El dia que David Cameron va ser l’heroi dels catalans
BarcelonaPoques hores després que Escòcia hagi votat no a la independència, al Parlament de Catalunya s’hi ha d’aprovar la llei de consultes populars no referendàries i de participació ciutadana. Les paradoxes de la dialèctica política han fet que el cap visible de l’unionisme britànic, David Cameron -amb les seves paraules “Hauria pogut prohibir el referèndum però abans que res sóc un demòcrata”-, sigui per un dia l’heroi dels sobiranistes catalans. A l’exterior del Parlament està convocada una concentració de l’ANC per donar suport a la nova llei. “Els tancs ja no ens els poden enviar”, em diu la Maria Teresa. “Home! Els tancs econòmics ja ens els han enviat”, la corregeix l’Imma. Les dues estan molt il·lusionades de cara al 9-N i fan una lectura positiva del resultat escocès sempre que el govern de Westminster concedeixi a Edimburg les contrapartides econòmiques que va prometre en cas de triomf del no.
La gran majoria dels assistents són pro consulta però també hi ha una petita representació d’unionistes. Parlo amb Juan Carlos Barbé, català empadronat a Sevilla i afiliat a Vox. És contrari a la llei “perquè se salta la llei espanyola” i alhora es lamenta de no poder votar el 9-N perquè no està empadronat a Catalunya. Cosa que sí que podrà fer un català resident a França, per exemple. En què quedem? Consideres que la consulta és il·legal i alhora demanes poder votar? Esclar que, qui no visqui en contradicció permanent, que llanci la primera pedra.
Núria de Gispert i Irene Rigau saluden de lluny la concurrència. Jordi Turull s’apropa a saludar-los. També ho fan Carme Forcadell, Alfred Bosch i David Fernàndez. Arriba Miquel Iceta i li criden “botifler”. Caram, pobre Iceta. Precisament ell, que ha dit que vol votar! Veig que Helena Rakosnik se situa just a l’entrada a esperar el seu marit. Artur Mas baixa del cotxe oficial i rep un petó de benvinguda. Això és amor i la resta són tonteries.
Metàfores de tots colors
Comença el debat amb les paraules de Josep Rull, designat “relator” de la llei. Amb un símil -gens forçat, per descomptat- amb el naixement d’un humà, el diputat, que dijous mateix va ser pare, destaca que Antoni Bayona, lletrat major del Parlament, ha sigut “la llevadora de la llei”. Ja se sap que l’art del parlamentarisme és ric en poesia, ironia i metàfores. La resta de ponents no es queden enrere. Ferran Pedret, comissionat del PSC: “Com més fosca és la nit, més brillants són els estels”. Preciós. Santi Rodríguez, del PP, més prosaic, ataca els socialistes valent-se de la recent pulsió televisiva de Pedro Sánchez, que en pocs dies ha visitat Sálvame, El hormiguero i Viajando con Chester. Albert Rivera, com sempre, no està per orgues i compara el 9-N amb l’atracament d’un banc. Quim Arrufat fa una revelació: “ Dimitir no és un nom rus”. Dolors Camats i Rull coincideixen en els elogis a David Cameron i el convergent es posa tendre: “Aquí, a Catalunya, no preguntem d’on véns sinó on vols anar a parar”. Tendre sí, i cursi també bastant. Tant ell com Rivera, per cert, citen Victor Hugo, cadascú en sentit oposat a l’altre.
La llei de consultes és aprovada. Felicitacions, encaixades, noves visites als concentrats a l’exterior i la intuïció que avui, davant el número 10 de Downing Street, un senyor més llest que una guineu ha escalfat un bon nombre de catalans. Ens ha posat calents, vaja.
