Missatge clar i català a Europa

L’electorat català ha expressat de forma contundent la seva voluntat de tornar a les urnes el 9-N per decidir lliurement el seu futur polític. El missatge sobiranista a l’Europa democràtica és nítid, plural, i es veu reforçat pel destacable augment de la participació (10 punts respecte del 2009), que amb un 47,4% se situa clarament per damunt de la mitjana espanyola i europea. És cert que l’abstenció ha estat (com sempre) molt més alta que en unes eleccions internes, la qual cosa obliga a fer anàlisis prudents. Sigui com sigui, és evident que l’electorat sobiranista està molt més motivat que el dels partits unionistes, i això ha marcat el resultat final, que indubtablement es pot qualificar d’històric a causa del triomf ajustat d’ERC.

Només són unes eleccions europees, esclar. Però quan s’escrigui la història del procés caldrà esmentar aquest 25-M, i no només amb un peu de pàgina. Ahir, en una jornada anodina i sense incidents, ERC va aconseguir guanyar les eleccions a Catalunya per primer cop en aquest segle. No és gaire freqüent que un partit torni al podi després de 80 anys, i d’una llarguíssima travessia del desert, que inclou la repressió i l’exili. És destacable, en aquest sentit, que l’últim cap de llista d’ERC que va guanyar unes eleccions es deia Lluís Companys i Jover.

L’èxit d’ERC és del tot homogeni; ha superat clarament els seus rivals a la Catalunya interior, però també ha estat la primera força a les quatre capitals, en ciutats tan importants com Sabadell, Mataró i Terrassa, i ha obtingut uns resultats inèdits en moltes poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona.

D’aquí al 9-N

És un gran èxit per a Oriol Junqueras i el seu candidat, el poc convencional Josep-Maria Terricabras; i un magnífic aperitiu per a les eleccions municipals, en què els republicans aspiren a assolir alcaldies importants (la batalla de Barcelona, amb alcaldables de bon nivell, serà aferrissada). Abans d’això, però, s’acosta una tardor decisiva o farcida d’interrogants. Entre la Diada i el 9-N caldrà donar resposta a molts dels interrogants que planen sobre el futur polític de Catalunya, i el bloc favorable al dret a decidir ho farà amb un renovat suport popular. La suma d’ERC, CiU i ICV depassa el 55% dels vots, enfront del 30% del bloc contrari a la consulta. És l’enèsima demostració de força, l’enèsima decepció per a als que continuen esperant que el suflé sobiranista baixi. El marge s’estreny per als que continuen resant per a un acord in extremis en forma de tercera via constitucional.

Per a Convergència i Unió (CiU) la derrota ha estat una mala notícia, però matisada perquè els resultats són similars als del 2009, i això, tractant-se d’un partit de govern, no és una mala dada, sobretot si es compara amb la debacle de PSC i PP. Artur Mas va aplaudir l’èxit sobiranista: “Ni un pas enrere!”, va exclamar, davant d’un Duran i Lleida hieràtic. A Madrid creuen que la victòria d’ERC debilita encara més el president. És més un desig que una creença. Però també és cert que el resultat referma la seva estratègia i resta opcions als partidaris de la tercera via. ¿Què suposarà el resultat d’ahir en termes d’equilibris interns a CiU? Caldrà estar-hi molt atents les pròximes setmanes.

Iniciativa també va tenir una bona nit electoral , amb una millora de resultats que premia la bona campanya d’Ernest Urtasun i s’afegeix al bon resultat d’Esquerra Unida. La seva felicitat només es veu entelada pel sorprenent ascens de la coalició Podemos, que trasllada al conjunt de l’Estat l’auge del vot rupturista que a Catalunya encarna la CUP, absent d’aquesta contesa pel seu rebuig a la Unió Europea. Cal destacar, per cert, que tant IU com Podemos han expressat de manera inequívoca el seu suport al dret a decidir dels catalans.

Tot això ha passat a costa dels dos partits dinàstics : és la crisi del bipartidisme. Al conjunt d’Espanya l’ascens de formacions com Esquerra Unida, Podemos i UPyD ha deixat el PP i el PSOE per sota del 50% dels vots... Però és que a Catalunya s’han hagut de conformar amb un exigu 24%, a causa de la debacle del PSC i també del PP català. Els socialistes continuen en caiguda lliure, passen del 36% al 14% i tot fa pensar que els conflictes interns revifaran; el PP català, convertit en cinquena força a Catalunya, amb prou feines pot consolar-se per la modesta victòria d’Arias Cañete. Sens dubte, els lideratges de Pere Navarro i Alícia Sánchez-Camacho es poden considerar en quarantena a partir d’avui.

Rivera, des de Madrid

Només Ciutadans, dins del sector unionista, ha aconseguit uns resultats acceptables (6,2% dels vots a Catalunya, 3,6 a Espanya, lluny d’UPyD). Però la dinàmica política catalana se li està girant clarament en contra. De fet, la vocació espanyola d’Albert Rivera és tan evident que ahir a la nit va fer la compareixença al seu quarter general de Madrid, fent valoracions d’àmbit estatal i evitant parlar dels resultats a Catalunya. Tot un símptoma.

La irrupció de Ciutadans, com UPyD, Esquerra Unida i Podemos, auguren un mapa de sigles espanyol complicat en el pròxim cicle electoral. El PSOE no recull els fruits del desgast del Partit Popular, força més votada en gairebé tot el territori espanyol. Després de la crisi, les retallades i el cas Bárcenas, no es poden queixar. El d’Alfredo Pérez Rubalcaba és un altre lideratge clarament en qüestió.

Europa té, certament, molts fronts oberts i molts motius per a la preocupació després d’aquestes eleccions, especialment per la irrupció de forces populistes i xenòfobes, en molts casos contràries al mateix ideal europeu. Però no hi ha dubte que el cas català està destinat a entrar en l’agenda comunitària. A Brussel·les se li acaben els arguments per ignorar una realitat repetidament confirmada pel sufragi popular. I a Catalunya la ultradreta antieuropea no existeix.