Castor i els altres fiascos de l’Estat que acaba pagant el consumidor

BarcelonaEl govern espanyol ja ha pagat a Escal UGS la indemnització que va pactar amb l’empresa per la renúncia a la concessió del magatzem de gas Castor: 1.350 milions d’euros. ACS, l’empresa de Florentino Pérez i propietària del 66% d’Escal UGS, va informar ahir a la Comissió Nacional del Mercat de Valors que el dimarts 11 de novembre havia cobrat dels bancs -Santander, Bankia i CaixaBank- els diners de la indemnització (al 4,27% d’interès). Avui vencia el termini per fer el pagament. Tot i la petició del síndic de greuges per presentar un recurs al Tribunal Constitucional (TC) perquè adoptés mesures cautelars, el pagament dels 1.350 milions no s’ha pogut evitar. La Generalitat va iniciar dimarts el tràmit del recurs al TC, i la defensora del poble encara està estudiant la petició del síndic. Aquest és el primer cop que es repercutirà una decisió política discutible en la factura del gas, tot i que la factura de la llum està plena d’altres Castors. La política energètica espanyola de centrifugar aquest tipus de costos energètics a la butxaca dels consumidors en lloc de carregar-los en els pressupostos no està gaire ben vista a la Unió Europea.

EL CASTOR

Els terratrèmols aturen un projecte faraònic

L’Estat només té dos magatzems de gas per a casos d’emergència, i el 1996 el govern d’Aznar va començar a estudiar la possibilitat de construir-ne més. Amb el govern Zapatero es van començar els tràmits perquè ACS, juntament amb una empresa canadenca, construís un magatzem submarí en un antic pou de petroli, l’Amposta, davant la costa d’Alcanar i Vinaròs. Tot i l’oposició del territori, el Castor va rebre tots els permisos, també els ambientals -sense estudi sísmic- en un temps rècord, i el juny del 2013 va començar a fer proves d’injecció de gas. A finals de setembre, però, el terra va començar a tremolar. Durant un mes es van produir mig miler de sismes, els més importants de 4 graus en l’escala de Richter. L’Estat va paralitzar la planta per seguretat -26 de setembre del 2013- i ja no ha tornat a obrir-la. El juny del 2014 Escal UGS va renunciar a la concessió, i el 3 d’octubre el govern espanyol va aprovar un reial decret llei que ordenava la hibernació del Castor i el pagament dels 1.350 milions de manera immediata a l’empresa de Florentino Pérez. L’Estat va demanar un crèdit a tres bancs per aquest valor a través d’Enagás -el màxim accionista de la qual és l’Estat-, que ho repercutirà amb l’augment dels peatges de les factures del gas dels consumidors. Aquesta repercussió durarà 30 anys.

MORATÒRIA NUCLEAR

El PSOE evita la fallida de les empreses elèctriques

El 1975 Espanya va fer un pla elèctric estatal -que es va ratificar tres anys després, ja en democràcia- que preveia la construcció de 14 noves centrals nuclears (ja n’hi havia tres). Les empreses que les construïssin tindrien l’aval estatal per finançar-se, i a més els asseguraven uns beneficis per garantir-ne la rendibilitat. Les previsions de consum d’electricitat, però, no van ser les esperades, i els interessos del crèdit es van disparar. Això va fer que moltes empreses elèctriques es trobessin en una situació de fallida tècnica quan van arribar Felipe González i el PSOE al govern el 1982. L’executiu socialista va aplicar l’anomenada moratòria nuclear, que va consistir a acabar les set centrals que estaven a mig construir en aquell moment -que són les que hi ha ara en funcionament-, i aturar les altres inversions a l’espera que les condicions econòmiques canviessin a millor. Hi va haver una excepció: la central nuclear de Lemoniz, a Biscaia. Aquesta central ja estava acabada, però la pressió social, i l’assassinat de l’enginyer en cap, José María Ryan a mans d’ETA, va fer que el govern espanyol tanqués la central i la inclogués dins de la moratòria, a canvi de Vandellòs II, que estava en una fase molt inicial. El 1994, però, el PSOE va descartar definitivament la construcció de les altres set centrals nuclears previstes perquè va decidir apostar pel gas natural. Llavors va optar per reconèixer el deute que l’Estat tenia amb les elèctriques, uns 4.300 milions d’euros, i van avalar aquest pagament amb un recàrrec a la factura de la llum del 3,54%. Era el primer cop que l’Estat repercutia un deute a tots els consumidors, i es tractava d’un mecanisme innovador. Com que el consum elèctric va anar pujant, els governs espanyols van anar reduint el percentatge a les factures, del 3,54% a l’1,72% i al 0,33%. Està previst que els consumidors deixin de pagar aquells més de 4.000 milions a finals del 2015.

VANDELLÒS I

El desmantellament no se sap quant costarà

Fa poques setmanes es van complir 25 anys de l’incendi de la central nuclear Vandellòs I, que podia haver acabat en tragèdia i que va provocar la decisió de tancar i desmantellar la planta de la costa tarragonina. A Europa encara no s’havia desmantellat cap planta i no se sabia com fer-ho ni quant costaria. La fase 1 i la fase 2 del desmantellament de Vandellòs I es van acabar el 2012 i van tenir un cost de 700 milions d’euros. Ara el nucli radioactiu està cobert i s’haurà d’esperar uns 25 anys més perquè perdi tota la seva càrrega per poder iniciar la fase 3, que tampoc se sap quant costarà. L’Estat obliga totes les centrals nuclears a posar uns diners en un fons comú, gestionat per l’empresa pública Enresa, per al futur desmantellament de cada central, per a la gestió dels seus residus i per netejar tota la radioactivitat. Al fons hi ha uns 5.000 milions d’euros, i ja se n’han gastat 700 en Vandellòs I. Els diners que aporta cada central els paga el consumidor.

CARBÓ SUBVENCIONAT

El carbó espanyol és més car i de més mala qualitat

Les centrals tèrmiques produeixen electricitat amb gas natural i amb carbó, però estan obligades a fer servir només carbó produït a Espanya -a les mines d’Astúries i Lleó-, que és més car, amb menys poder calorífic i més contaminant que el carbó xinès, rus o sud-africà. L’Estat protegeix la producció espanyola i en subvenciona el cost, que ha arribat al 80% del preu. El 2012 l’Estat va pagar 187 milions de subvencions, però és un preu que s’ha anat reduint a mesura que tancaven les empreses mineres (ara només hi ha 5.000 miners). Aquestes subvencions, per evitar la coneguda conflictivitat laboral dels miners (l’última vaga data del 2011), es van mantenir fins i tot quan el PP va eliminar les ajudes a les energies renovables el 2012, però ja tenen data de caducitat. El 2010 la Unió Europea va fer un pla per tancar totes les mines no rendibles a Espanya abans del 2019, que implicaria una reducció dràstica i progressiva de les subvencions estatals a partir d’aquest any.