Els Borbons: l’ascendència de Felip VI

BarcelonaEl balanç del regnat de la dinastia dels Borbons, que comença amb Felip V, no és gaire positiu. Catalunya va patir un gran retrocés amb el primer monarca de la dinastia. A Espanya l’aportació dels Borbons és força exigua. “No van resoldre els grans problemes que tenia el país, no van ser capaços d’emprendre una reforma fiscal ni tampoc de donar accés a les terres als pagesos. A Espanya les terres eren dels grans propietaris, i els pagesos no tenien ni garantida l’estabilitat econòmica ni la possibilitat de prosperar. Tampoc hi havia possibilitat de consum. I tots aquests problemes es van arrossegar fins a la II República”, explica l’historiador Joaquim Albareda.

Felip V

Felip V, anomenat l’Animós (Versalles, 1683 - Madrid, 1746), va ser el primer rei de la casa dels Borbons a Espanya. Els primers anys del seu regnat qui realment governava era el seu avi, el rei francès Lluís XIV. “Felip V era un home molt acomplexat davant l’avi. Estava obsedit amb els catalans perquè se li havien rebel·lat i tenia greus problemes mentals que, amb el temps, es van anar agreujant”, diu Albareda. Li deien l’Animós perquè passava de la melancolia a una gran excitació en els moments de batalla. Després de la caiguda de Barcelona el 1714, va derogar les Constitucions catalanes i va suprimir les institucions.

Ferran VI

Durant el regnat de Ferran VI (Madrid, 1713 - Villaviciosa de Odón, 1759), quart fill de Felip V i la seva primera dona, Maria Lluïsa de Savoia, hi va haver força pau. Es van fer reformes a la Hisenda i es va crear una entitat bancària per afavorir les transferències del fons públic i privat fora del país. Ferran VI es va casar amb Maria Bàrbara de Bragança, filla de Joan V de Portugal. Al principi la relació amb la princesa portuguesa va ser conflictiva, però el rei va acabar estimant-la tant que quan ella va morir, l’agost del 1758, es va recloure al palau de Villaviciosa de Odón, on va morir un any després. No volia veure ningú, ni tan sols els seus familiars. “No vol que l’afaitin i es passeja amb bata i camisa. No s’ha canviat de roba en molt de temps. No vol anar al llit perquè creu que si s’estira morirà, i dorm en un sofà”, escrivia Frederick Hervey, l’ambaixador d’Anglaterra.

Carles III

A Ferran VI el va succeir el seu germanastre, Carles III (Madrid, 1716-1788), que va intentar reforçar el concepte de nació espanyola amb símbols identitaris com l’himne i la bandera. Carles III va modernitzar Madrid i va dotar la capital espanyola de grans monuments. “El presenten com el rei il·lustrat, però deia que no havia llegit un llibre des que era petit. La seva única aportació són les reformes urbanístiques de Madrid; per això se’l coneix més com l’alcalde de Madrid que com el rei d’Espanya. Li preocupava sobretot sobreviure”, diu Albareda.

Carles IV

Carles IV (Nàpols, 1748 - Roma, 1819) tenia poc interès en els assumptes de govern. En realitat, tenien més pes en el govern la seva dona, Maria Lluïsa de Parma, i l’amant d’ella, Manuel Godoy. La Revolució Francesa, el 1789, va posar punt final als projectes reformistes del rei, la qual cosa va agreujar els problemes econòmics espanyols. Ni el monarca ni la seva cort van ser capaços de solucionar-los, perquè tenien por a una revolució i no van emprendre cap reforma. Ferran VII va decidir apartar el seu pare del tron i es va coronar rei.

Ferran VII

El tercer fill de Carles IV i Maria Lluïsa de Parma, Ferran VII (l’Escorial, 1784 - Madrid, 1833), era fred, introvertit i gens sentimental, i aviat es va revelar com un sobirà absolutista. Va derogar la Constitució de Cadis i va perseguir els afrancesats i els liberals. Es va casar quatre vegades, però només l’última de les seves dones, Maria Cristina de Borbó, li va donar dues filles. “Ferran VII va fugir de la Guerra del Francès i va abolir la Constitució. És una paradoxa que un rei que no és capaç de quedar-se a defensar el país després aboleixi una Constitució perquè limita els poders del rei”, reflexiona Albareda.

Isabel II

Benito Pérez Galdós va batejar la reina Isabel II (Madrid, 1830 - París, 1904) com la reina dels tres destins. Va ser reina d’Espanya entre el 1833 i el 1868, l’any en què va ser destronada per la Revolució Gloriosa. El seu regnat és un dels períodes més complexos i convulsos del segle XIX. Si al principi va ser una reina molt popular, un símbol dels liberals enfront els absolutistes, al final va ser repudiada i condemnada per frívola i luxuriosa.

Alfons XII

El 1870, exiliada a França, Isabel II va abdicar en favor el seu fill, Alfons XII (Madrid, 1857-1885), uns mesos abans que comencés el breu regnat d’Amadeu de Savoia, que va acabar amb la proclamació de la I República. El 1874 el cop d’estat del general Pavia va precipitar la restauració de la monarquia, amb Alfons XII coronat com a rei. Va ser neutral en el context de la política internacional i va dur a terme una centralització jurídico-administrativa de l’Estat. Va morir de tuberculosi el 1885.

Alfons XIII

Alfons XIII (Madrid, 1886 - Roma, 1941), fill pòstum d’Alfons XII, va ser rei d’Espanya des del seu naixement fins a la proclamació de la Segona República. A Catalunya se’l coneixia com el Cametes. Va heretar un país que iniciava la industrialització i vivia una gran explosió demogràfica, però àmplies capes de la societat no tenien cap mena de representació política. A Alfons XIII li va tocar viure la Setmana Tràgica el 1909 i, davant els convulsos temps socials, va decidir donar suport al cop d’estat de Miguel Primo de Rivera el setembre del 1923. La classe política el va acabar abandonant, perquè considerava que el rei els havia traït. El 1930 va destituir Primo de Rivera i l’abril del 1931, amb la proclamació de la Segona República després de les eleccions municipals, va abandonar Espanya voluntàriament. Des de l’exili va donar un milió de pessetes a la causa franquista, però Franco li va respondre amb menyspreu. Va morir el 28 de febrer del 1941 al Gran Hotel de Roma. El seu fill, Joan, comte de Barcelona, va renunciar als seus drets al tron a favor del seu fill Joan Carles.