Gibraltar: la cortina de fum perfecta

BarcelonaLes crisis entre Espanya i el Regne Unit pel contenciós de Gibraltar són tan espaiades com sobtades, generalment vénen embolcallades amb discursos d'un nacionalisme espanyol pujat de to i acostumen a tenir utilitat com a maniobra de distracció política o factor de cohesió interna. Des del dictador Francisco Franco fins a Mariano Rajoy, passant per Felipe González i José María Aznar, tots els executius espanyols han tret en algun moment l'afer del calaix i l'han convertit en una qüestió d'estat.

Poc es pensava el governador militar de Gibraltar, el general Diego Salinas, que la seva rendició l'agost del 1704, després de cinc hores de bombardeig anglès, obriria la porta a un conflicte polític i territorial que es prolongaria durant segles. Després de nou anys d'ocupació, el Tractat d'Utrecht del 1713 va consagrar el canvi de sobirania del Penyal. L'article desè de l'acord estableix que Espanya cedeix a la Gran Bretanya "la plena i sencera propietat de la ciutat i dels castells de Gibraltar, juntament amb el seu port, defenses i fortaleses que li pertanyen, per tal que tingui absolutament aquesta propietat i la gaudeixi amb absolut dret i per sempre, sense excepció ni cap mena d'impediment". L'única referència a un possible retorn a la sobirania espanyola és quan s'especifica que, en cas que la Gran Bretanya decidís mai desprendre's del Penyal, en primer lloc hauria d'oferir-lo a Espanya.

En tot cas, Espanya de seguida va denunciar el pacte. Durant tot el segle XVIII es van dur a terme accions militars per reconquerir el Penyal, però sempre van fracassar. Paradoxalment, aquestes operacions bèl·liques van servir perquè els anglesos ocupessin part de la terra de ningú fronterera, per fortificar-s'hi i prevenir així nous atacs, però una part d'aquest terreny neutral també va ser ocupat, fins avui, per Espanya.

Durant el segle XIX el Penyal va viure un període de pau i prosperitat, accentuat per una intensificació del seu valor estratègic després de l'obertura del canal de Suez l'any 1869, que novament va convertir el Mediterrani en una zona d'especial interès geopolític. Els anglesos van convertir Gibraltar en un port vital durant la Segona Guerra Mundial i, malgrat les simpaties franquistes cap a Alemanya, Franco va impedir qualsevol acció militar contra el Penyal apel·lant a la neutralitat d'Espanya. Tot i això, Franco no va renunciar mai a Gibraltar. Després d'un període condescendent per no excitar el bàndol guanyador de la guerra, el dictador va imposar el bloqueig total del Penyal el 1969, impedint fins i tot el pas de vianants, després que Londres atorgués cert poder d'autogovern a Gibraltar i garantís que qualsevol canvi d'estatut seria sotmès a votació.

Franco s'aferrava a una interpretació jurídica del problema que han fet seva tots els governs successius. El nus jurídic es basa en el reconeixement, per part de la mateixa ONU i del Regne Unit, de la condició de colònia de Gibraltar. En conseqüència, i segons la legalitat internacional, la població del Penyal té garantit el dret d'autodeterminació.

La hipòtesi de la descolonització

És aquí on Espanya mostra el seu desacord. El govern espanyol recorda que el Tractat d'Utrecht estableix que el Penyal ha de ser ofert a Espanya en el cas que Londres opti per descolonitzar-lo. Segons la versió oficial de Madrid, en cas que el Regne Unit obrís la porta a desprendre's de Gibraltar l'hauria d'oferir a Espanya. La tercera part en discòrdia, el govern del Penyal, rebutja tota negociació apel·lant al fet indiscutible que el territori forma part del Regne Unit.

Immediatament després d'accedir al govern, el socialista Felipe González va permetre a partir del desembre del 1982 el pas de vianants, i va posar punt final a un duríssim bloqueig de tretze anys. Tot i això, el PSOE va continuar impedint el pas de vehicles fins que les autoritats europees van condicionar l'accés d'Espanya a la Unió Europea a l'aixecament de les barreres i a la lliure circulació. El febrer del 1985 es va aixecar la tanca que separa Gibraltar del territori espanyol. Anys més tard, el 1997, Aznar va tornar a la càrrega. En aquesta ocasió, Madrid va oferir a Londres autonomia per a Gibraltar, i el ministre d'Exteriors, Abel Matutes, va arribar a posar Catalunya o el País Basc com a models. Els gibraltarencs ni tan sols van voler escoltar la proposta.

L'únic president espanyol que ha mostrat signes de distensió va ser José Luis Rodríguez Zapatero. El seu ministre d'Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, va creuar la tanca el 2009 per reunir-se amb les autoritats del Penyal, fet que va aixecar dures crítiques del PP. L'actitud de Moratinos contrasta amb la intransigència mostrada pel seu successor, José Manuel García-Margallo, que fa uns mesos prometia no posar els peus al Penyal "fins que no hi onegi la bandera espanyola".

García-Margallo lidera ara l'última crisi diplomàtica sobre la qüestió. I crida l'atenció el fet que hagi esclatat, justament, quan el focus mediàtic està situat sobre la greu crisi entre Espanya i el Marroc per l'indult, promogut pel rei Joan Carles, a un pederasta espanyol.