L'ONU investigarà els crims del franquisme

BarcelonaEl 17 de maig Jorge Rafael Videla -dictador de l'Argentina entre 1976 i 1981- moria en una presó on complia cadena perpètua per crims contra la humanitat. L'atzar va fer que només un dia abans se sabés que la delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, havia distingit els voluntaris nazis de la División Azul en un acte a la caserna de la Guàrdia Civil a Sant Andreu de la Barca, i que només una setmana abans el periodista de l' Abc Hermann Tertsch aplaudís l'afusellament del president Companys.

La relació temporal de fets il·lustra la situació que viu la memòria històrica a Espanya. L'esquerra catalana i l'espanyola van apostar entre el 2003 i el 2011, quan governaven, per fer polítiques en aquest àmbit. Amb lleis i mesures concretes es va traslladar al primer pla una qüestió incòmoda i tradicionalment exclosa del debat. Dos anys després, la situació ha canviat dràsticament. Les dures retallades pressupostàries i el canvi de color polític al Parlament i al Congrés han fet que les iniciatives que es van emprendre aleshores hagin quedat quasi paralitzades.

No sorprèn, doncs, que les associacions i les famílies dipositin ara les esperances en institucions estrangeres per avançar en la restitució de la memòria de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme. Actualment hi ha dos procediments paral·lels des de fora d'Espanya que aborden la qüestió: un procés judicial obert a l'Argentina i una visita del Grup de Treball de Desaparicions Forçades o Involuntàries de l'Alt Comissionat per als Drets Humans de les Nacions Unides (ONU).

Justícia universal

L'abril del 2010 la jutge argentina María Romilda Servini de Cubría va obrir una investigació sobre dues querelles de casos que poden emmarcar-se en l'àmbit del genocidi i els crims de lesa humanitat comesos a Espanya entre el juliol del 1936 i el juny del 1977. A mesura que la investigació avançava, les querelles incloses en la causa han augmentat fins a les 200 actuals, explica a la xarxa Aqua, la plataforma d'entitats que hi dóna suport. Servini de Cubría va obrir aquest cas aplicant el principi de justícia universal, segons el qual les desaparicions forçades són crims de dret internacional que poden investigar-se des d'altres països i no prescriuen. Es dóna la paradoxa que si l'Argentina ha pogut jutjar els passatges més foscos de la seva història és, en part, perquè en el seu moment el procés es va fer a la inversa: van ser querelles presentades a Espanya les que van iniciar investigacions de casos que havien tingut lloc a l'Argentina i altres països llatinoamericans. La maniobra va iniciar un llarg procés que va desembocar en la revocació, el desembre del 2005, de la llei de punt final, la norma amnistiadora amb què el règim militar argentí s'havia blindat penalment.

La investigació argentina ha topat amb l'oposició del govern espanyol. Pressions diplomàtiques han impedit en dues ocasions que la jutge prengués declaració per videoconferència. L'actitud espanyola ha merescut la crítica d'Amnistia Internacional, que ha demanat formalment que no es posin traves a un procés emparat pel dret internacional. La xarxa Aqua ha denunciat que amb la seva actitud l'executiu de Mariano Rajoy reconeix implícitament la seva condició d'acusat i assetjat.

Jordi Palou-Loverdos, director del Memorial Democràtic i expert en justícia transicional, explica que això era previsible: "Els països afectats per aquestes investigacions normalment hi posen tot tipus d'entrebancs i intenten dinamitar el cas", explica. "El que ara fa Madrid ja ho va fer Xile quan es volia portar Pinochet als tribunals". Les maniobres de la justícia espanyola han consistit, per exemple, a comunicar a la jutge argentina que ja s'investigaven querelles sobre les quals se'ls requeria informació, malgrat que en la majoria de casos s'arxiven sense cap investigació. Cal recordar, en aquest sentit, que l'any 2012 el jutge Baltasar Garzón va ser absolt pel Tribunal Suprem de prevaricació, un delicte del qual l'acusava el sindicat ultradretà Manos Limpias perquè considerava que el jutge vulnerava la llei d'amnistia del 1977 en l'intent d'investigar els crims franquistes.

Els Puig Antich, a Buenos Aires

Malgrat tot, les associacions memorialistes catalanes han vist com se'ls obre una porta a l'Argentina. Mentre les querelles se succeeixen, Soledad Luque, d'Aqua, explica que, davant la impossibilitat de declarar per videoconferència, ja hi ha una desena de casos en què familiars de desapareguts o assassinats han decidit volar a l'Argentina aquest estiu per declarar. Entre ells hi ha els familiars de Salvador Puig Antich, executat a les acaballes de la dictadura. Com diu Josep Cruanyes, de la Comissió de la Dignitat, "això té més viabilitat en els delictes del final del franquisme, perquè en molts casos els culpables són vius".

Però els ulls de les entitats no se centren només en l'Argentina. A Ginebra, Suïssa, hi ha la seu del Grup de Treball de Desaparicions Forçades o Involuntàries de les Nacions Unides. Aquest grup d'experts treballa per ajudar els familiars de desapareguts (143.000 a Espanya, segons les dades recopilades per Garzón el 2008) a trobar-los.

Espanya... i Líbia

Enguany el grup de treball visitarà dos països per mirar de resoldre casos concrets de desaparicions. Els països triats han estat Líbia (que surt de 42 anys de dictadura de Gaddafi) i Espanya. L'elecció no sorprèn els especialistes. Palou-Loverdos explica: "En justícia transicional estem a la cua del món, no s'ha fet absolutament res". "Que ens posin al nivell de Líbia ja prova que el tema és seriós", lamenta Manel Perona, de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica.

El grup de cinc experts insta els governs a dur a terme les indagacions i a informar dels resultats. A més, fa recomanacions per complir amb les disposicions de l'ONU sobre desapareguts, un capítol que Espanya tradicionalment obvia. Contactats per l'ARA, els experts recorden que no és la seva feina "comparar països" i que "no prejutgen la situació d'Espanya". Tot i això, avisen que "les desaparicions haurien d'investigar-se correctament, independentment d'on es produeixin".

Les associacions estan esperançades. Perona ho resumeix: "A l'ONU sí que li hauran de respondre, no poden donar-li allargs com als familiars. I si volen fugir d'estudi, quedaran en evidència".