Obligats a emigrar

BarcelonaPer primer cop en dues dècades, Catalunya suma dos anys consecutius patint un descens de població estrangera. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), entre l’1 de gener del 2012 i el del 2014 han marxat uns 100.000 immigrants. Aquest èxode ha repercutit en el total de la població catalana, que ha baixat en els últims dos anys en prop de 58.000 habitants i se situa actualment en 7.512.982 ciutadans. És la tercera comunitat en xifres absolutes que més població nouvinguda perd, només per darrere del País Valencià i Madrid. Els experts coincideixen que la causa principal d’aquesta fugida és la crisi econòmica, però també que hi influeixen el control més exhaustiu dels padrons municipals i la nacionalització d’una part d’aquesta població estrangera.

A l’Estat també s’ha produït el mateix fenomen en els dos últims anys. La població inscrita al padró municipal en data de l’1 de gener del 2014 és de 46,7 milions de persones, mig milió menys que fa dos anys. La pèrdua d’immigrants des de l’1 de gener del 2012 ha estat de 700.000, actualment són cinc milions. El descens més important durant l’últim any s’ha produït en estrangers de nacionalitat anglesa (-87.880), romanesa (-74.745) i equatoriana (-45.309). Per contra, l’única nacionalitat que ha augmentat és la xinesa (3.549). Segons un estudi elaborat també per l’Institut Nacional d’Estadística, si es manté el descens demogràfic dels últims anys, el 2022 Catalunya perdrà 800.000 habitants (un 10,6% del total de població) i l’Estat prop de 2,6 milions (un 5,6%). El més greu és que a partir del 2017 el nombre de defuncions superaria per primer cop el de naixements. L’única comunitat autònoma que evitaria aquest descens serien les Canàries, juntament amb les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.

A la marxa de la població estrangera s’hi ha de sumar un nou fenomen: l’èxode de catalans a altres països que tenen poc atur. L’ARA ha parlat amb tres testimonis: una immigrant i una catalana que expliquen per què han decidit marxar a un altre país (tornar a marxar en el cas de la primera) i iniciar una nova vida, i un immigrant que després de plantejar-se emprendre un nou camí, finalment ha optat per quedar-se a Catalunya.

Carolina Velasquez

Carolina Velasquez va néixer a Colòmbia. Quan tenia 16 anys la seva família va decidir fugir cap a Catalunya, a Premià de Mar, davant les amenaces de segrest que patien per part de les guerrilles colombianes. El seu pare és enginyer agrònom i la seva mare dentista. A Barcelona la Carolina va fer el batxillerat i va estudiar la carrera de medicina. El MIR, però, el va fer a Tarragona. Acabats els estudis va decidir agafar-se un any sabàtic i anar-se’n a Austràlia. “Aquí tenia un parell d’ofertes de feina, però era un viatge que sempre havia volgut fer”, explica. Després de set mesos va decidir tornar a Tarragona per treballar de metge de família, però l’amor i les expectatives laborals a Austràlia van fer que es replantegés la seva vida i decidís emigrar per segon cop, en aquest cas a Sydney. “A Catalunya el sou d’un metge resident era de 1.900 euros -ara és més baix- mentre que a Austràlia arriba als 5.000 euros”, especifica. L’únic inconvenient és que ha hagut de passar dos exàmens i un període de proves a la feina per aconseguir convalidar la carrera universitària. Actualment no es planteja tornar a Catalunya, tot i que la seva família continua vivint a Premià de Mar. “No hi ha feina i les poques ofertes que surten estan molt mal pagades”, indica. De fet, assegura que Catalunya està perdent molts immigrants molt ben formats. “Tinc diversos companys que han tornat a Colòmbia perquè els metges especialistes estan guanyant entre 6.000 i 10.000 euros, mentre que a Catalunya amb prou feines arriben als 3.000 euros”, especifica.

Berta Burniol

La Berta Burniol, llicenciada en comunicació audiovisual, fa dues setmanes que s’ha quedat sense feina perquè se li ha acabat el contracte. Treballava de productora cinematogràfica i cobrava menys de mil euros al mes. El fet de quedar-se sense feina l’ha obligat a deixar el pis que compartia amb amics a Barcelona i tornar a casa dels seus pares. “No és el primer cop que em trobo en aquesta situació, abans d’aquesta feina vaig estar set mesos a l’atur”, explica. Durant aquest temps va enviar centenars de currículums, primer del que havia estudiat i després “del que fos”. “No vaig rebre ni una sola trucada per fer una entrevista. Vaig trobar l’última feina a través de contactes”, assegura. Per no haver de reviure aquesta situació, la Berta ha decidit marxar a buscar feina al Regne Unit. “Vull anar a Edimburg perquè és una ciutat petita, té poc atur i és molt activa culturalment”, explica. La seva intenció és primer agafar qualsevol feina i un cop se senti “còmoda” amb l’idioma buscar-ne en el seu sector. “Me’n vaig escaldada perquè aquí no hi ha manera de créixer professionalment”, reconeix. La Berta té clar que marxar li donarà un valor afegit quan pugui tornar. “El problema és que tinc amics que volen tornar però no poden per falta de feina”, explica.

Adebomi Olujide

L’Adebomi s’ha plantejat en moltes ocasions deixar Catalunya. És del Togo (Àfrica), on viuen els seus quatre fills i la seva exdona. La seva primera parada va ser a Barcelona, on va viure durant vuit mesos a casa d’uns amics. “Vaig intentar buscar feina, però sense papers és molt complicat”, assegura. De Barcelona, després de tocar fons i viure quasi en el llindar de la pobresa, va traslladar-se a Girona, on viu actualment. Allà va començar a anar a les classes de català que organitza l’associació Àkan.

Davant les dificultats per trobar una feina, l’entitat el va acollir i li va obrir una nova sortida: la formació. Després de les classes de català -idioma que parla perfectament- es va preparar per poder accedir a un grau de formació professional. Actualment estudia a Figueres el segon curs, i últim, de FP d’informàtica i telecomunicacions. Sobreviu gràcies a una beca d’allotjament, alimentació i pagament de matrícula dels estudis que li ha concedit la mateixa associació. Tot i que continua sense feina i tampoc té la seva situació regularitzada, l’Adebomi diu que se sent a gust a Catalunya perquè li recorda el seu país. “Catalunya em recorda el Togo, l’extensió i la població és bàsicament la mateixa”, puntualitza. “Em sento com a casa i per això no vull marxar”, diu.

És cert que ha pensat a marxar més d’una vegada, però finalment ha decidit quedar-se. L’Adebomi és optimista i està convençut que “aviat” s’acabarà la crisi econòmica. “Crec que aquí tinc futur i tard o d’hora acabaré trobant feina del que estic estudiant”, deixa clar.