Anatomia d'un despropòsit

Periodista de Canal 9Encara de cos present, val a dir que RTVV mai no ha sigut un model exemplar de radiotelevisió pública. Sobretot, des que el PP va guanyar les eleccions autonòmiques del 1995 i Eduardo Zaplana va esdevenir president de la Generalitat. Fins a eixe moment, les diferències amb el model desenvolupat pels mitjans de la (aleshores) Corporació Catalana de Ràdio i Televisió ja eren grans. Ni tan sols durant els sis primers anys, il·lusionants des de la perspectiva professional, en què la ciutadania del País Valencià va prendre consciència del potencial vertebrador dels mitjans audiovisuals públics. Una consciència que ha tornat a despertar, gràcies a la virulència del tancament perpetrat per Alberto Fabra.

En arribar la dreta al poder, el grup audiovisual va ser desproveït dels principis fundacionals i posat a disposició del règim. Primer el de Zaplana i més tard el de Francisco Camps. Els professionals, no així els addictes, van ser desplaçats de les funcions informatives. Una neteja ètnica que no va impedir, durant uns anys, les denúncies de manipulació. Això i una política de producció pròpia destinada a enriquir productores i figures mesetàries van enfonsar la credibilitat i les audiències fins a límits irrecuperables. Al còctel cal afegir-hi anys i panys de nepotisme i de saqueig -Gürtel té capítol específic a Canal 9-, d'escàndols financers i d'assetjament sexual, estimulats per un model fracassat, la sensació d'impunitat i la conversió de l'empresa audiovisual valenciana en un aparell de propaganda al servei del PP.

Una dècada llarga d'informes anuals -convenientment ignorats o menystinguts- de la Sindicatura de Comptes acrediten com es va arribar al deute de més de 1.300 milions d'euros: mala gestió, barra lliure amb les societats anònimes esportives (abans clubs de futbol), corrupció a dojo i, sobretot, impunitat a l'ombra del poder. Quan les autoritats europees van imposar transparència comptable del sector públic, el govern valencià emmascarava el dèficit, centrifugant crèdits a través d'empreses públiques, com ara RTVV. L'esclafit financer va obligar la Generalitat a assumir el deute, derogar la llei del 1984 i fer-ne una de nova, el 2012. La nova RTVV, acompanyada d'un acomiadament massiu que la justícia ha anul·lat i l'externalització d'una part de la graella, garantia beneficis al final de l'exercici. Fabra, però, ha decretat el tancament sobre un dipòsit de mentides que la realitat li ha tombat. No hi ha causes econòmiques que justifiquen el despropòsit. La pèrdua del control sobre els continguts ha accelerat l'ordre d'execució amb nocturnitat i traïdoria.

El tancament de RTVV obre un forat negre de processos judicials de llarga volada: recursos al Tribunal Constitucional, al Tribunal d'Estrasburg, etc. Als costos -molt superiors al manteniment d'una empresa redimensionada i estable, tal com van documentar els representants dels treballadors- caldrà afegir-hi demandes laborals, mercantils i totes les derivades d'unes obligacions interrompudes abruptament. Ningú no sap ben bé si el despropòsit ha sigut una ofrena a Rajoy -una més-, sobredosi de testosterona d'Albert Fabra, la corda que li han facilitat els seus companys de travessia perquè s'hi penge, o una combinació de tot plegat. Sobre les cendres de RTVV Alberto Fabra s'ha organitzat un funeral de luxe que pot posar fi, d'ací any i mig, a dues dècades d'absolutisme de la dreta valenciana. Fabra està mort, políticament mort, tot i que encara no li ho han comunicat per la via oficial.