El català a l’aula: 30 anys d’èxit

BarcelonaA Catalunya no hi ha immersió lingüística. Tècnicament, el que es fa a les escoles catalanes “és un sistema educatiu bilingüe que combina diferents programes, com el d’aprenentatge en la llengua pròpia en algunes zones i el d’immersió per als castellanoparlants en d’altres”, explica el professor de la Universitat de Girona (UdG) expert en immersió Ignasi Vila. És un sistema que “no existeix en cap altre país” i que garanteix que tots els alumnes aprenguin tant el castellà com el català. Parteix de dos principis bàsics: fer del català la llengua central del sistema, per garantir-ne l’aprenentatge, ja que és la llengua “amb menys presència social”, i no separar els nens per raó de llengua, un principi hereu “de la tradició pedagògica dels temps de la República”, apunta Vila.

Aquest segon principi, protegit per la legislació catalana, està en perill amb l’aplicació de la llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (Lomce) del ministre d’Educació, José Ignacio Wert, que obre la porta a separar un nen que vulgui ser escolaritzat en castellà i portar-lo a una escola privada que ho faci, una oferta pagada amb fons públics. “Això no és legal, està prohibit per llei”, remarca Vila. De fet, aquesta mateixa setmana ha transcendit un informe del Consell d’Estat que insta Wert a reformular el projecte de decret que desplega la normativa. El dictamen, que no és vinculant, apunta que no s’ha calculat seriosament el cost de la mesura ni l’efecte crida que pugui generar.

Paral·lelament a l’ofensiva política, les sentències judicials sobre el català a l’escola reclamen un increment de l’ús del castellà com a llengua vehicular a l’aula, en concret fins al 25%. La demanda “no desvirtua el model català des del punt de vista acadèmic, però sí des del punt de vista polític”, ja que la potestat per decidir aquest percentatge és de la Generalitat, apunta Vila. Tot i així, el model català es desvirtua en el sentit que la flexibilitat en l’ús del català o el castellà com a llengua vehicular -per impartir assignatures no lingüístiques- hauria d’estar al servei de l’objectiu educatiu de garantir un bon nivell de català i de castellà per a tots els alumnes. “Si una escola de Ripoll, per exemple, veu que els seus alumnes (catalanoparlants) no aprenen prou castellà, allà seria més fàcil de justificar l’augment de l’ús del castellà com a llengua vehicular” que no pas per satisfer la demanda d’un alumne castellanoparlant, assenyala el director de la Càtedra de Multilingüisme de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Miquel Strubell. El sistema lingüístic català ja permet aquesta flexibilitat: hi ha un 14% d’escoles que fan servir el castellà com a vehicular. “És increïble aquesta insistència malaltissa de molt pocs casos a Catalunya que estan forçant els tribunals a establir percentatges, quan haurien de ser les escoles les que decidissin, en virtut de les seves circumstàncies, quina combinació de llengües vehiculars fan servir”, afegeix Strubell.

Defensar un model històric

Política i tribunals estan posant en qüestió ara un model educatiu amb 30 anys de vida. És per això que la plataforma Somescola, que agrupa tota la comunitat educativa i també altres entitats socials i cíviques catalanes, impulsa aquesta tarda una gran manifestació. Amb el lema “Per un país de tots, decidim escola catalana”, aquesta “marxa verda” pels carrers del centre de Barcelona vol ser una protesta festiva per defensar el manteniment del model lingüístic escolar català. A la manifestació també hi haurà la consellera d’Educació, Irene Rigau. La protesta comptarà per primer cop amb el suport d’Escola Valenciana i de l’Assemblea de Docents de les Illes. “Si està funcionant i els resultats de les avaluacions a final de primària i secundària constaten bons nivells de les dues llengües oficials, per què cal canviar-ho?”, es pregunta la professora de la Universitat de Barcelona (UB) Montserrat Cortés.

El curs 1983-1984 es va aplicar per primer cop el programa d’immersió lingüística a les escoles públiques de municipis amb una gran població de parla castellana. “Va ser iniciativa d’uns mestres de Santa Coloma de Gramenet que, un cop acabat el franquisme, van voler potenciar el coneixement del català entre el seu alumnat castellanoparlant”, relata Vila. La llei de normalització lingüística del 1983 els ho permetia, en afirmar que el català era “la llengua pròpia de Catalunya i també de l’ensenyament en tots els seus nivells educatius”. Conscientment o no, aquests mestres van posar en pràctica el sistema inventat a la Universitat McGill de Mont-real (Canadà), anomenat immersió lingüística, que partia de la constatació que “el millor moment per aprendre una llengua que no és la pròpia és la primera infància”, en el moment d’aprendre a llegir i escriure, raona Vila. L’escola en català a les poblacions de l’extraradi barceloní va jugar un paper important “d’ascensor social”: “va donar accés al català a molts alumnes castellanoparlants que d’una altra manera no haurien tingut accés a moltes feines que el requerien”, diu Cortés.

L’escola en català es va convertir en el model d’ensenyament a tot Catalunya a partir del curs 1992-1993, la qual cosa va suposar “un gran esforç de reciclatge en català per a molts mestres”, remarca Strubell. Ja llavors hi va haver intents de declarar aquest sistema inconstitucional, però el Tribunal Constitucional (TC) ho va desestimar en la sentència del 1994. La llei de política lingüística del 1997 i finalment la llei d’educació de Catalunya (LEC) del 2009 van blindar legalment un model que avui torna a estar en qüestió. Els seus detractors s’acullen a la sentència del TC del 2010 sobre l’Estatut de Catalunya, on es diu que el castellà ha de ser llengua vehicular a l’escola en una “proporció raonable”, que ha de fixar la Generalitat.

El desequilibri social de les llengües perdura

L’èxit del model català té molt a veure amb el fet que les dues llengües siguin romàniques i no dues llengües llunyanes com poden ser el castellà i l’euskera, explica Miquel Strubell, de la UOC. “Les habilitats lingüístiques que s’aprenen en català són molt fàcils de transferir al castellà”, coincideix el professor de la UdG Ignasi Vila. Per aquest fet, la decisió de prioritzar el català a l’escola respon també “al desequilibri social de les dues llengües”, diu el professor. “La presència social del castellà és tan enorme que, encara que no hi hagi presència del castellà a l’escola, el catalanoparlant es converteix en bilingüe, però si el català no hi fos a l’escola, el castellanoparlant no l’aprendria mai”, assenyala. A principis dels 90, un estudi va constatar que “el nivell acadèmic del castellà estava garantit per als alumnes que feien immersió en català, mentre que els que no ho feien no tenien un nivell de català” acceptable, explica Strubell.