Solo los amantes sobreviven

Solo los amantes sobreviven és una pel·lícula amb una música molt especial. I no, no ens referim a la banda sonora de psicodèlia atmosfèrica de Jozef van Wissem & SQÜRL (el grup del mateix Jim Jarmusch), que també és molt particular. Aquest film de vampirs existencialistes té el que podríem anomenar musicalitat cinematogràfica: un balanceig fatigat, una cadència lànguida i un ritme arrossegat. Totes les imatges sembla que es moguin amb lentitud, sinuosament i amb mandrosa però total harmonia. Tot aquest estil audiovisual tan somnàmbul podria ben bé ser una ensarronada esteticista si no s’empeltés de manera tan extraordinària amb el contingut del film. Perquè si aquesta posada en escena és la música, la història d’uns vampirs fastiguejats amb la immortalitat és la lletra. No és el primer cop que Jim Jarmusch fa una pel·lícula sobre models de vida superats pel present: Dead man, Broken flowers, Ghost dog: el camí del samurai i fins i tot Year of the horse són títols sobre personatges que representen vestigis culturals que es resistien a morir… tot i saber que ja fa temps que han esgotat el seu sentit. Però potser sí que és la primera vegada que el cineasta s’emmiralla en els seus protagonistes periclitats. Com el personatge del vampir decadentista que interpreta Tom Hiddlestone, Jarmusch creu que ja ha acumulat a la vida prou cultura, prou experiències i prou novetats. Pensa que ja no sentirà aquella fiblada de sensacions d’altres èpoques amb cap nou impuls exterior que rebi. I vol parar el carro. Però… com els seus vampirs, sense sang jove, sense enamorament, això significaria la mort. I Jarmusch, tot i que faci veure que és a contracor, encara es resisteix a desaparèixer.