Diada amb Via Catalana: buscant l'empenta definitiva

Barcelona"La història és nostra i la fan els pobles". La frase la va pronunciar, just avui fa quaranta anys, i pocs minuts abans de morir assetjat per les tropes colpistes que comandava Augusto Pinochet, el president electe xilè Salvador Allende en el seu últim discurs radiofònic. I a aquesta frase, la que situa el poble, la gent, com a protagonista i catalitzador d'un procés polític, hi donaran sentit avui els centenars de milers de catalans que uniran les mans i també els anhels amb la Via Catalana cap a la Independència, que travessarà Catalunya de punta a punta. Si l'any passat es tractava, amb una manifestació que va accelerar de manera inèdita els temps polítics, d'enterrar la via autonòmica (aleshores el pacte fiscal) i obrir un nou temps, aquest any es tracta de pressionar, d'assegurar que el procés no descarrili i de donar-hi l'empenta definitiva.

Els ciutadans -la majoria sobiranista que reflecteixen les enquestes, que pren el carrer quan cal i gaudeix de majoria nítida a les urnes- saben que tenen un paper clau perquè els partits, víctimes de la desafecció, han d'estar atents al batec de la societat si no volen veure's desallotjats d'unes institucions cada cop més desprestigiades. Però el procés no és fàcil d'administrar en una societat heterogènia i amb molts actors en joc. Entitats com l'Assemblea Nacional Catalana, que assumeix un rol mobilitzador i protagonista volgudament efímer, hi tenen molt a dir. Avui ho faran gràcies a milers de voluntaris i molts més milers de catalans que en autocars o cotxes intentaran no deixar cap buit. L'objectiu final és ambiciós però l'empresa logística no ho és pas menys.

Polítics que no hi seran

Les setmanes prèvies a la Diada han vingut marcades pel debat, previsible, sobre el lema -és inequívocament independentista però l'ANC ha volgut obrir la Via a tothom que digui que, senzillament, vol votar- i l'assistència o no d'alguns partits i líders. Apartat de tota centralitat, el PP, el partit que governa Espanya, avui ni tan sols acudirà a l'acte institucional del Parc de la Ciutadella, i el PSC, Unió i ICV han mostrat reserves sobre la cadena. L'any passat es van veure arrossegats a la manifestació per l'estat propi, però aquest cop Joan Herrera prefereix encerclar La Caixa amb el també independentista Procés Constituent (intentant, de passada, que l'esquerra més contestatària no minvi l'espai ecosocialsita) i Josep A. Duran i Lleida ha trobat un oportú viatge a Panamà com a president de la comissió d'Exteriors del Congrés. S'estalviarà ser amonestat pels manifestants altre cop, com recordava en l'última carta web. Pere Navarro, en canvi, manté el PSC al bloc del no i al del projecte federal, i s'aferra a qualsevol porta de diàleg entreoberta entre la Generalitat i l'Estat.

Aquest ha estat, precisament, l'altre element de distorsió aquests dies. Artur Mas i Mariano Rajoy han trencat la gruixuda capa de gel provocada per l'anterior Diada, el 25-N, la guerra bruta de dossiers i l'ofec econòmic de la Generalitat, i el 29 d'agost es van reunir a la Moncloa, tal com va explicar l'ARA. És un diàleg que, d'entrada, sembla difícil que prosperi. Les declaracions de Mas en què aclaria la intenció de convocar unes plebiscitàries el 2016 si Madrid no permet la consulta han fet arrufar el nas al seu soci Oriol Junqueras. Però també han aclarit dues incògnites. El president vol, malgrat la pressió del carrer i del que al seu entorn han batejat com els "hiperventilats" (els del #tenimpressa), pilotar el procés i controlar-ne els temps -ahir en el missatge institucional de la Diada va reiterar el seu compromís amb "una forma d'estat" i amb la consulta el 2014 però va demanar "seny"-. A més, Mas no és partidari d'una consulta amb la legalitat catalana. No vol cometre, si més no per ara, cap desacatament del marc espanyol. Un Arenys de Munt 2 queda fora d'agenda per estèril i per falta de reconeixement internacional.

Però tant ell com CiU saben que en algun moment caldrà saltar la paret, ja sigui a principis del 2015 -ERC l'hi acabarà exigint- o el 2016, quan creu que Catalunya tindrà les estructures d'estat a punt. Una sortida que Madrid no preveu. La Via d'avui, per més impactant que sigui i per més ressò internacional que trobi, no els impressionarà. Si més no de portes enfora. Un dirigent governamental de l'entorn de Rajoy comentava ahir a l'ARA que -tot i la visceralitat de la premsa de Madrid, que ahir sense excepció dedicava portades a Catalunya de forma poc comprensiva- és "una Diada més" i que "no canviarà" res. "Potser hi ha més gent fins i tot un dia qualsevol al Camp Nou", afirmava amb to sarcàstic.

I el ministre d'Exteriors, el ferreny José Manuel García-Maragallo, era rotund: "Un referèndum pactat és possible al Regne Unit, però no a Espanya", deia. Li donava suport el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, amb l'argument que "la democràcia" (l'espanyola, òbviament) frenarà Catalunya. El conseller de la Presidència, Francesc Homs, que, com Mas, vol espantar el fantasma d'un pacte a la baixa amb Madrid, admetia després de la reunió del Govern que Rajoy "no dóna marge" per negociar la consulta per l'estat propi. Margallo oferia -picant l'ullet a la santa aliança que formen el poder econòmic, polític i mediàtic català i espanyol per desactivar el procés- un nou finançament i un model territorial revisat i adaptat a les "singularitats". Bones paraules però res de capgirar l' statu quo .

Estatut 2? No, gràcies

És la música del pacte de l'Estatut. D'aquell procés, que Mas va desencallar amb Zapatero, també a la Moncloa, el president en renega ara. En un article avui al diari The New York Times , un dels més influents del món, Mas diu que "els catalans van aprovar la versió descafeïnada de l'Estatut via referèndum el 2006, creient que era millor que res". En aquells temps -ara semblen la prehistòria-, la Diada era descafeïnada. Pocs pressionaven, bé perquè creien en l'encaix a Espanya, bé perquè confiaven en els polítics. Avui centenars de milers sortiran al carrer per dir que això va de veres i que ningú s'ha de fer enrere.