Aguirre lidera el complot anti-Rajoy

"Aspiro a gestionar l'avorriment en la prosperitat". La frase la va pronunciar, en un clima informal, Mariano Rajoy a finals de l'any passat, més prim i cansat que quan va arribar al poder. En una obra de ficció, probablement ell seria l'antiheroi. A la realitat, és l'home a qui ha tocat gestionar una de les pitjors crisis -econòmica, social i institucional- de l'Estat. Dins del seu partit n'hi ha que pensen que no és la persona adequada per a aquest moment històric. La veu més crítica en el complot contra el president espanyol és Esperanza Aguirre, que fa temps que busca escletxes per debilitar el marianisme, com anomenen a Madrid el bloc de fidels del líder popular. Al mateix temps, ella deixa que l'ala dura del partit i determinats sectors mediàtics madrilenys la presentin com l'única alternativa si Rajoy no se'n surt.

En aquesta nova ofensiva, la dama de ferro juga amb el vent a favor: s'ha apartat voluntàriament de la primera línia de la gestió pública i això la fa menys vulnerable. En contra, però, hi té el llast de sempre: fora de la capital espanyola, els quadres intermedis del PP la veuen amb temor. Això no vol dir, però, que no se'n pugui sortir a l'hora de condicionar a fons la política espanyola durant els pròxims mesos.

L'enfrontament entre tots dos ve de lluny, és profund i s'explica per causes diverses, que sovint s'han superposat. Ara tot aquest magma de discrepàncies torna a bullir amb el rerefons de la corrupció i el pèssim moment polític que viu la Moncloa. L'última enquesta del CIS, que s'ha fet pública aquesta setmana, evidencia un desgast vertiginós del PP. Alguns dels fitxatges estrella del president espanyol, com el titular d'Educació, José Ignacio Wert, reben un suspens rotund de la societat. En aquest escenari, el neoespanyolisme d'UPyD -oferint propostes a la carta a l'eix dreta-esquerra- pujaria del 4,7% al 6,8%. El sondeig, fet abans que esclatés el cas Bárcenas, demostra que el malestar ciutadà pels escàndols d'ús fraudulent dels diners públics es duplica. La tesi d'Aguirre és que els espanyols desconfien de Rajoy per haver desdibuixat l'essència de la dreta i pel fet de no ser prou contundent a l'hora de depurar responsabilitats internes. Res a veure, segons ella, amb les retallades socials.

En el primer retret, l'entramat mediàtic que li fa costat no s'ha cansat de retratar el president espanyol com un conservador acomplexat. Fins i tot a les pàgines d'El País , l'escriptor Mario Vargas Llosa va publicar un article titulat Aguirre, aquesta Joana d'Arc liberal , en què assegurava que "amb ella al capdavant del govern, mai s'hauria enfonsat Espanya en la crisi que pateix avui". Ja alliberada de la responsabilitat del govern autonòmic, al novembre va llançar el primer avís seriós, demostrant que no s'apartava del focus de les càmeres: "És hora de presentar batalla ideològicament i intel·lectualment com hauríem d'haver fet des del primer moment".

Controvertit relleu a Madrid

Conscient que la decisió de col·locar el seu delfí, Ignacio González, al capdavant de la Comunitat de Madrid no va agradar gens a la direcció del carrer Génova, no s'ha estat de subratllar que el seu successor està compromès a "complir el programa" electoral. De nou, dard enverinat contra el cap de l'executiu, a qui critica la falta de coratge a l'hora d'aplicar les mesures que havia promès durant la campanya electoral.

Per l'aguirrisme, que s'autoadjudica -sovint sense motiu- la bandera del liberalisme, es fa molt difícil pair la pujada d'impostos, sobretot de l'IVA. Ella va recollir firmes en contra quan ho va fer Rodríguez Zapatero. A això cal sumar-hi la tensió que s'ha generat entre els dos governs pel fet que la Moncloa recorri al Tribunal Constitucional l'euro per recepta que, com Catalunya, volia aplicar Madrid. El sector dur té en Aguirre el principal altaveu per queixar-se de la política antiterrorista tova que aplica el ministre Jorge Fernández Díaz o pel que consideren falta de fermesa amb el sobiranisme català.

En el model territorial, acusen Rajoy de no atrevir-se a recentralitzar competències, com les de Justícia. Però la segona crítica, la que incideix en la lluita contra la corrupció, és la que ha caigut com una bomba a la seu estatal del PP.

Ningú s'atreveix a qüestionar-la en públic, entre altres coses perquè l'entorn del president se sap en una posició de debilitat. No obstant això, tothom recorda que l'expresidenta defensa ara el que no va practicar quan tenia capacitat per fer-ho. Només s'ha atrevit a insinuar-l'hi la secretària general del partit, María Dolores de Cosepdal, que va començar la seva carrera política com a consellera de Transports al govern d'Aguirre. L'ex- lideresa va arribar al poder autonòmic el 2003, després que es repetissin les eleccions per l'anomenat tamayazo : dos diputats del PSOE van frustrar l'executiu d'esquerres que s'havia de formar.

Des d'aleshores ella va aconseguir contundents majories absolutes, però aquell episodi inicial va quedar per resoldre. Durant el seu mandat va esclatar la trama Gürtel, que tenia el focus principal a Madrid, on ella presideix el partit. Va ser àgil a l'hora de fer dimitir alguns dels implicats, però ni ha assumit responsabilitats polítiques ni s'ha querellat contra l'exconseller Alberto López Viejo, acusat de tenir comptes a Suïssa. És a dir, ha actuat exactament al revés del que reclama insistentment que faci el president del govern espanyol amb l'extresorer Luis Bárcenas. En la regeneració política que proposa, per atreure la militància de la dreta indignada, inclou llistes obertes, malgrat que durant anys ha exercit un control estricte de tots els noms que figuraven a les seves candidatures, premiant sempre els més lleials.

Les cicatrius de l'últim congrés

El duel ha reobert velles ferides, mal cicatritzades al congrés del PP celebrat a València el 2008, quan els falcons no es van atrevir a presentar una llista alternativa a l'oficialista. Van perdre aquella batalla però no donen la guerra per perduda. Algunes coses han canviat. La més important és que Ana Botella s'ha convertit en alcaldessa de Madrid, i ha teixit una sòlida relació amb el ministre Alberto Ruiz-Gallardón -l'etern rival d'Aguirre i un dels dirigents oficialistes, al costat del gallec Núñez Feijóo, que podrien aspirar a ser cap de cartell del PP-. Tot plegat situa la figura d'Aznar en un pla més discret, malgrat que Aguirre i ell comparteixen l'admiració del mateix tipus de militància.

L'expresidenta es mostra dura amb la gestió de l'alcaldessa, mentre l'entorn aguirrista deixa créixer el rumor que ella veuria bé acabar a l'Ajuntament. Per si de cas, es manté a la presidència del partit a Madrid, des d'on evita que el marianisme conquereixi l'última federació que no controla. N'hi ha que apostaven perquè la ministra Ana Mato tingués un paper destacat a partir d'ara al nou PP madrileny i Aguirre s'ha afanyat a demanar-ne la dimissió. La crisi amenaça (també) d'obrir fortes turbulències a la dreta.