CORRUPCIÓ LA CRISI INSTITUCIONAL

Dos homes contra l'Estat

Luis Bárcenas va arribar a tenir 22 milions a Suïssa.
i David Miró
03/02/2013
4 min

BARCELONAEl periodista John Carlin va voler titular El factor humà el seu magnífic llibre sobre la reconciliació de Sud-àfrica de la mà de Mandela. La tesi del llibre és que cap procés d'aquesta magnitud pot tirar endavant sense explorar les fibres més sensibles de la condició humana, sense apel·lar al que ens diferencia com a espècie de la resta del regne animal. El factor humà era també el que el podia fer descarrilar. Al darrere de les organitzacions humanes sempre hi ha persones, i això introdueix una dimensió atzarosa i incontrolable. ¿Una persona pot ser el factor determinant perquè tot un país immers en la violència de l'apartheides reconciliï? Sí. ¿Una sola persona (o dues) pot posar contra les cordes tot un sistema? També. L'Espanya oficial i oficialista, la del relat de l'èxit de la Transició i el miracle econòmic, la dels juancarlistes triomfadors, viu terroritzada per les revelacions de dos personatges que fins fa quatre anys eren desconeguts: Luis Bárcenas (Huelva, 1957) i Diego Torres (Maó, 1965).

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tots dos tenen en el seu poder informació que pot destruir els dos pilars bàsics de l'entramat institucional espanyol: el PP i, per tant, el govern; i la monarquia. Com s'ha arribat a aquesta situació? Com poden haver reunit informació tan delicada i potencialment explosiva? Per quin motiu han decidit salvar-se ells i posar en perill el mateix sistema del qual s'han aprofitat durant anys per reunir autèntiques fortunes? En el fons l'única explicació possible és el factor psicològic, la baula feble de tot sistema humà.

Dos personatges que han tingut un alt nivell de vida, el reconeixement del seu entorn, la convicció que res es podia resistir al seu influx, a la seva sagacitat per fer diners, i la sensació d'impunitat que aportava el blindatge del principal partit polític espanyol, en un cas, i de la monarquia, en l'altre.

Només així s'explica, per exemple, que Bárcenas acostumés a signar xecs de 300.000 euros per pagar, trinco-trinco, un xalet a Baqueira Beret, o que en una ocasió fes un ingrés bancari de 330.000 euros en bitllets de 500 euros, cosa que va provocar ja una primera investigació policial. Res l'aturava.

Reconeixement social

Torres buscava un altre tipus de premi. Els diners eren importants, però el que resultava addictiu era el reconeixement social de presentar-se a tot arreu com a amic íntim d'Iñaki Urdangarin i la infanta Cristina i participar de les seves festes amb la jet set . En una societat de nou-rics i polítics ambiciosos i sense escrúpols (Francisco Camps, Jaume Matas...), el sol fet de poder figurar al costat de l'exjugador d'handbol augmentava el caixet i donava categoria. El jutge José Castro, un altre cas de com el factor humà pot afectar la vida col·lectiva, ho explica sense embuts en la interlocutòria que justifica la fiança de 8,2 milions per al gendre del rei i Torres. Eren molt amics, però el professor d'Esade va considerar en un cert moment que el seu pacte d'autoprotecció havia estat traït. I això va desencadenar l'Harmagedon monàrquic que suposen els més de 200 correus electrònics que al llarg dels anys va arxivar, de manera sistemàtica, com a assegurança de vida. La mentalitat de guardar els correus, com la de les anotacions dels suposats pagaments de la caixa B del PP en el cas de Bárcenas, indica una manera de ser. "A mi no m'agafaran, i si ho fan els arrossegaré a tots". Bárcenas i Torres responen a aquest perfil psicològic: personatges venjatius, amb una alta concepció d'ells mateixos, que arriben a creure's víctimes en lloc de delinqüents, que consideren normal, fins i tot obligat, saltar-se la llei per fer negocis, i que disfruten inventant noms del garbuix d'empreses pantalla que els servien per ocultar els diners. Bárcenas operava a través d'una fundació panamenya que va batejar amb una fórmula llatina, Sinequanon, mentre que Torres preferia un nom més glamurós, De Goes for Stakeholder , per a la seva obra mestra de l'enginyeria financera.

Ni oblit ni perdó

Tots dos són, per tant, desconfiats i rancorosos. Ni obliden ni perdonen. Torres no perdona al seu amic Iñaki que el traís en la declaració davant del jutge i l'acusés de ser l'únic responsable de les decisions financeres de Nóos. No li perdona que no vulgui fer-se responsable en solitari de la fiança. I digereix molt malament que la infanta Cristina no estigui imputada -ni tan sols cridada a declarar- quan la seva esposa, Ana María Tejeiro, sí que ho està i afronta una possible condemna. "No estic disposat a menjar-me aquest marró", diuen que va dir després de la declaració d'Urdangarin. I des de llavors ha dosificat la informació. Primer va apuntar l'amiga íntima del rei (eufemisme per evitar la paraula amant ), la princesa alemanya Corinna, i després contra el secretari de les infantes, Carlos García Revenga, que ha estat imputat i declararà el dia 23 amb Urdangarin.

Bárcenas no ha actuat amb aquestes dosis de sadisme, però, com Torres, va partir peres amb el PP quan no li van garantir immunitat i va buscar assessorament jurídic i mediàtic fora del partit. El resultat és una estratègia en què ha involucrat els dos principals diaris de l'Estat, El País i El Mundo , en una jugada magistral que fa inviables teories de la conspiració made in Rubalcaba.

Com acabarà tot? És difícil de dir, però ja es pot afirmar que res tornarà a ser igual des de l'aparició en escena dels dos personatges. Rajoy és ja un polític amb data de caducitat, i el rei Joan Carles no té més sortida que l'abdicació per intentar evitar el descrèdit total. Tots dos són sospitosos de conductes irregulars incompatibles amb la dignitat dels seus càrrecs. Però sobretot han comès un error: menysprear la capacitat destructiva del factor humà. Una característica també molt humana.

stats