Francesc Orella: “El polític que vingui a veure ‘El president’ se sentirà al·ludit”

Havies fet un Bernhard alguna vegada?

No, és el meu primer Bernhard. És un plaer i un privilegi entrar en el món d’aquest home. És un d’aquells autors clarividents, lúcids, crítics, com Dürrenmatt o Brecht. Els seus personatges són complexos, calidoscòpics, tenen molta força escènica, interpretar-los és tot un repte. Diuen coses que et fan reflexionar i això sempre és un plaer.

L’obra té un inici anecdòtic: el funeral solemne d’un coronel mort en un atemptat frustrat contra la parella presidencial.

Dins del que és l’obra, l’excusa argumental és una anècdota. Però és una anècdota central perquè fa que surtin a la llum les pors del president i la seva dona, i propicia la descripció que aquests dos personatges fan sobre la situació social i política del seu país.

I no en surten gaire ben parats.

L’obra descriu com és la condició humana quan es té el poder, com s’hi aferren els personatges i també com es comporta el poder en la intimitat. El president i la presidenta són verborreics, parlen per vèncer les seves pors, les seves angoixes, les seves neures.

I quin paper hi juguen els altres personatges?

La major part del text el tenen el president i la presidenta, però hi ha una galeria de personatges que bàsicament escolten i són fonamentals.

És una obra de denúncia?

Ho és en molts aspectes. Els polítics no hi queden gaire ben retratats. Fa una comparació perversa i molt interessant entre política i art. Hi ha frases meravelloses, lúcides, encertades, que fan diana i faran reflexionar l’espectador. El polític que vingui se sentirà al·ludit, o com a mínim li ressonaran algunes de les coses que es diuen. L’obra no és només política, però sí que és una sàtira política, descarnada i necessària en aquests moments.

L’obra està escrita als anys 70. ¿Té moltes ressonàncies actuals?

Sí. Crec que la majoria dels polítics acaben caient en les mateixes trampes. L’honestedat i l’ètica haurien de prevaldre, però malauradament sembla que el poder sigui un sinònim de corrupció i d’embogiment, sembla que perdin el nord i s’oblidin de per què hi són i a qui serveixen. I al final s’acaben servint a ells mateixos i als seus propis interessos.

¿Et fa vibrar especialment la idea de tenir polítics al pati de butaques?

No sempre poden o volen venir, però s’hi haurien d’atrevir.

Per què els hi recomanaries?

Una mica d’autocrítica sempre va bé. La premsa ja els critica més o menys, però necessiten unes bones dosis de teràpia, no n’hi ha prou amb el Polònia. Els cal qüestionar-se la seva feina, per què la fan, quin sentit té fer-la i què els pot passar quan estan en el poder. El president és una d’aquelles obres necessàries.

¿T’és possible entendre el personatge i empatitzar-hi?

L’obligació de qualsevol actor és entendre el seu personatge, per estrany i negatiu que sigui. El president, com passa amb tots els grans personatges, té contradiccions; si fos lineal i d’una sola peça seria molt avorrit. És un personatge que em fa riure.

Per què?

Un home així és un perill, però em fa riure el sarcasme, la sàtira tremenda, amb què Bernhard descriu aquests personatges. Fa riure pel que té de patètic, per com està de trastocat. Però també provoca por, és evident que és un home absolutament embogit.

Ets un actor de sòlid prestigi i llarga trajectòria, però sembla que ni tan sols això és un blindatge efectiu contra la crisi. Com vius el context?

El context general és dramàtic. La professió està fotuda. Hi ha menys feina, menys diners i pressupostos, hi ha molt poca producció cinematogràfica… Tinc molts companys, bons actors i amb família, que estan parats. És molt dur i provoca molta ràbia. Personalment no em puc queixar, però no acabes d’estar content quan veus que hi ha gent que hauria d’estar treballant i no treballa.

Com veus el futur?

De moment sóc un pessimista amb sentit de l’humor. Però no veig clar que a curt termini se solucionin les coses, mentre governin els polítics, els bancs i els grans empresaris. Això no vol dir que ens quedem a casa fotuts. Al contrari. S’ha de produir un canvi, però aquest canvi l’hem de provocar.

'El president', de Thomas Bernhard. Dir.: Carme Portaceli. Amb Francesc Orella i Rosa Renom. Temporada Alta-El Canal (Salt), 25 i 26 d’octubre. TNC (BCN), del 5 de novembre al 28 de desembre