L’èxit a les urnes reforça i accelera el procés

BarcelonaDeia ahir David Miró a l’ARA que una assistència de més de dos milions d’electors al procés participatiu del 9-N “faria saltar la banca i sacsejaria el tauler de joc obligant a prendre decisions importants en poc temps”. I és el que va passar ahir: uns 2.250.000 vots. Una participació esclatant (hi havia qui, prudent, dins el Govern esperava només entre 800.000 i un milió de vots, ateses les circumstàncies) i que té dos efectes immediats sobre el procés: li dóna més solidesa i, de nou, i tal com ha passat després de cada gran examen -fins ara les mobilitzacions de les diades-, l’accelera.

La xifra supera els 2,14 milions de vots que, amb una participació del 70% del cens, va obtenir el 25 de novembre del 2012 la suma de CiU, ERC, ICV-EUiA, la CUP i SI, i s’acosta als 2,5 milions de votants totals a les europees del maig. Però l’assistència massiva a les urnes no només s’explica per la mobilització independentista -innegable i que s’ha fet sentir de manera homogènia en les últimes setmanes a tot el territori- sinó també perquè, aquest cop, comencen a treure el cap els partidaris d’un encaix federal o confederal amb l’Estat i els del no.

Entre els 885.000 catalans que, entre el 2009 i el 2011, van votar a les consultes locals que van arrencar a Arenys de Munt només el 5% van optar pel no. Ahir en barris com Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat, el sí-no, l’opció de Josep A. Duran i Lleida i Joan Herrera i pensada per integrar partidaris de la tercera via, s’enfilava fins al 20%, i el no fins al 14%. Globalment, el sí-sí va obtenir el 80%, el sí-no el 10%, i el no, el 4,6%.

Que aquest cop la consulta hagi estat organitzada i emparada per la Generalitat hi ha ajudat, a més del rebombori mediàtic. Però és evident que una part d’aquest vot no independentista és també una esmena dels seus electorats a l’hostilitat de les direccions del PSC (i del PSOE) i el PP al dret a decidir. El factor Podem també hi té a veure.

N’hi ha prou per a l’estat propi?

Percentualment, la mobilització -és difícil calcular percentatges exactes de votants perquè els votants es registraven i no hi havia un cens, atès que podien votar tots els catalans de més de setze anys i els immigrants en situació legal- va ser molt més alta a les zones amb més vot sobiranista (a Balaguer, per exemple, va votar més gent que a les municipals) que no pas a les unionistes. En les primeres, el sí-sí es va imposar de manera rotundíssima. En comparació amb el referèndum de l’Estatut, l’últim celebrat, en el qual van votar 2,57 milions de persones, la participació havia sigut notablement inferior al Barcelonès o al Baix Llobregat, i encara més a l’Aran.

El dubte que no es resol és si els vots del sí-sí ahir, que serien 1,8 milions, serien suficients en un referèndum vinculant a l’estil de l’escocès i amb una participació més alta que en qualsevol convocatòria electoral ordinària. A les autonòmiques del 2012 van votar 3,6 milions de persones.

El nou 9-N, que en alguns indrets la pluja va intentar esguerrar, arribava després del veto del Tribunal Constitucional a la consulta del 9-N. Artur Mas va decidir acatar la decisió i proposar un procés participatiu que va defensar contra vent i marea i amb la unitat política trencada, però al qual al final es van acabar sumant ERC, ICV-EUiA, la CUP i fins i tot dirigents del PSC, com ara el seu president Àngel Ros, que ahir també va votar a Lleida. No tenien altra sortida, perquè l’anhel de milers catalans de votar -encara que fos sense totes les garanties desitjables ni obtenint un mandat democràtic- desaconsellava desmarcar-se’n. El procés participatiu de Mas també va ser impugnat pel govern central i vetat pel TC, i en les últimes hores amenaçat per la Fiscalia en un intent d’impedir que obrissin locals i de desincentivar la concurrència als punts de votació.

Però amb l’execució del procés participatiu en mans de voluntaris (la “responsabilitat” de tot plegat va ser assumida finalment, i de manera pública, pel Govern dissabte a la nit) i sense marge polític per acatar un Tribunal que en pocs anys ha dit no a l’Estatut, a la declaració de sobirania del Parlament i a una consulta no referendària, Mas va tirar pel dret i, malgrat l’ambigüitat discursiva, no va apartar el Govern del dispositiu del 9-N. Ni a nivell logístic ni a nivell polític. “Si la Fiscalia vol saber qui és el responsable de tot això, que em miri a mi”, proclamava en sortir de votar del seu col·legi electoral, a la zona alta de Barcelona, ahir a mig matí. El president volia donar confiança als voluntaris que havien obert els col·legis, als ciutadans que ja feien cua i també començar a capitalitzar políticament la seva maniobra per fer possible que els catalans votessin el 9 de novembre, tal com havia promès que passaria tantes vegades.

En la passejada des de casa seva fins al punt de votació, Mas va ser ovacionat. És qui més capitalitzarà l’èxit del 9-N. El seu crèdit surt enfortit d’un procés que va presentar com la primera volta de les eleccions plebiscitàries, i amb una segona volta encara sense data. En surt reforçat i també interpel·lat. Si Mas o algun dirigent de la federació pensava a allargar la legislatura o refredar el procés ho té ara més difícil. Assistint en massa a les urnes i expressant l’anhel d’independència, els catalans l’aboquen a convocar eleccions per fer-la possible amb un Parlament disposat a proclamar-la. I també a fer-ho ràpid, tal com li havien demanat les presidentes de l’ANC i Òmnium, Carme Forcadell i Muriel Casals, eufòriques després d’haver-se entregat a una intensa campanya unitària per consolidar el 9-N.

El paper de Junqueras

Mas va dir en el seu moment que no convocaria les eleccions si no tenia una llista de país (que implica primordialment unir-se amb ERC per anar a les plebisicitàries). Sap que tindrà difícil no dissoldre aviat el Parlament i cridar a votar al febrer però ahir a la nit proclamava: “Quan anem junts avancem més i és quan ho fem millor”. Reforçat, el president pressiona Oriol Junqueras, que preocupat per no perdre el seu flanc esquerre i els suports a l’àrea metropolitana ha refredat en les últimes setmanes l’escenari d’una candidatura conjunta. Ara el republicà haurà de calcular molt bé els seus missatges. ERC s’aferra a la petició d’eleccions, a programes independentistes inequívocs i a una oferta de regeneració. ICV-EUiA i la CUP, que no preveuen llistes de país, també volen eleccions ja. En el cas de Joan Herrera, necessita retallar els terminis que permetin a Podem estructurar-se (i, per tant, presentar-se a les eleccions).

Més enllà de l’escenari plebiscitari a Catalunya, el Govern espera que el govern de l’Estat es mogui cap a un referèndum com el que el PP, el PSOE i UPyD van vetar el passat 8 d’abril. Rajoy ha fracassat en l’estratègia d’aparentar que no es votaria i que tot plegat era un happening de l’ANC. Però a l’hora de la veritat es va trobar amb la Generalitat centralitzant i oferint dades i posant tota l’estructura al servei del 9-N. L’Estat convivia amb dos desacataments: el Govern va desoir el veto del TC i no es va apartar del dispositiu, i els Mossos van evitar identificar els responsables de l’obertura dels locals, com havia reclamat el dia abans la Fiscalia actuant a les ordres del govern central. Es van conformar que se’ls lliurés una llista de punts de votació, una informació ja pública. Ahir es van presentar denúncies als jutjats per frenar el 9-N. Els magistrats van rebutjar mesures cautelars, però les estudiaran i el ministre de Justícia, Rafael Catalá, va advertir al vespre que la Fiscalia estudiarà mesures legals contra els responsables del dispositiu. Rajoy triarà, doncs, entre negociar o la via repressiva. Tot després d’una jornada sense incidents destacables, per bé que amb alguna incidència més que en unes eleccions.

La imatge de les cues

Quedarà la imatge de les cues als punts de votació, provocades perquè hi havia un nombre d’urnes similar al d’unes eleccions normals però molts menys centres de votació a les ciutats. Unes fotos que, buscades o no, reforcen de portes enfora un clam, el de votar d’una manera o altra sobre la independència, cada cop més incòmode de desatendre. Des d’ahir encara costarà més trobar referències al suflé.