Feliç adéu al 'checkpoint' del sud

AlcanarUn pont no pot ser, per definició, una barrera. La bona gent del Principat i el País Valencià van demostrar-ho ahir esborrant, encara que fos per una estona, els murs que proven de fragmentar una llengua, una cultura. "Lo Sénia no és frontera", deia una pancarta, malgrat que alguns s'entossudissin a convertir-lo en un fred checkpoint , detencions incloses.

El tram entre Alcanar i Vinaròs era un punt calent. A mig matí, un vent del sud feia moure oliveres i tarongers, mentre els Mossos a un cap del pont i la Guàrdia Civil a l'altre es fitaven de reüll. Un western neorural, amb la Nacional 340 i una gasolinera solitària com a paisatge de fons. En Josep Maria és el participant de la cadena més matiner. Va sortir de Palamós dilluns i ha anat baixant amb la furgoneta xino-xano. "Li guardo el lloc a en Llach", ironitza. El cantant de Verges en serà la primera baula, "fent manetes", com diu ell, amb el valencià Carles Santos. Aviat li arriba un company per fer petar la xerrada, asseguts tots dos al marge. M'interroga l'home que acaba d'arribar: "¿Anem bé, jove?" Li demano què en pensa ell. "Que no plou", sentencia sec. Pragmatisme de pagès. Passa un cotxe i toca el clàxon. "Adéu!", els diu. "Són feliços", ens fa notar, amb la gorra ben falcada i les mans al bastó. A la una se sap que la justícia ha tingut un atac de seny i ha autoritzat la via valenciana. Finalment el nord del sud i el sud del nord podran abraçar-se. La muixeranga podrà eriçar la pell del país a les 17.07, minuts abans que ho facin Els segadors . "Si ho haguessin prohibit, hauria sigut un embolic", admet un membre de l'organització. A poc a poc, el verd de la benemèrita es va enretirant dels flaixos dels fotògrafs i s'imposa el groc dels ciutadans que arriben al Tram 1 a glopades de cotxes que busquen aparcament entre els arbres baixos, on dinen. Els restaurants de les Cases d'Alcanar fa setmanes que eren plens.

En Mauri a la ràdio i l'avi del terròs l'han encertat i ni rastre de la pluja. "Haurà eixit, llavors, el sol i cantaran / les pedres del monestir. El poble / cridarà, content, i cantarà, les / banderes arribaran al cor del vent". Els versos d'Estellés (com la veu de l'Ovidi) haurien estat un bon himne per a aquest moment i per a aquest lloc. La gran icona per a molts aquesta tarda és el músic de Vinaròs. Quan arriba, Santos comença a signar samarretes i es fa fotos amb tothom qui l'hi demana, mentre catalans i valencians -molts- van i vénen d'un costat a l'altre de la frontera , sense ni adonar-se del cartell que indica el canvi administratiu de comunitat autònoma. És el feliç triomf de la quotidianitat. "Ma tia Rosita et feia el berenar", li recorda una senyora a l'artista, i de cop li canta una sardana. Ell escolta i aplaudeix. Està satisfet: "És lo meu pont, aquest, hi passo gairebé cada dia", explica desmenjat. Proposta: en una Catalunya independent, qui sap, potser es podria rebatejar l'indret amb el seu nom. A pocs metres, Agustí Cerdà, d'ERC al País Valencià, abraça amics i coneguts. Quan se li pregunta què sent, les paraules se li amunteguen a la gola i l'emoció no li deixa dir ni gall ni gallina. Recuperat, afirma: "Agafarem carrereta!" Vénen més cares conegudes. Josep-Lluís Carod-Rovira, que avisa que amb Espanya "hem de ser bons amics i veïns". Després l'exvicepresident serà l'encarregat d'informar, transistor en mà, els seus companys de com estan anant les coses. Fins a Alcanar també s'hi han acostat el cineasta Pere Portabella, Josep Guia i els pares d'en Guillem Agulló, assassinat per la ultradreta. "La mort del nostre fill no va ser debades. Ell és ací present". De nou Estellés en la memòria: "Molt he patit / i ho dic / pel nostre País". A la ràdio i a peu de carretera molts recorden que l'onada de mans agafades -"el millor acte performàtic que he vist a la meva vida", segons Santos- és possible precisament per tots aquells que l'havien somiat algun dia.

Poc abans de l'hora, arriba Lluís Llach. "El tenien amagat", remuga un càrrec electe de la zona. "En la meva vida he somiat moltes truites, però tan maca com aquesta, cap", diu. Participar en la cadena, diu, és un acte de responsabilitat perquè "la gent s'ho ha pensat molt". "Digues Lluís ! Un somriure pels Països Catalans", li reclamen. Fotos i més fotos, que aguanta amb resignació. Ser un símbol en temps líquids té aquestes servituds. "Preneu / Aquesta terra, Amics, / Germans!", deia el poeta de Burjassot. I ahir la gent la va prendre, redescobrint-se com un tot més enllà de murs i rius.