada -amb el ben triat títol d' Ocnos i el parat esglai - ens revelarà un altre Espriu, en certa manera inèdit, interessantíssim, atent a tots els aspectes de la cultura i de la ciència del seu temps".

Evocació de Rosselló-Pòrcel

El projecte inicial d'Espriu de reunir tots els seus "pròlegs, articles, notes i comentaris, literaris o no" es nodreix dels textos que integraven Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres notes , del 1957. Sobre aquest nucli, vint anys després Espriu incorpora els textos, considerablement corregits a mà sobre un original imprès, amb la seva inconfusible cal·ligrafia, amb un art net i polit, i afegeix altres materials d'aquelles dues dècades: "Tots o gairebé tots, perquè puc haver-ne oblidat algun, que he escrit fins ara", precisava.

Evocació constava de tres parts: la primera, Sobre Rosselló-Pòrcel i altres poetes del meu temps , aplegava set textos; la segona, Petit calaix de sastre , dotze, i la tercera, El lector hi posarà nom , en reunia sis; en total, 25 textos. En l'edició del 2013 es mantenen les tres parts, amb una estructura idèntica, però hi ha un salt fins a 172 textos i cada part es veu sotmesa a una necessària reordenació.

El 24 de juny del 1981 Espriu escrivia a Lluís Busquets i Grabulosa: "9.- Títol del llibre de Curial: Ocnos i el parat esglai . Si no ho sap, vegi qui és Ocnos. Altrament, dedico a aquest personatge una de les meves proses mitològiques ". Aquest projecte de llibre havia d'anar a cura del professor Alexis Eudald Solà, que en aquell moment s'havia incorporat al departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. I darrere els nous tràfecs es va perpetrar el primer no a Ocnos .

Espriu el va obligar a lliurar-me tot el material recollit fins aleshores. Encara guardo el record de les 8 del matí assolellat en què vaig acudir al seu pis del carrer Camèlies i l'arxiu de cartró recobert d'aquell paper verd tan típic de l'època ple de textos, fotocòpies, llistes i notes manuscrites. I guardo la sorpresa de la seva opinió obertament contrària al projecte.

El segon 'no' a 'Ocnos'

La meva relació amb Espriu era constant per la publicació, entre el 1980 i el 1982, de la seva poesia en versió bilingüe català-castellà dins la Sèrie Ibèrica , per les tres edicions de Les roques i el mar, el blau , i el poemari Per a la bona gent . Des del 1980 fins a la seva mort, Espriu m'anava donant setmanalment uns sobres amb els diversos articles i textos que havia escrit, marcant les autocorreccions o supressions que creia convenients. La fi de Llibres del Mall va suposar el segon no a Ocnos .

El protagonista del tercer no a Ocnos , com a derivada del meu final com a editor del Mall, va ser el del seu germà Josep, des de l'endemà de la mort d'Espriu el 1985. El 1995, coincidint amb el desè aniversari de la mort del poeta, va semblar que podria integrar-se dins l'edició crítica de les Obres completes de l'escriptor (Edicions 62), amb Rosa M. Delor com a directora, l'homenatge més potent i perdurable que s'hagi fet mai a cap escriptor català. Finalment, però, la proposta no va prosperar i va ser el quart no . I encara n'hi ha hagut algun més que, en els tèrbols temps que ens toca de viure, senzillament es dissol en l'oblit.

Goethe va rescatar Ocnos en el seu assaig Polignots Gemälde in der Lesche zu Delphi ( Pintures de Polignot al Lesche o pòrtic de Delfos ). Polignot de Tasos havia pintat uns frentatge, carolingi, germànic, amb aquest retorn a l'Hades s'enfrontava a l'esglai, davant el Mysterium tremendum de la divinitat, davant les noces del cel i de l'infern. Amb aquest Ocnos emergeix, incisiu com sempre, l'Espriu republicà, iberista i europeista avant la lettre, de pedra picada, l'Espriu fidel per sempre més al servei d'aquest poble.

ARTICLE INÈDIT

'Catalunya i Picasso', per Salvador Espriu

Potser no he entès bé la pregunta, que d'altra banda em va arribar, ja fa algun temps, d'una manera indirecta. Si hi ha en ella alguna connotació de deute , la meva resposta és rodonament negativa: el nostre país no deu res, res en absolut, al genial malagueny. Com que Grècia no deu res a Homer, ni Roma a Virgili, ni Itàlia a Dant, ni Portugal a Camoens, ni Anglaterra a Shakespeare, ni Castella a Cervantes, ni França a Molière, ni Alemanya a Goethe, ni Rússia al binomi Tolstoi-Dostoievski, ni la mateixa Catalunya a Llull. Aquestes tan il·lustres i diferenciades col·lectivitats històriques no estan en deute, en cap terreny, amb els seus grans homes, prou recompensats amb l'honor de representar-les, en la literatura, en les arts plàstiques, en les ciències o en qualsevol altre camp, creador o no. Aquestes col·lectivitats històriques, com d'altres d'anàlogues, no deuen mai res als seus grans homes, sigui quina sigui la forma com els hagi tractats.

Per a mi és evident que l'individu, per excels que ens l'imaginem, està tothora per sota de la comunitat i al servei d'ella.

És, per tant, un gros títol d'honor per a Picasso -i això subratlla la qualitat d'aquella gran ànima- haver-se sentit català fins a la seva mort, tot i que no portava, si no m'equivoco, ni una gota de sang catalana a les venes. Sense el trampolí de Barcelona, potser Picasso no hauria esdevingut l'home que era, el completíssim geni que va arribar a ser. Sí, París, és clar que sí, París. Però Picasso el va conquistar, se'l va ficar a la butxaca -si se'm permet la xarona expressió-. París a Picasso, mai. En canvi, Barcelona, en un moment extraordinari de la seva llarga història, va fascinar literalment Picasso, i del pòsit d'aquella fascinació en va viure el prodigiós artista fins que va cloure els ulls. ¿Que hi van concórrer una pila de circumstàncies de tota mena? Sens dubte, però els fets són com són, irreversibles. Picasso va venir a Barcelona ni abans ni després: just a l'hora que calia. Això va ser una immensa sort per a l'home i també, hem de confessar-ho, una neta jugada per a la ciutat, on la seva germana es va casar i els seus nebots carnals van néixer o créixer.

Picasso, agraït, va procurar de pagar el deute contret amb Barcelona, i la ciutat, magnànima, va acceptar-ne el valuosíssim pagament. Valuosíssim però no excessiu, perquè la liberal creditora, amb tots els seus innombrables mancaments i defectes, està també per damunt de Picasso.

I encara hi ha les temporades de repòs i de reptes a Horta de Sant Joan i a Gósol, a Cadaqués i a Ceret, i les estaries a Cotlliure i a Perpinyà. I advertim als qui desmemoriegen que aquestes tres darreres poblacions mai no han deixat de ser catalanes, gràcies a les llàgrimes, amb tant d'estoïcisme estalviades en un posterior afront, minúscul però igualment perdurable i que m'afecta, dels governants i dels governs espanyols, espanyols ultrancers, de Madrid. Trenca el cor en veure com ells i, en general, la gent de l'altre cantó de l'Ebre ploren la pèrdua definitiva, no remeiable, dels comtats, d'ençà de l'aclaparadora traça diplomàtica de Don Luis de Haro, a la gloriosa pau dels Pirineus. Des de l'any 1659 que els de l'altiplà no cessen de lamentar-se ni de donar als eixuts catalans mesells altes lliçons d'un amarat patriotisme.

Però aquesta és una altra cançó, que provarem d'entonar un altre dia. Ara retornarem al nostre tema, que ens sona a estrany.

Heus aquí que se'm va preguntar, si el record no em traeix, què ha significat i significa Picasso per a Catalunya.

Significar, significant, significat, sintagma i altres paranys per l'estil: ¿hem de caure en els de Saussure i la seva vella escola, en els de Chomsky i en els de les incomptables i tot sovint oposades teories lingüístiques amb les quals topem? Que Déu ens n'alliberi. Tanmateix, i per fortuna, passerells que som, cap brill no ens reclama. Com que tot és infinitament complex, tot és infinitament simple -que no hem de confondre, però, amb senzill -. Des de la més intricada simplicitat, contestarem que Picasso viu per sempre més, significa per a Catalunya, que volem eterna -en la curta mesura del pas de la humanitat per la Terra-, una veu que l'alaba i que enriqueix, no a ella, que no ho necessita, sinó el lloador. I a guany, a cau d'orella, de l'abismal ignorància que de Catalunya hi ha arreu del món.

Barcelona, 26-28 d'abril de 1962.

______________________________

El misteri de la data

El text inèdit reproduït en aquesta pàgina, que formarà part del llibre Ocnos i el parat esglai , té l'origen en els 80 anys de Picasso i el fris que va fer aleshores per a la façana del Col·legi d'Arquitectes. A Espriu se li hauria demanat un text per a aquella ocasió -d'aquí la data de 26-28 d'abril del 1962-, text que deuria revisar posteriorment a la mort del Picasso, a què fa referència, esdevinguda el 8 d'abril del 1973.